La ralinga[1] (del francès ralingue, i de l'antic nòrdic *rár-línk, compost per rar, genitiu de rá, "bordó", i línk, "vora d'una vela"), és el cap amb què que es cusen i es reforcen les vores de les veles.[1][2] Pren el nom o denominació de cadascuna de les vores o caigudes, les més importants: la ralinga de gràtil i la ralinga de pujament. Normalment va cosit a la vora amb què se subjecta una vela quadra, una vela llatina o en general, una vela de tallant, a la seva verga, antena o nervi, de vegades mitjançant els garrutxos.[3]
Ralinga de xarxa
També rep el nom de ralinga un cable que es cus en cada una de les vores de les xarxes o arts de pesca,[1] especialment en les de deriva. A la part de la ralinga superior hi van col·locats els suros, que garanteixen la viabilitat i la flotabilitat de la xarxa, encara que actualment se substitueixen per flotadors de plàstic. A la ralinga inferior hi van cosits els ploms que faciliten la profunditat de la xarxa, mantenint així entre ambdues, la xarxa tensa.
Navegar a la ralinga : el mateix que navegar de bolina .
Cercar la ralinga de sobrevent (el vent): venir aquest alternativament a ratxes escasses i tornant a la seva primera direcció.
Repartir la ralinga : segons uns, és posar la gent amb ordre sobre la verga perquè pugui aferrar la vela correctament, segons altres, és distribuir o acomodar bé la ralinga de la vela per aferrar-la correctament.
Portar igualades les ralingues de caiguda i pujament : estar igualment tirants ambdues ralingues amb l'impuls del vent, per efecte del bon ajust donat a la vela.
Quedar-se a la ralinga : emportar-se el vent les veles deixant només les ralingues i quedant l'aparell o el vaixell en aquesta disposició. Figuradament, es diu també quedar-se a la ralinga quan es perd tot l'equipatge (tot el que es té) a causa d'un naufragi o una altra desgràcia equivalent.