Pàvel Vassílievitx Txitxàgov (rus: Па́вел Васи́льевич Чича́гов) nascut el 8 de juliol segons el calendari julià (27 de juny segons el calendari gregorià) i mort el 20 d'agost del 1849) fou un militar rus i comandant naval (almirall) de les guerres napoleòniques.
Va néixer el 1767 a Sant Petersburg. Era fill de l'almirall Vassili Txitxàgov i la seva esposa anglesa. A l'edat de 12 anys es va allistar a la Guàrdia. En 1782 va servir en una campanya en la Mediterrània com a ajudant del seu pare. Va servir amb distinció en la guerra russosueca de 1788-1790, on va comandar el Rostislav i va ser guardonat amb l'Orde de Sant Jordi, de quart grau, i una espasa d'or amb la inscripció "Per Coratge".
Després de la guerra, va estudiar a la Reial Acadèmia Naval. Mentre va estar allí, va conèixer Elizabeth Proby, la filla d'un comissari a la drassana de Chatham, i es va comprometre amb ella. Quan va tornar a Rússia el 1796, va sol·licitar permís per casar-se, però se li va dir per part de Pau I "hi ha prou núvies a Rússia;. No hi ha necessitat de buscar-ne una a Anglaterra". A continuació es va produir algun episodi violent i Txitxàgov va ser enviat a presó. Aviat va ser perdonat, i se li va donar permís per casar-se amb Elizabeth, a més d'un ascens a contraalmirall. En 1802, Alexandrre I, el successor de Pau, promogué Txitxàgov a vicealmirall i el va fer membre de la Comissió de Reorganització de la Marina. En 1807, va ser ascendit a almirall i nomenat Ministre de la Marina.
Txitxàgov va renunciar i va viatjar per Europa en 1809-1811. Elizabeth va morir en 1811. En 1812, Alexandre el va tornar a cridar i el va nomenar Comandant en Cap del recentment format Tercer Exèrcit Occidental[1] i Governador General de Moldàvia i Valàquia. No obstant això, el Tractat de Bucarest del 1812 va posar fi a la guerra russoturca en el moment en què prenia el comandament de l'exèrcit.[2] Durant la campanya 1812 contra Napoleó, se'l va culpar per deixar que Napoleó fugis al riu Berézina al novembre de 1812. El 1813, fou destituït i l'any següent se'n va anar a França en un permís, per no tornar a Rússia. Seguí sent un membre del Consell d'Estat fins a 1834, però fou remogut d'aquest càrrec, i les seves propietats confiscades. Va morir a París el 1849, on després de la seva mort es van publicar les seves memòries.[1]
Referències
