Segell del Tercer Reich commemmorant el vintè aniversari del Putsch de Múnic.
El Putsch de Múnic, Putsch de Hitler o Putsch de la Cerveseria, conegut en alemany com el Hitlerputsch o Hitler-Ludendorff-Putsch,[1] va ser un intent fallit de cop d'estat que es va produir entre el 8 i el 9 de novembre de 1923, quan el líder del NSDAP, Adolf Hitler, el militar Erich Ludendorff i altres militants nazis van tractar sense èxit de prendre el poder a Múnic (Baviera) i a Alemanya.
Preludi
Un costum típic de les ciutats alemanyes del sud era celebrar mítings polítics i crítiques als governs a les cerveseries, on centenars de persones es reunien. Una de les cerveseries més grans de Múnic era la Bürgerbräukeller, on es reunien els primers grups del naixent Partit Nazi a principis de la dècada dels vint. Hitler havia pres el lideratge del partit des de 1921, partit que rebutjava les condicions del Tractat de Versalles (1919) que havia donat fi a la Primera Guerra Mundial i posaven a Alemanya en una posició summament compromesa econòmicament, amb fortes sancions frontereres i militars. El setembre del 1923, Hitler anuncia la celebració de 14 reunions amb dirigents de dreta. El primer ministre bavarès Eugen Ritter von Knilling havia declarat l'estat d'emergència enfrontant-se al govern de Berlín, i va nomenar a Gustav von Kahr com a Comissari bavarès, situant el General Otto von Lossow al capdavant de la Reichswehr. Les intencions de Hitler van ser influenciades per la Marxa sobre Roma encapçalada per Benito Mussolini el 1922. Hitler va planejar utilitzar Múnic com a base de la seva lluita contra el govern de la República de Weimar i declarar una República bavaresa per avançar sobre Berlín.
El Putsch
La tarda del 8 de novembre de 1923, Hitler, juntament amb un contingent de les SA, va arribar a la Bürgerbräukeller on el governador de Baviera, Gustav von Kahr, havia de pronunciar un discurs.[2] Prop de 600 homes de les SA van bloquejar les sortides. Hitler, envoltat de partidaris com Hermann Göring, Alfred Rosenberg i Rudolf Hess, va entrar per la porta davantera a les 20:30 hores, va disparar un tret al sostre i va saltar sobre una cadira cridant: "la revolució nacional ha esclatat!". Immediatament es va declarar un govern provisional. Les casernes de la Reichswehr i els de la policia van ser ocupats per partidaris dretans. Hitler i alguns copartidaris van prendre com a ostatges al Comissari de Baviera, Gustav von Kahr, i als seus dos homes més importants, von Lossow i von Seisser. A l'alba del 9 de novembre, les forces d'Ernst Röhm -entre les quals es trobava un jove Heinrich Himmler- seguint ordres de Hitler van ocupar el Ministeri de Defensa bavarès i es van enfrontar a les forces governamentals, sofrint dues baixes. Mentrestant, els tres homes del govern retinguts en la Bürgerbräukeller van ser alliberats sota paraula de compromís amb la "revolució" per un ingenu Erich Ludendorff. Els tres governants, immediatament després de ser alliberats, van donar ordres a la policia d'acabar amb la revolta i es van mostrar ferms en els seus càrrecs.
Adolf Hitler amb altres acusats durant el seu judici pel Putsch de Múnic.
Davant aquesta situació, Hitler decideix marxar sobre Múnic amb el mariscal Ludendorff al capdavant, acompanyats per Scheubner-Richter, Göring, Kriebel, Weber, Ulrich Graf i Wilhelm Brückner.[3] Hitler creia que la policia no dispararia sobre aquests veterans de la Primera Guerra Mundial, i que s'unirien al putsch. Uns 2.500 homes van marxar directament cap a la Marienplatz, la plaça on es troba l'ajuntament de Múnic, i allí van topar amb una important massa de gent que havia sortit al carrer assabentada dels fets. Després d'uns minuts de desconcert enmig de l'aglomeració, Ludendorff va decidir que es continués marxant cap al Ministeri de Defensa per així trobar-se amb els homes de Röhm, de manera que calia travessar la Odeonsplatz. Al llarg del camí s'anaven unint més persones donant suport a Hitler i el seu putsch. Però en arribar a l'entrada de la Odeonplatz, just a l'altura del Feldherrnhalle (monument als generals alemanys), es van trobar amb un contingent de policia que els bloquejava el pas. Ambdós grups armats van quedar cara a cara durant uns segons, fins que un tret fortuït[3] va començar un important tiroteig. Hitler i Göring van resultar ferits, i Scheubner-Richter mort. Hitler va escapar a casa d'un amic, Putzi Hanfstaengl, amagat al seu àtic fins que a la tercera nit la policia l'arrestà. Va ser conduït a la presó de Landsberg, on va saber que seria jutjat per alta traïció.
Hitler i alguns altres conspiradors van ser arrestats per càrrecs de traïció, mentre que uns altres van escapar a Àustria. Les prefectures del partit nazi van ser tancades, i el seu diari, el Völkischer Beobachter, va ser prohibit. El judici se celebrà durant els mesos de febrer i març de 1924.[4] La presó on Hitler va ser reclòs va permetre que el pres rebés a visitants gairebé diàriament durant moltes hores. No va arribar a complir l'any d'empresonament, i durant aquest temps va escriure el Mein Kampf.
Ludendorf va ser absolt. Röhm i el Dr. Wilhelm Frick van ser alliberats a pesar de ser declarats culpables. Göring, que havia aconseguit fugir, es va fer adicte a la morfina i d'altres drogues a conseqüència de la ferida de bala que va sofrir en una cama i al fort tractament que va rebre. Però una de les conseqüències motivades pel fracàs del cop va ser el canvi d'estratègia que va motivar, al percebre Hitler la impossibilitat de conquerir el poder per la via insurreccional en aquell moment. A partir d'aquest instant, intentarà crear un partit de masses per arribar al poder de manera constitucional, pervertint en certa manera el caràcter anti-sistema i de reacció a la política liberal clàssica que el moviment nazi havia tingut en el seu origen. Aquest pragmatisme és comú als moviments feixistes triomfants del període d'entreguerres, ja que Mussolini també va reconvertir els inicials Fasci di combattimento en el Partit Nacional Feixista el 1921, poc abans del seu accés al poder.
El Putsch de Munic no només va tenir un impacte intern a Alemanya, sinó que també va captar l'atenció de la comunitat internacional. Tot i que inicialment va semblar un fracàs, la ressonància del Putsch va transcendir les fronteres alemanyes, aixecant preocupacions i alertes en altres països europeus, els mandataris dels quals van començar a ser conscients de l'amenaça que suposava el moviment nacionalsocialista alemany. El cop d'estat frustrat va posar de manifest les intencions bel·licoses de Hitler i els seus seguidors, i va generar preocupació sobre la possibilitat d'un retorn a la inestabilitat política i militar a Europa.
A més, el Putsch de Munic va contribuir a donar una dimensió internacional al moviment nazi, atraient l'atenció de simpatitzants i crítics arreu del món. Els mitjans de comunicació van cobrir el judici de Hitler, fet que va ajudar a donar a conèixer les seves idees i objectius a una audiència global. En aquest sentit, els nazis van aprofitar-ho per a dur a terme una campanya de propaganda a nivell internacional, dissenyada per difondre la seva ideologia i guanyar suport entre les comunitats alemanyes a l'estranger i altres grups afins. Aquesta estratègia va ser particularment efectiva en països com els Estats Units i el Regne Unit, on grups d'extrema dreta van abraçar les idees nacionalsocialistes i van buscar establir aliances amb el Partit Nazi.
Màrtirs nacionalsocialistes
Mausoleu del 1933 amb la frase: Und Ihr habt doch gesiegt!
Els 14 militants nazis morts per la policia al Feldherrnhalle i els dos membres de la lliga paramilitar nacionalista Reichskriegerflagge morts davant del Ministeri de Defensa de Baviera van ser considerats màrtirs i herois del moviment nacionalsocialista. A partir de 1933 les seves restes van ser traslladades al Panteó dels Herois de l'Odeonplatz, convertint-se el 9 de novembre en una de les commemoracions mítiques del Tercer Reich.[3] La frase Und Ihr habt doch gesiegt! (Tot i així, guanyàreu!) es va fer d'ús obligatori en la mitologia nazi de l'heroisme.
