La poliimida (de vegades abreujada PI) és un polímer que conté grups imida que pertanyen a la classe dels plàstics d'alt rendiment. Amb la seva alta resistència a la calor, les poliimides gaudeixen de diverses aplicacions en funcions que exigeixen materials orgànics resistents, per exemple, piles de combustible d'alta temperatura, pantalles i diverses funcions militars. Una poliimida clàssica és Kapton, que es produeix per condensació de dianhídrid piromel·lític i 4,4'-oxidianilina.[1]
La primera poliimida va ser descoberta l'any 1908 per Bogart i Renshaw.[2] Van trobar que l'anhídrid ftàlic 4-amino no es fon quan s'escalfa, però allibera aigua després de la formació d'una poliimida d'alt pes molecular. La primera poliimida semialifàtica va ser preparada per Edward i Robinson per fusió en fusió de diamines i tetraàcids o diamines i diàcids/dièster.[3]
Tanmateix, la primera poliimida d'importància comercial important, Kapton, va ser pionera als anys 50 pels treballadors de Dupont que van desenvolupar una ruta reeixida per a la síntesi de poliimida d'alt pes molecular que implicava un precursor de polímer soluble. Fins a l'actualitat aquesta ruta continua sent la via principal per a la producció de la majoria de poliimides. Les poliimides s'han produït en massa des de 1955. El camp de les poliimides està cobert per diversos llibres extensos [4][5][6] i articles de revisió.[7][8]
Referències
↑Wright, Walter W. and Hallden-Abberton, Michael (2002) "Polyimides" in Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry, Wiley-VCH, Weinheim. doi:10.1002/14356007.a21_253
↑Bogert, Marston Taylor; Renshaw, Roemer Rex Journal of the American Chemical Society, 30, 7, 01-07-1908, pàg. 1135–1144. DOI: 10.1021/ja01949a012. ISSN: 0002-7863.
↑Edwards, W. M.; Robinson, I. M., "Polyimides of pyromellitic acid", US 2710853
