El passatge de Permanyer és un carreró que travessa l'illa de cases emmarcada pels carrers Roger de Llúria, Pau Claris, Diputació i Consell de Cent, al districte de l'Eixample de Barcelona. El passatge, que honora la memòria de Francesc Permanyer i Tuyets,[1] està conformat per un conjunt de casetes de tipus anglès. Va ser projectat de manera unitària per Jeroni Granell i Barrera l'any 1864. Les cases consten de semisoterrani i planta baixa sobrealçada, amb un petit jardinet al davant. Concebudes dins un estil eclèctic, incorporen elements de tipus clàssic i altres de caràcter arabitzant. Les cases dels extrems, dins el mateix estil, tenen un pis més, de tipus mansarda.[2] Aquest conjunt està inclòs al catàleg de béns culturals d'interès local de l'Ajuntament de Barcelona. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció
Aquest conjunt urbà comprèn deu parcel·les iguals amb cases orientades a nord-oest i set a sud-est. Estan edificades en semisoterrani i planta baixa aixecada, amb un petit espai enjardinat que permet l'accés als edificis i la ventilació de les dependències del semisoterrani. Les dues rengleres d'habitatges estan separades per un estret vial de caràcter privat que uneix els dos carrers de l'Eixample.[3]
Les edificacions unifamiliars pertanyen a un projecte unitari de l'arquitecte Jeroni Granell i Barrera i excepte els testers, només tenen una façana vista. Aquesta es compon a partir d'un eix de simetria que genera l'accés al mig i dues estances laterals. L'accés es realitza a través d'un pontet amb graons que passa per sobre del pati “a la anglesa” que ventila el semisoterrani. El portal d'entrada, amb arc de mig punt sobre pilastres, crea un petit espai entremig al tenir la porta d'accés enretirada darrere una reixa calada. A cada banda del portal apareixen dues obertures de finestres agrupades visualment per un arc doble amb entaulament i cornisa. Aquesta planta està rematada per una cornisa de coberta de perfil motllurat classicista.[3]
Disposen de coberta plana amb un ampit d'obra a façana molt treballat, format per una barana calada i un tram central massís que incorpora un senzill medalló amb el corresponent número del carrer. Aquest número és l'únic element canviant d'aquest projecte unitari. Malgrat aquesta imatge de conjunt que ha perdurat fins ara, al llarg del temps les necessitats funcionals o gustos estètics han anat produint variants, sobretot en els elements de tancament; portes, finestres i baranes metàl·liques. Excepcionalment, alguna casa ha afegit parcialment un volum a sobre separant-los respectuosament de la façana o en un cas utilitzant la solució de mansarda.[3]
A més de les edificacions, algunes d'elles actualment desvirtuades o substituïdes, destaquen l'empedrat del vial, les reixes de tancament de les parcel·les, els arbres existents, així com les reixes i pilars que tanquen els dos extrems del passatge i que són els elements que acaben de donar-li un caràcter de ciutat-jardí.[3]
Artísticament cal destacar l'harmonia de la composició de les façanes per l'equilibri aconseguit entre l'ordre clàssic, que articula les façanes amb els elements decoratius d'influència àrab, per tamisar la relació entre interior i exterior. Les edificacions segueixen un llenguatge formal uniforme que podríem ubicar dins l'eclecticisme romàntic amb referències arabitzants.[3]
Cal destacar els pilars que recolzen la reixa d'accés al conjunt per la seva decoració classicista i les escultures de pedra que els rematen d'estètica romàntica.[3]
Història
Aquest tipus de pati per a ventilar les estances del semisoterrani s'anomenen popularment i en àmbits professionals “a l'anglesa” o “anglès”.[3]
La major part de les cases han estat remodelades com a seus empresarials.[4]
Aquest vial és considerat com el més interessant i menys desvirtuat dels passatges oberts a l'Eixample, des de poc després de l'aprovació del Pla Cerdà, així com el millor conjunt de casetes a l'anglesa existent a la ciutat. Els passatges responen a una desvirtuació de les propostes de Cerdà, ja que l'obertura d'un vial, tant públic com privat, permetia recuperar com a edificables terrenys que inicialment estava previst que quedessin lliures. En un principi, només es podia construir en un 50% de les illes, tot i que en aquest cas es va obviar l'ordenança municipal.[5]
Les edificacions segueixen un llenguatge formal que es pot ubicar dins l'eclecticisme romàntic, amb referències arabitzants. A més de les edificacions, algunes d'elles actualment desvirtuades o substituïdes, és destacable l'empedrat del vial, les reixes de tancament de les parcel·les, els arbres existents, així com les reixes i pilars que tanquen els dos extrems del passatge i que són els elements que acaben de donar-li caràcter.[6]
↑ 3,03,13,23,33,43,53,6«Passatge de Permanyer». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 desembre 2017].
