La torre probablement es bastí al segle xi i s'hi van afegir altres estructures al segle xii. El primer propietari documentat fou Pere Marquès, notari de Barcelona, que al segle xiv la vengué a Berenguer Saera, membre d'una família de comerciants de Manresa.[2][3] El 1377 fou adquirida pel jurista barceloní Jaume de Vallseca, que l'utilitzà com a segona residència. El 1550, per matrimoni amb una Vallseca, la propietat va passar a Miquel Roger.[3][4] Al segle xvii, i per execució d'una hipoteca, passà a mans del Capítol de la Seu de Barcelona. Després fou venuda a Gabriel Onofre Russell, però el 1699 fou recuperada pels descendents dels Roger, ja amb el nom de Llupià, per casament d'una Roger amb el marquès de Llupià.[3]
El 1853, Joaquim Desvalls i de Sarriera, net de Joan Antoni Desvalls, va encarregar l'ampliació del palau[6] a l'arquitecte Elies Rogent, que va reformar la façana davantera amb la inclusió d'elements arabitzants, dins d'un corrent orientalista molt en boga a la segona meitat del segle xix.[2] S'hi va edificar una nova capella, concebuda com a mausoleu de la família. A la gran portalada, el marquès hi va fer posar l'escut heràldic amb les armes dels Vallseca, Roger, Llupià i Desvalls, els successius propietaris de la finca, i en el centre la dels Ribes, marquesos d'Alfarràs.[7]
Els hereus del marquès de Llupìà i Alfarràs van continuar sent els propietaris de la finca fins al 1967, quan Lluís Desvalls i Trias va bescanviar la finca a l'Ajuntament de Barcelona per una altra a Pedralbes. Ja de propietat municipal, va quedar abandonada, patint vandalisme fins al 1970, quan els jardins van ser restaurats, obrint-se al públic el 1971.[7][2]
Rehabilitació
Malgrat que els jardins han estat reformats el 1970 i el 1994, el palau ha estat abandonat durant 50 anys. Entre el 1983 i 1987 se'n va rehabilitar l'ala dreta, que des del 1993 és la seu del Centre de Formació del Laberint, que imparteix cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat.[8] Després de diversos intents d'implicar iniciatives privades, i de que el districte d'Horta-Guinardó aprovés el 2017 una partida per a una mínima actuació d'urgència, que no es va executar, finalment l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la rehabilitació integral del palau, que s'havia de dur a terme entre el 2022 i el 2023.[9]
Descripció
Façana principal, amb la torre Sobirana al darrereDetall de l'escut d'armesAla dreta rehabilitada el 1987 per al Centre de Formació del LaberintAla esquerra pendent de rehabilitació
El palau és un gran edifici en forma de nau que es desenvolupa al voltant d'una primigènia construcció defensiva de planta circular feta de còdols i morter. De planta irregular i amb diferents cossos adossats, comprèn planta baixa, entresol, planta noble i golfes sota un conjunt de teulades de vessants. Adossats al cos central, dos cossos secundaris de desenvolupament semicircular formats en alçat per una planta i un pis abracen el pati d'accés, de forma circular i delimitat per una alta tanca d'obra.[2]
Les façanes, confereixen al conjunt un interessant joc de perspectives a través dels inusuals volums arquitectònics que el caracteritzen. Aquestes façanes estructuren les seves obertures en eixos verticals de ritme regular: arcs de ferradura apuntada a la planta baixa, arcs trevolats a l'entresol, finestres geminades polilobulades a la planta noble i òculs tetralobulars a les golfes. Els murs de façana són fets d'obra de maó revestits amb esgrafiats, que configuren una filigrana d'elements d'inspiració àrab. Les baranes dels balcons i finestres són fetes de ferro forjat. La porta principal, consistent en un gran arc de ferradura apuntada, està emmarcada per quatre semicolumnes d'ordre corinti arabitzant l'entaulament de les quals suporta la llosana del balcó central, coronat per un arc de mocàrabs i l'escut de la família Desvalls.[2]
Corona l'edifici una cornisa motllurada que serveix de basament d'una barbacana de merlets.[2] Els interiors, molt degradats en l'actualitat, conserven els forjats originals, amb bigueta de fusta i revoltó.[2]
Torre Sobirana
La torre, de planta rodona i acabada amb merlets, sobresurt sis o set metres per sobre del terrat de la mansió. La base es pot veure a l'interior de la planta baixa, en un semisoterrani que s'utilitzava com a celler. Es va construir sobre la roca viva i l'alçada i la porta primitiva no s'han pogut determinar.[3]
L'estança rectangular fa 9 m de llarg i 3 d'ample i està cobert amb volta de canó. A la paret de migjorn hi ha dues portes, d'arc de mig puntadovellat, que són les úniques obertures. No té cap superfície de contacte amb la torre, però el recinte anular carrega sobre les parets nord i sud d'aquesta. Està coberta amb volta i una trompa salva l'angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau.[3]
↑ 3,03,13,23,33,43,5«Torre Sobirana». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
↑Giménez i Compte, Carlota. L'Abans: Recull gràfic de la Vall d'Horta (1861 - 1978). El Papiol: Efadós, juny 2012. ISBN 978-84-15232-22-3.
«Palau Desvalls». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
«Torre Sobirana d'Horta». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
.jpg)
