No s'ha de confondre amb pulsioxímetre.

Un oxímetre és un aparell que s'empra per determinar la concentració d'oxigen en una dissolució aquosa.

En els oxímetres més comuns el sensor de l'oxigen consta d'un ànode o elèctrode de referència (normalment d'argent) i un càtode, o elèctrode de treball (d'or o, menys habitualment, de platí) situats a l'interior d'un cilindre buit que conté una dissolució electrolítica de clorur de potassi, KCl, i està tancat per una membrana de tefló permeable a l'oxigen. Aquest elèctrode de treball s'anomena elèctrode de Clark perquè fou dissenyat pel bioquímic nord-americà Leland C. Clark Jr. (1918–2005).

En submergir el sensor dins una mostra d'aigua, l'oxigen que conté dissolt travessa la membrana; en el càtode es produeix una reducció de les molècules d'oxigen, O₂, a anions hidroxil, OH^-:

${\displaystyle {\ce {O2 + 2 H2O + 4 e^- -> 4 OH^-}}}$

En l'ànode es produeix la semireacció d'oxidació que proporciona els quatre electrons:

${\displaystyle {\ce {Ag -> 4 Ag^+ + 4 e^-}}}$^[1]

Aquesta reacció electroquímica produeix un corrent elèctric entre l'ànode i el càtode la qual intensitat depèn de l'arribada d'oxigen al càtode, que a la vegada és funció del gradient de concentració d'oxigen dissolt entre les dues cares de la membrana, que a la vegada depèn únicament de la concentració de la cara externa (ja que el càtode consumeix l'oxigen que li arriba). Per això la intensitat és directament proporcional a la concentració d'oxigen de l'aigua problema. Aquesta mesura es transforma automàticament en concentració d'oxigen en percentatge respecte a la saturació o en altres tipus d'unitats.

La determinació de la concentració d'oxigen en l'aigua té interès en estudis oceanogràfics i en estudis que precisen determinar taxes de fotosíntesi o metabolisme.^[2]