Or y Grana[1] fou un setmanari de curta durada, que es va publicar a Barcelona amb seu al carrer Raurich, 7, 2n del 6 d'octubre de 1906, al 23 de febrer de 1907. Van aparèixer només 21 números, que s'imprimien al carrer Arc de Jonqueres, 7 bis de Barcelona,[2] i que sortien a la venda cada dissabte al vespre, amb una tirada de 8.000 exemplars per número.[3]
Administrador: Francesc Viladóms (a partir del número 17 serà Faust Casals i Bové).[4]
Col·laboradors:Carme Karr (redactora), Dolors Montserdà de Macià[n 1][5] (redactora), Joaquima Rosal (redactora), Maria Domènech de Canyelles (redactora), Agnès Armengol de Badia (redactora), Eulàlia Forment de Vinyals, Carolina Raymat de Fargas, Josepha Dachs de Prat de la Riba, Maria Turull de Barceló, Abadal d'Iglesias, Manuela Celma d'Arañó, Calamanda R. de Mas Bagó, Mercè Mas de Perdigó, Adela Raymat d'Utrillo, Carme Asencio de Valls, Dolors Guardiola de Graner, Dolors Macià de Puig, Maria Condeminas de Rosich, Dolors Carrençà de Serra, Herminia Pagès, Mercè Rodes (redactora), Mercè Padró, Aurèlia Ventura, Augusta Mariné, Maria del Consol Boquet, Xènia, La yaya, Antònia Vinyals, Margarida Ximeno, Rosalia Esclasans, Georgina Espenya, Oriola Rovira, Joana Pladevall, Maria Andreu y Odena, Josephina Liesa y Llanal, Mercè Padrós y Busquets, Paquita Correa, Carme Roig, Narcisa Freixas, J.
Torrens Dagés, Josep Morató i Grau, “Kety” Pi y Domenech, Edita Rius de Romuro, Eva Muns, Ferran Agulló Vidal, Eugeni d'Ors, Ramon Nonat, Leonor Camps de Rossell, Neus Gené, Aurelia Catalá y Lluch, Francesch Sitjá y Pineda, Agné Armengol de Badia, Antonia Roma, Iluminada Agramont, Maria dels Dolors Cortada.
Fotografia de les redactores d'Or y Grana
Carme Karr, una de les principals col·laboradores, esdevé directora del suplement mensual Feminal.,[6] editat per La Il·lustració Calatana.[2] El primer número de Feminal apareix el dia 28 d'abril de 1907.[6] Aquesta revista fou la perllongació d'Or y Grana.
Il·lustradors:Apa (Feliu Elias), Bagaria, Joan Junceda, Ricard Opisso, Ismael Smith, M. Casademunt, Karles, Muntaner.
Des del 10 de novembre de 1906, la revista compta amb la col·laboració dels següents artistes: Joseph Junoy, Joan Llaverías, Ramón Lago, Joseph Falguera, J. Grau M., Eva Muns (EM), Lluisa M., Edna, J. Porta, Emili Montaner i Capur.
Poetes: Dominga Durán, Maria Andreu Odena, Maria Dolors Cardet y Güell, Josephina Abal, Eduard Girbal i Jaume, Xavier Viura, Parcie Jambús, Maria de Bell-lloc, R. Ribera Llovet, Paulina Reig y Sala i Joan Redondo.
Format gràfic i ortografia
Entre el 1893 i 1907 existien més d'una vintena de revistes il·lustrades a Barcelona i entre el 1896 i 1906 el Modernisme assolirà el seu punt àlgid.[7] Les revistes que apareixen durant aquest període es caracteritzen tant per la variació com per la diversitat.
El Modernisme es pot dividir en dos períodes. El primer correspon a l'afirmació del moviment, mentre que el segon, que comprèn des de 1902 a 1903, és ja una fase de recessió. Aquest segon període es caracteritza per l'ús d'una estètica més equilibrada, una tipografia més clàssica i unes il·lustracions més simètriques i delimitades, que ja no tendeixen a envair tot l'espai. Cap al 1907/1908 es derivarà cap a una estètica neoclassicista, on es barrejaran elements propis del barroc, així com una tipografia molt clara. És en aquest moment on cal situar la revista Or y Grana però també d'altres com Forma (revista), Empori i Futurisme. Junt amb les dues darreres, Or y Grana tanca l'estètica del Modernisme i s'obre pas cap al Noucentisme.
El setmanari consta de setze planes a excepció dels números 13 i 21. Cada plana està dividida en dues columnes de text de format 195 x 275 mm.
Or y Grana s'inclou dins d'un grup de revistes que va rebre la influència de l'art anglès. Com a característica principal cal destacar una estètica simbolista-decorativista i en general i llevat de comptades excepcions, un rebuig per la il·lustració anecdòtica. Altres revistes que s'afegeixen a aquesta estètica són: Catalònia, La llustració Llevantina, Catalunya Artística, Fulles d'Art, Auba, Ars, Art Jove, Garba, Futurisme i Empori.
Or y Grana s'imprimia en blanc i negre a excepció del número 13, que ho fou en tinta negra, verda i groga. A més a més, aquest número conté un recull de caricatures, obra de l'il·lustrador Bagaria, de les principals col·laboradores dins la Galeria de les Dones.
Els il·lustradors d'Or y Grana eren també col·laboradors de la revista ¡Cu-cut!. Es tractava de joves artistes que dibuixaven il·lustracions de tipus humorístic. Apa (Feliu Elias), s'encarregava d'il·lustrar la capçalera i les diferents vinyetes d'encapçalament dels articles. El seu estil es trobava proper al barroc francès. Quant a les imatges de representacions femenines, ens presenten un contorn sinuós, són figures primes, esveltes, dibuixades per Apa, Junceda, Ismael Smith i Opisso. En canvi les caricatures, realitzades per Muntaner o Bagaria, són de caràcter més esquemàtic i de forma el·líptica.
A mesura que la revista avança en el temps, la composició gràfica es va anar simplificant. Es redueix el dibuix d'únic contorn. Ja en els darrers números es pot apreciar el decorativisme característic del Modernisme però també un estil que com ja s'ha comentat, apunta cap al Noucentisme.[n 2]
Es pot afirmar doncs, que Or y Grana és la revista que clou el Modernisme. Tanmateix clou amb l'anunci modernista il·lustrat. Les il·lustracions dels anuncis d'Opisso i Apa són senzilles, sense ornamentancions és a dir, apunten un cop més cap a l'estètica noucentista. Com a exemple podem citar l'anunci de Les quatre barres, Torrador de cafè o la Pelleteria Antoni Altisent.
Origen, ideologia i evolució
Or y Grana s'autodefineix com un setmanari autonomista per a dones catalanes, propulsor de la Lliga Patriòtica de Damas. La seva ideologia es manté constant al llarg de tota la seva existència, que es basa en els idearis de Solidaritat Catalana. La Solidaritat Catalana va ser la primera gran aliança de les forces polítiques de Catalunya constiuïdes al voltant de les reivindicacions catalanistes. La seva formació es deu a diversos factors: la reacció de la major part dels grups polítics catalans contra la política anticatalana dels governs liberals de Madrid i l'oposició al projecte de la Llei de Jurisdiccions (1906).[n 3]
El rebuig massiu a la llei va gestar un moviment patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets de Catalunya. Davant les eleccions de 1907, els partits de Solidaritat van presentar una canditatura conjunta i un programa conjunt comú, el Programa de Tívoli, que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern. Els solidaris van obtenir un gran triomf electoral.[8]
Ja en el primer número, la revista obre amb el manifest de la Comissió de Damas de la Solidaritat Catalana[n 4] (1906-1909).
Solidaritat Catalana l'any 1906.
EL NOSTRE LEMA: ‹‹El fonament de la Patria es la familia; el fonament de la Familia es la Dona............. Sortosament pera ella, en l'integral despertar de la nostra terra s'hi ha barrejat la Dona Catalana: la causa de Catalunya, causa de amor, es salvada desd' aquest’ hora. Que cada casa, per amor de las donas, sigui un raceret de la causa catalana: aixís complím nostra missió. Donas catalanas: fent Patria fém Familia, fent Llar fém Amor. –Barcelona, Abril 1906.
(Del manifest de la Comissió de Damas de la ‹‹Solidaritat Catalana››).[9][10]
Els articles que s'hi publicaren, estaven d'acord amb la línia ideològica del setmanari, i la mateixa revista especifica ja en el primer número, que el seu nom és una al·lusió als colors de la senyera catalana:
[n 5][11]
"Or y Grana, encarnació femenina dels sentiments de la pàtria, ab els colors de la seva senyera per nom, vos saluda á totas y á totas vos obre els brassos".[12]
Junt amb el manifest s'exposen els objectius del setmanari, que són la defensa i la lluita dels ideals del patriotisme. S'expressa igualment una clara voluntat de venerar la història i la terra on s'ha nascut, i d'encoratjar les dones catalanes a prendre part activa en la formació de la pàtria: Venim a fer pàtria i venim a fer obra d'amor.[12]
Al llarg de tots els números, van apareixent diferents articles relacionats amb Solidaritat Catalana, La Lliga Patriòtica de Damas, la llengua catalana, la senyera o la relació de la dona catalana en el moviment nacionalista.
El tret més característic és la voluntat de trobar una solució comuna a la lluita catalanista i a la lluita feminista, que s'expressa a través de la recerca de tot el que fonamenta la identitat nacional, i en particular, en la participació de les dones en la preservació d'aquesta identitat.[13]
En definitiva són articles, alguns de protesta o de caràcter reivindicatiu, que reflecteixen la ideologia del setmanari. Per exemple Or y Grana dona compte dels donatius destinats a la família Soler amb motiu de l'empresonament del senyor Soler, perquè en el seu piano de maneta havia inclòs en el repertori Els Segadors. El setmanari especifica que els diners rebuts s'entregaran a la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista "La Reixa", que els havia de fer arribar a la família Soler.[14] En altres artícles es fa referència als presos polítics, als diputats, a l'abús del poder central entre altres temes de caràcter nacionalista.
El setmanari també incloïa un seguit d'articles referents a la cultura, la moda, la salut i quan s'esqueia, es relacionaven també amb les festivitats o esdeveniments rellevants del moment.
Seccions
El setmanari es componia d'una sèrie de seccions, algunes d'elles de caràcter fix com Tafanerias, Correspondència, A Madona Ella[n 6] o Publicitat, de la que ja s'han ha fet esment en el punt dedicat al format gràfic de la revista. En relació al tipus d'anunci publicitari que s'acceptava a la revista, aquest anava adreçat bàsicament a les dones i solien ser sempre els mateixos anunciants que s'anaven repetint en cada número. Així hi trobem per exemple: Bisuteria El Cigne d'Or, La Tulipa, Camiseria corbateria, Joseph Guinart. Fábrica de pastas finas, Modas Maria Magdalena Rius, Seda per a cuir entre altres.[15]
Seccions d'Or y Grana
Pàgina d'anuncis habituals Secció A madona ella Acudits de 1/2 pàgina o sencers Articles sobre un tema concret Descripció de diversos actes Pàgina de correspondència Secció per a discussions Pàgina de tafaneries Secció Galeria de catalanas
Normalment la secció d'anuncis publicitaris o reclams es trobava a la part final de la revista, intercalada amb la secció de Tafaneries, tot i que no sempre era així. Els reclams anaven impresos amb lletra del cos 8 i es pagaven a 0,50 pessetes la línia, podent-se rebaixar el preu en cas que es superés les 25 insercions, i es podien repetir diverses vegades en un mateix número.[3][n 7][16]
Quant a la Correspondència o Tafanerias, les dones enviaven a la redacció els seus articles o poemes, que com ja s'ha comentat havien de ser inèdits. Aquesta es tancava cada dimecres a les 12 i estava a càrrec d'Aurèlia Ventura. No sempre es publicaven tots els treballs que arribaven a la redacció, alguns d'ells quedaven per revisar i s'indicava dintre la mateixa secció.[17]
Revistes afins i contràries
La línia ideològica d'Or y Grana, feu que algunes revistes o diaris de l'època s'hi posicionessin a favor o en contra. El setmanari es plau en deixar constància d'aquelles publicacions que li donaren suport. Així en el número 6 que correspon al 10 de novembre de 1906, Or y Grana informa que la redacció ha rebut la visita de:
Pàgina amb la icona de la revista: la Nina d'Or y Grana
Tanmateix, en el número següent del 17 de novembre de 1906 i en altres posteriors, Or y Grana informa novament que la redacció de la revista ha rebut la visita d'altres publicacions afins:
De vegades, Or y Grana es veurà defensada per algunes publicacions (com España Nueva)[n 8] i també es veurà atacada per altres que comparteixen la mateixa ideologia política però que són masclistes, com és el cas de les revistes Joventut[n 9] i La Tralla,[n 10] que les atacaran diverses vegades enviant-les cartes que les redactores d'Or y Grana solien respondre en forma d'articles a la revista.
Preus i zones de distribució
Els preus apareixen impresos en la mateixa revista i sempre eren els mateixos, llevat del número 13[18]
que valia 25 cèntims en comptes dels 10 que costava el setmanari. Es tractava d'un número especial d'Or y Grana de 23 planes en lloc de les 16 habituals, que coincidia amb les festes nadalenques i que va sortir a la venda el 28 de desembre de 1906. La raó per la qual es va decidir que aquest número fos un especial de la revista, no era exclusivament amb motiu de les festes,
sino per la simbologia i associació de caràcter negatiu que el número 13 se li atribuïa a les dones. Un article redactat per Augusta Marina, exposa els motius per a la publicació d'aquest número especial.[19]
Taula comparativa de preus d'un exemplar de 1906 i 1907[20][n 11]
En comparació, la subscripció a La Vanguardia[16] costava: 12 pts any (la subscripció d'un mes era d'1 pesseta), 6 pts 1/2 any i 3 pts el trimestre.
Fóra de Barcelona:
8 pts any
4 pts 1/2 any
Estranger: 8 francs any
En comparació, La Vanguardia[16] fora de Barcelona costava: 18 pts any (4,5 pts per trimestre), 9 pts 1/2 any i 36 pts per any a l'estranger (9 pts per trimestre).
Nº corrent 10 cèntims, nº atrassat 20 cèntims
Venda als llibreters i revenedors:
A Barcelona més de 30 exemplars, 2 pts
Fóra de Barcelona paquet de 30 exemplars, 2 pts
El setmanari es podia enviar directament a les dones facilitant l'import de la subscripció en segells de correu de 15 cèntims, o letras de fácil cobro a nom de l'administració.
Existien les protectores d'Or y Grana que tenien com a objectiu el de contribuir a la propagació de la revista mitjançant una subscripció especial a 15 números setmanals al preu de 13,50 pts per trimestre.
Fets destacats
La taula següent relaciona cada revista amb els seus continguts més rellevants. En el quadre de l'esquerra hi ha llistats els diferents números d'Or y Grana, segons ordre cronològic d'aparició. A la dreta hi surten els fets més destacats relacionats amb el context polític, literàri i artístic, entre d'altres de caràcter més general.
Textos introductoris sobre quina és la intenció de la revista i saluts a la premsa
Com que és el primer número, encara no tenen continguts establerts. Per això, transcripció de poemes i relats. Destaca els dos amors de Emili Junoy i Gelabert
Aparició en fotografia de les redactores a manera de presentació
Rebuda d'una carta de Victor Català donant-los-hi ànims per la revista
Es parla de la Lliga Patriòtica de Dames. Or y Grana s'autoanomena propulsora del moviment.
Es critíca que les mares canten sarsueles als nens en comptes de cançons catalanes tradicionals
Article que recorda als presos. És una carta des de la Model de Lluis Manau i Avellanet
Or y Grana van a Molins de Rei a oferir una senyera a l'Associació Catalanista, a assistir als primers Jocs Florals i a veure la presentació de l'Orfeó Català.
Comentari i transcripció de l'article que va sortir a La Tralla de Lluís Manau, que les anima a seguir amb la seva tasca
Meeting de Solidaritat Catalana a Premià, on van participar Francesc Vinyals, Companys, Gambús i Esclassans
Vetllada literària-musical de l'Associació Obrera Nacional de Gràcia, on van participar Dolors Vilá, Teresa Bordas, Mercè Jardí i Regina Cabanyes
Extracte d'un article de El Poble Català que critíca els barrets de les senyores als teatres
En una carta de Solidaritat Catalana es demana a la revista que difongui que hi haurà un meeting per a defensar els interessos del país, intentar derogar la Llei de jurisdiccions i recuperar el Parlament
Article de Joaquima Rosal de Rosals que reivindica l'educació de les dones mentre que alhora s'és la dona de la casa
Article que parla sobre les perforacions a les orelles, que en aquell moment es consideren lletges i antihigièniques
Notícia d'un incendi provocat que va cremar les corones de l'Onze de setembre que estaven a l'estàtua d'en Rafael Casanova al Saló de Sant Joan
La nostra tasca sobre la importància de la dona i el seu paper en el nacionalisme. Article que vol encoratjar a les dones a mantenir un paper més actiu i una major implicació en el moviment nacionalista català.
Carta-rèplica del Dr. Emili Saborit al Dr. Fatjó en relació al foradament de les orelles. El Dr. Santiago Fatjó es manifesta clarament contrari a aquesta pràctica, que considera anti-higiènica i poc estètica.
Als nostres presos. Article escrit per Ramón Campmany, director de L'Avi, des de la Presó Model de Barcelona, defensant la implicació de les dones en el catalanisme.
Or y Grana al meeting de Malgrat de Mar. Aplec polític celebrat amb motiu de la inauguració de les tasques del Centre Autonomista Malgratench. Com a enviat del setmanari i en la seva representació, assistí al meeting el Sr. Puigmal.
Crítica a les faldilles llargues que es consideren les causants de determinades malalties. Polèmica arran de l'article publicat a La Veu de Catalunya.
La dona política, crítica a la moral tradicional que pretén mantenir a la dona al marge de l'àmbit polític. Defença i exhaltació a la dona política com a element de pes dintre de Catalunya
Reflexió sobre les dones i el dret electoral. Article contrari a l'exercici del sufragi per part de les dones. Aquesta opinió esta d'acord amb l'article publicat també a Or Y Grana per la Sra. Agna Oliva Cabré.
Menció als Jocs Florals de Girona. El guanyador fou el poeta D. Joan Llongueras de Terrassa amb l'obra "Retorn" que feu l'ofrena a la reina de la Festa Na Concepció Veray y Vallés.
Esment a l'estudi de l'escriptora Dª Dolors Montcerdà de Macià, publicat a La Veu de Catalunya en relació al problema dels captaires.
Anunci del concert del dilluns 12 de l'artista Na Maria Pitxot de Gay en el Teatre Principal.
Cavil·lacions sobre si és útil que la dona catalana intervingui en el moviment nacionalista. El text planteja que les civilitzacions en què es té més en compte les dones són més pròsperes i pacífiques que altres que no ho fan. Per aquest motiu, l'autor considera que si el Moviment Nacionalista està tenint tant d'èxit, és gràcies a la seva participació activa
Text que reivindica que les dones han de ser les generadores d'un nou moviment que modernitzi la societat, sent la base la pàtria, independentment de quina sigui
S'orienta a les dones, que a part d'intentar ser el centre de la vida i cultura catalana, també han d'intentar trobar una solució a la mendicitat de la societat
Article que critíca que moltes persones saben llegir i escriure en castellà o altres idiomes estrangers, però que en canvi no saben català. S'insta a un millor coneixement de la pròpia llengua
Carta d'una lectora vella que enveja i admira a les dones de Or y Grana per la seva valentia. La dona demana a les redactores que la deixin participar, però que ho farà sota un pseudònim per a evitar escàndols: Agna de Valldaura (pseudònim de Joaquima Santamaria i Ventura)
Conferència sobre el folclore i la rondallística al Centre Excursionista de Catalunya a càrrec de Maria Baldó, Sara Llorens, Joaquima Vidal, Adelaida Ferrer i Rossendo Serra i Pagés
S'anuncia la creació del número especial 13 d'Or y Grana, on s'apunta preferència per mostrar el tarannà tossut de les dones, tal com alguns sostenen.[n 13] També s'anuncia la intenció de fer el número 15 especial Or y Grana romántich, però finalment no es farà
Concert de Massiá al Teatre Principal, a càrrec de l'Associació Musical de Barcelona^
Segona edició de l'aplec de cançons per a infants de Narcisa Freixas
Text sobre la Lliga Patriótica de Dames. S'insta a les dones a secundar la iniciativa, però no a prendre-la. La intenció és començar a implantar una nova actitud ideològica en la societat, a través de difondre la cultura entre les dones amb escoles femenines. El text també comenta que la dona catalana està endarrerida en comparació a les de Anglaterra, França i qualsevol altre lloc d'Europa. Es busca una manera de fer a la catalana en docència, cultura, beneficència, justícia, religió... sempre sota una perspectiva femenina
Poema Retorn dels Jocs Florals de Girona de 1906
Una lectora de Tarragona defensa la tasca que fan les redactores d'Or y Grana
La Redacció adverteix que no publicaràn mai més articles amb pseudònim, a causa d'un problema que tenen amb la carta de Agna de Valldaura
Vetllada musical al Centre d'educació musical de Vilafranca del Penedès, a càrrec de Maria Faura
Surt de la presó Ramon Campmany, director de la revista L'Avi
Article que crítica les persones que es pensen que cultivant la ment ja n'hi ha prou per a la creació de la "nova dona catalana". Es defensa l'exercici físic de la dona com un mitjà més per al seu desenvolupament
Acomiadament a l'any 1906
Text que recorda el deure de les dones de retre homenatge i visitar del presos catalans, especialment durant el període de les festes de nadal
Comentari de les redactores, que explica que moltes persones els han recomanat que no es fiquin en política i que abandonin, però elles deixeràn clar que això no passarà
La redacció escriu una décima (vers de 10 línies) a les seves lectores, amb motiu de les festes nadalenques
Aparició de les caricatures de les principals col·laboradores i una autora famosa que apareix anònima
Creences i supersticions en aquest període
Defensa de la feminitat i reivindicació d'una directora per a la revista
Cupó-regal per a l'obra de Rafael Vallés i Roderich: Las funestas consequencias d'uns articles inpolítichs i falsa subscripció gratuïta durant un any a Joventut
Llista de desitjos als Tres Reis Mags per part de les col·laboradores
Anunci de l'aparició de la revista Acció Catalana a Sabadell
Crítica a una professora que prohibeix parlar en català a l'escola
Avís de la celebració dels primers Jocs Florals de la Barceloneta organitzat per la Lliga Regionalista del barri. Obtenen un premi Josep Carner, Lluís Manau i Avellanet, Xavier Gambús, Diego Ruíz i Raymond Esclasans
Es destaca el pessebre de les Escolas del Districte VI de les passades festes
Dibuix de la Nina d'Or y Grana al balcó de la redacció de Modest Casademont
Descripció dels Jocs Florals de la Barceloneta. Com a representants del municipi E. Nello Camps i altres,com a president de la Delegació D. Josep Lacambra, com a jurat Ferran Agulló i Vidal i com a Reyna Maria Cadira i Cayró. Van guanyar els poetes Eduard Girbal i Jaume, Pere Prat Gaballí, Fidel Vinyas, Xavier Gambús i altres autors. Destaca la crítica de Ferran Agulló i Vidal en el discurs presidencial
Explicació de la seva difamació en la premsa barcelonina, sota pena d'excomunió si repliquen. Un diari forà, España Nueva, les defensa
Inici de la secció París de viu en viu de Eugeni d'Ors, amb les noves tendències vingudes de París
Inici de la secció Galeria de Catalanas de Ramon Nonat, on s'exalta a dones catalanes ilustres
Visió de la dona intel·lectual en aquell període a través de l'article de Joaquima Rosal de Rosals. Reivindicació de la dona de casa i la dona culta alhora
Article de Leonor Camps de Rossell que parla sobre la supressió de les Cases d'Expòsits de Lleida
Notificació d'un tiroteig a la sortida d'un meeting catòlic i l'atemptat terrorista que va succeir a la Rambla de Canaletes
Aparició d'un fragment de la novel·la La Cayguda de Felip Palma, prèvi a la seva publicació
Opinió i descripció de l'obra Hesperia de Lamothe de Grignon, creada a través del poema líric d' Oliva Bridgman i estrenada recentment al Liceu de Barcelona
Inici col·laboració en la Redacció de la revista de Eva Muns i Maria del Consol Boquet
Celebració d'una reunió de Solidaritat Catalana al Saló de Cent. La revista es mostra fermament adherida als seus principis.[56]
Felicitació pel seu èxit a les pianistes Carme Aznar, que va tocar a la Filarmónica de Saragossa i al Palau Reial de Madrid, i Julia Sicard, que va tocar a la Sala Erard de París
Article que planteja un estat de la qüestió d'Or y Grana
Reivindicació de que les dones no són inferiors, només és un producte de l'educació de l'època
Manifestació d'aturada de la publicació de la revista
Intencions de les redactores de cara a la tornada després de les festes de Setmana Santa i els Jocs Florals
Avís a les subscriptores i als corresponsals
Cloenda
Un dels motius que va produir la finalització de la publicació de la revista fou que l'edició de la revista era una escomesa coratjosa, més que no pas un acte reflexionat, per la qual cosa, sovint se les va malinterpretar en les seves redaccions, i com que no es veien capacitades per donar una opinió política i es van veure desbordades, van preferir prendre's un descans.
L'argument principal que manifesten és que volien un temps per a reflexionar i buscar un nou punt per a impulsar-se (sempre des de la defensa del patriotisme català) mentre duraven les eleccions, però que va acabar amb la finalització d'Or y Grana.
En la creació del nou període de la revista volien fer un enfocament més centrat en les dones com a centre cultural de la família i del català i allunyar-se de l'opinió pública, que les asfixiava perquè encara era força masclista.[63]
Com a contrapartida, dos mesos més tard, el 28 d'abril de 1907 apareix el primer número de Feminal, que donarà pas a una segona generació d'escriptores interessades en la qüestió femenina, algunes de les quals ja treballaven a Or y Grana, com Carme Karr.
↑La informació per a desenvolupar aquest punt s'ha extret tant de la mateixa revista, com de l'obra de l'autor Trenc Ballester dedicada a les arts gràfiques a Barcelona durant l'època modernista, pàg. 117, 120, 141, 144, 173. Vegeu la bibliografia.
↑ Vegeu Or y Grana 23 febrer 1907, nº 21, pàg. 114-116.
Notes
↑ Dels escrits teòrics de Monserdà se'n poden treure unes idees fonamentals que es poden vincular directament a la revista. La primera idea és que el desenvolupament econòmic lligat al procés d'industrialització de Catalunya només ha tingut efectes negatius per a les dones, tant d'una classe social com d'una altra. La dona burgesa benestant troba que la seva vida no té sentit: els valors inculcats de petita han perdut el seu sentit. Si és de la baixa burgesia, sovint no ha rebut cap formació i sovint li cal treballar. Quant a la dona del proletariat, sol acumular diverses jornades de treball sense poder millorar el seu nivell de vida. Per aquest motius, Monserdà teoritza que ja que les dones de la burgesia no saben quin sentit donar a la seva vida i que les proletàries viuen en condicions miserables, les primeres haurien de dedicar el seu temps a ajudar a les segones.
↑ Per a una millor comprensió del tema vegeu: Mercader, L. Modernistes o noucentistes?... Els darrers simbolistes decadents, El Modernisme: pintura i dibuix, Barcelona: Isard, 2002, pp. 301 i ss.
↑ Aquesta llei proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit, la unitat de la pàtria i els seus símbols, ja fossin de forma oral o escrita.
↑ Solidaritat Catalana era el nom que rebia l'aliança electoral entre la Lliga Regionalista, el carlisme, la vella Unió Catalanista, el nou partit dels catalanistes d'esquerra (Centre Nacionalista Republicà), els republicans federals i altres grups de la Unió Republicana. No entraven dins del moviment els partits dinàstics (conservador i liberal) i els lerrouxistes. Van obtenir la victòria en les eleccions de 1907, obtenint 41 dels 44 diputats possibles i desplaçant als partits dinàstics del poder a Catalunya.
↑ Diversos estudis relacionen aquests colors a la bandera de Santa Eulàlia, que és un símbol de les llibertats catalanes. Hipotèticament la revista es referiria a això, però la Redacció d'Or y Grana no va explicar mai de manera explícita el significat del seu nom.
↑ Aquesta secció on es publicaven poemes, si bé apareix de forma gairebé recurrent en la majoria dels números, no és una secció pròpiament de caràcter fix.
↑ En altres publicacions, com La Vanguardia, també imprimia anuncis, esqueles, remitents i reclams.
↑ Aquesta revista defensa la valentia de les dones que redacten la revista. Les crítiques i les burles que patien per part de les publicacions catalanes de l'època eren constants. Van ser tant menyspreades que fins i tot va traspassar fronteres i arribaren a altres territoris d'Espanya, i per això España Nueva arriba a conèixer el cas. La carta que van enviar apareix al número 17 d'Or y Grana.
↑ Aquesta revista va redactar un article que no va agradar gens a les dones d'Or y Grana. Amb motiu d'aquesta falta, les redactores van decidir gastar-los una broma pesada al especial número 13, on hi apareixia un cupó-regal per a un any a Joventut. La broma va quedar revelada en el següent número, deixant clar que no volien que allò es tornés a repetir, a manera d'avís per a altres revistes que estiguessin disposades a enfonsar-les.
↑Serà la revista que més mal els farà, perquè és la que feia els comentaris més grollers i satírics. Part de la seva indignació es veurà al número 17 d'Or y Grana. Quedarà contraposada amb la defensa de España Nueva i les contestacions intel·ligents de les redactores.
↑Aquesta taula comparativa de preus permet veure que Or y Grana era una revista força econòmica, ja que quatre números de la revista equivalien a una barra de pa de 1906. En comparació amb les altres publicacions esmenades, L'Avi era d'una categoria similar i Feminal, en canvi, era més cara.
↑ Aquest setmanari costava anualment menys que Or y Grana perquè era menys coneguda i perquè tenia menys fulles com a contingut.
↑ Ja en aquell moment primerenc, les primeres reaccions negatives contra una revista femenina creada per altres dones era evident.
↑ L'anunci planteja diverses hipòtesis. La primera és que la revista devia ser força coneguda, fins i tot com per rebre anuncis estrangers. D'altra banda, també és possible que fos una iniciativa de la Redacció, ja que hi havia una secció dedicada a les tendències i novetats de París.
↑ Entre alguns dels motius plantejats, es destaquen que: les dones no aprenen perquè els homes no mantenen conversacions il·lustrades amb elles, a més del fet que només es fixen en el físic, creant "dones frívoles" a causa de la seva pròpia negligència.
Bibliografia
Charlon, A. La condició de la dona en la narrativa femenina catalana (1900-1983). Barcelona: edicions 62. 1990, pp. 24-25, 215. ISBN 84-297-3109-1
A.A.V.V. Història de Catalunya. Volum VI. Barcelona: Salvat, 1979, pp. 58-62.
Marfany, J.LL. "El Modernisme".Història de la literatura catalana. Part moderna, vol. VIII, Barcelona: Ariel. 1986, pp. 75-142
Marfany, J.LL. "Assagistes i periodistes".Història de la literatura catalana. Part moderna, vol. VIII, Barcelona: Ariel. 1986, pp. 143-186
Mercader, L. "Modernistes o noucentistes?... Els darrers simbolistes decadents", El Modernisme: pintura i dibuix, Barcelona: Isard, 2002, pp. 301-316.
Trenc, Ballester, Eliseo. Les arts gràfiques de l'època modernista a Barcelona. Barcelona: Gremi d'Indústries Gràfiques de Barcelona i Província. 1977. ISBN 84-400-3172-6
Monés, M.A. i Ventura, A.(Departament d'Estadística). 100 anys d'Estadística Municipal. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Imatge i Producció Editorial, 2002, pp. 70-71, 112-115. ISBN 84-7609-705-0
