Pintura "Ophelia" cap al 1900 de Friedrich Wilhelm Theodor Heyser (1857–1921). Museu Wiesbaden.
Ophélie, op.165, és una obra de la compositora Mel Bonis.
Composició
Mel Bonis compon dues versions de Ophélie: una per a piano[1] i l'altre per a orquestra[2]. La versió per a piano no té data, l'obra va ser publicada pòstumament per les edicions Armiane el 1998 i després per les edicions Furore el 2004[1]. La versió orquestral té moltes correccions i també ser publicada pòstumament per les edicions Furore el 2018.
Anàlisi
Ophélie és una de les nou peces de la compositora que descriuen la figura de grans heroïnes mitològiques: Le Songe de Cléopâtre, Mélisande, Viviane, Phœbe, Salomé,Omphale, Écho i Desdèmona[3]. L'obra requereix uns requisits tècnics força avançats, i evoca, pel seu títol i la seva estètica, una obra propera al simbolisme[4] .
La versió orquestral mostra un gran domini de l'escriptura orquestral[5]
Ophelia s'inspira en el personatge homònim de l'obra Hamlet, de William Shakespeare, el qual perd el cap i s'ofega en circumstàncies misterioses. Bonis s'apropia i retrata les característiques principals d'aquest personatge : la bellesa virginal, l'element aquàtic, la Natura o el son[6] .
L'obra té un caràcter molt tempestuós, és abundant en cromatismes, i la versió orquestral posa en relleu instruments amb timbres més foscos, com violes, violoncels o fagots. També s'observa l'aparició d'un clarinet baix, l'única en tota la seva obra simfònica. Aquest contrasta amb el timbre més lluminós de les flautes, oboès i violins. La peça es construeix al voltant de tres idees temàtiques i té una estructura formal regular. La secció central està articulada per cascades lentes i brillants d'inversions d'acords perfectes o de sèptima disminuïda, que volen recrear un paisatge aquàtic. Les arpes tenen la indicació de caràcter « misteriós »[7] .
La peça presenta flexibilitat rítmica, apreciable en la llibertat de la línia melòdica. Aquesta partitura situa Mel Bonis en la llarga tradició d'orquestració francesa i en la continuació de l'estil de Maurice Ravel i Claude Debussy[8] .
Recepció
Discografia
Bonis: The Wounded Cathedral, Pianoworks, Veerle Peeters (piano), Et'Cetera, 2010.
