Aquest article tracta sobre el poble de l'Alta Cerdanya. Si cerqueu el poble del Capcir, vegeu «Odelló de Real».

Odelló

Tipus	localitat
Localització
42° 29′ 51″ N, 2° 02′ 02″ E / 42.497558°N,2.033908°E / 42.497558; 2.033908
Estat	França
Entitat territorial administrativa	França Europea
Regió	Occitània
Departament	Pirineus Orientals
Municipi francès	Font-romeu, Odelló i Vià

Odelló^[1] o Odelló de Cerdanya^[2] ([uðə'ʎo] o [uðə'ʎoðəsəɾ'ðaɲə], oficialment Odeillo o Odelló en francès)^[1] és un poble de la comuna cerdana de Font-romeu, Odelló i Vià, de la Catalunya del Nord.

Està situat^[3] a una altitud de 1.590 m., en el vessant del Roc de la Calma (2.204 m.), per dessobre del riu d'Angostrina, el Pla de la Perxa i el Rec de l'Angust.

Hom ha suposat^[4] que el nom podria derivar d'un antic propietari Hodilo o Odilo, noms de procedència germànica, o d'Otacilius, llatí.

Tanmateix, en un llarg article^[5] del seu Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines defineix a bastament el topònim Odelló. Descarta, en primer lloc, un origen en el nom propi llatí Otus o Otilius; tot i que podria ser més versemblant, també descarta l'origen en un nom propi germànic, Odilone. Coromines es decanta per un origen preromànic, basc o bascoide, a partir de l'ètim basc ote (argelaga), o els seus derivats, com othalur (landes, terra inculta), o ote-aielo-on (argelaga-argelaga-bo, amb tautologia de dos sinònims, que indica pluralitat, abundor), o ote-ili-on (argelaga-poble-bo: el bon poble de l'argelagar), o fins i tot ote-alu-on (el bon poble de la brolla rica d'aigua).

El poble d'Odelló^[6] té un nucli vell, força agrupat a l'entorn de l'església parroquial de Sant Martí d'Odelló, situada al nord d'aquest nucli primigeni, al carrer de la República. Era, originalment, un vilatge petit; amb el pas del temps, sobretot a causa del valor turístic a l'entorn dels esports hivernals d'una banda i a l'atractiu de la natura la resta de l'any, el poble d'Odelló ha sofert una ampliació^[7] molt gran, de manera que forma ja un conjunt amb Font-romeu, sobretot, i també amb Vià.

Odelló és esmentat per primer cop al 839 (en realitat no és anterior al 1.010), en l'Acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell. El nom reapareix amb diverses ortografies al llarg dels anys: Hodellone (839), Odelone (993), Odello (1073). El poble, inicialment dels comtes de Cerdanya, el 1035 fou donat per Guifré II a l'abadia de Sant Martí del Canigó, que en conservà la propietat fins a la supressió de l'abadia de resultes de la revolució francesa.^[8]

Sembla que la vila no fou mai gaire poblada perquè era un poble essencialment ramader (vaques de llet) i agrícola (tingueren una certa anomenada els seus naps). Al fogatge del 1359^[9] s'indica que Odello del abat de Sent Mertí té deu focs o famílies (una cinquantena de persones), i al del 1515 se li atribueixen^[10] 8 focs.

El 1822 va absorbir el vilatge de Vià,^[9] però, a partir del 1900 rebé el nom d'Odelló i Vià. A partir d'aleshores, el turisme d'estiu i els esports d'hivern van fer créixer considerablement el nucli constituït dessota del santuari de Santa Maria de Font-romeu, l'Ermitatge, de manera que amb el pas dels temps esdevingué la capital de facto de la comuna; així, la comuna fou oficialment rebatejada el 1957^[8] en la forma actual, reflectint la preponderància definitiva que havia adquirit Font-romeu.

La població està expressada en nombre de focs (f) o d'habitants (h)^[11]

Nota:

• 1365: per a Odelló i Èguet.

Des de la implantació del Nou règim derivat de la Revolució Francesa fins al 1822, any de la incorporació de Vià a Odelló,

El Forn solar d'Odelló és del 1970.^[9] Hi destaca l'enorme reflector parabòlic i els seus 63 heliòstats.

• Becat, Joan. «69 - Font-romeu, Odelló i Vià». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatèbia - Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032. 
• Coromines, Joan. «Odelló». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i la Caixa, 1995 (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. VI, O - Qu). ISBN 84-7256-173-9. 
• Kotarba, Jérôme; Castellvi, Georges; Mazière, Florent [directors]. Les Pyrénées-Orientales 66. París: Académie des Inscriptions et Belles-Lettres. Ministère de l'Education Nationale. Ministère de la Recherche. Ministère de la Culture et de la Communication. Maison des Sciences de l'Homme, 2007 (Carte Archeologique de la Gaule). ISBN 2-87754-200-5. 
• Mercadal (coord.), Oriol; Giménez (fot.), Emili. «El Capcir. Els Angles». A: Patrimoni medieval de la Cerdanya i el Capcir. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2017, p. 240-241 (Col·lecció Camí Ral, núm. 39). ISBN 978-84-232-0830-2. 
• Pélissier, Jean-Pierre. Paroisses et communes de France : dictionnaire d'histoire administrative et démographique, vol. 66 : Pyrénées-Orientales. París: CNRS, 1986. ISBN 2-222-03821-9. 
• Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Odelló i Vià». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.