Fou professor ajudant de la Universitat de Barcelona fins al 1966 quan fou expulsat per motius polítics. Va ser un dels 462 catalans més vigilats per la policia[3] durant el franquisme. Del 1970 al 1976 ocupà diversos càrrecs a l'Institut de Ciències de l'Educació i del 1972 al 1998 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la que en fou catedràtic el 1986. El seu pensament ha evolucionat des de l'escolàstica, per a posteriorment incloure elements marxistes i freudians i elaborar una filosofia de l'educació emmarcada en un catolicisme obert, i en la qual s'especialitzà en tres línies: epistemologia de les ciències de l'educació, antropologia pedagògica i axiologia-teleologia de l'educació.
Ha impartit nombrosos cursos i conferències, ha publicat nombrosos articles al Butlletí de la Societat Catalana de Pedagogia i llibres, centrats generalment en la filosofia de l'educació. Ha estat president del Consell Escolar de Catalunya (1989-1993), del Consell Superior d'Avaluació del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1994-1998) i representant de Catalunya a la Fundació de les Regions Europees per a la Recerca en Educació i en Formació (1991-1998). Des del 1995 forma part de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1994 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el premi Jaume Vicens Vives.
↑Florensa i Parés, Joan. Associacions de joves entre els escolapis. "Educació i Història : Revista d'Història de l'Educació". Volum: 6 (2003). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004. p. 80-93.
.svg)