O Cerco és una pel·lícula portuguesa del 1970 dirigida per António da Cunha Telles, que, com Belarmino (1964), de Fernando Lopes – compartint ambdós influències que van marcar el Novo Cinema portuguès (neorealisme i Nouvelle Vague) - s'identifica en la gosadia formal i en el retrat, més íntim en la seva veritat personal, més al gust de l'autor més que a la doctrina. Aquesta tendència s'accentuaria en el documental.[1][2]
Sinopsi
Marta, filla de l'alta burgesia lisboeta, deixa el seu marit. N'està farta. Sap que hi ha coses que ja no li interessen i intenta unanova vida. És hostessa de terra en una companyia d'aviació i model d'una agència de publicitat. Té problemes de diners i recorre a Vítor per millorar les coses. Però tot empitjora. Vítor, un contrabandista a qui la vida ja ho ha ensenyat tot i a que no té esperança, li agrada, la reconforta, però no li dona res del que realment necessita. Un dia, apareix mort. Culpa seva? Un descuit? I la Marta continua, sempre d'una certa manera, sola, a la recerca de qualsevol cosa, en un terreny que no és del tot propi.
Repartiment
- Maria Cabral (Marta)
- Ruy de Carvalho (Dr. Alves)
- Miguel Franco (Vítor Lopes)
- Mário Jacques (Carlos)
- David Hudson (Bob)
- Óscar Cruz (Rui)
- Lia Gama (dona da boutique)
- Zita Duarte (amiga de Marta)
- Manuela Maria (Suzette)
- Armando Cortez (Eng. Machado)
- Edith Sara (manicura)
- Osvaldo Medeiros (dono do stand)
- Luís Capinha (António Hélder)
- Rui de Matos (encenador)
- José Guerra e Silva (Chefe Roberto)
- Mário Rocha (Martins)
- Ana Maria Lucas
- Pedro Efe
- Grupo Cénico da CNN
Recepció
Quan António da Cunha Telles es posa al treball, esta arruïnat per les seves aventures com a productor. Té molt creditors i els seus companys de la cooperativa Centro Português de Cinema que produïda les obres del Novo Cinema el van col·locar "en quarantena".
Assetjat, Cunha Telles s'omple de força i fa un film. Amb mitjans reduïts però amb una imaginació desperta, descartar l'aventura com a ventura. O Cerco estarà present a la Setmana de la Crítica del 23è Festival Internacional de Cinema de Canes de 1970 i tindrà el gran èxit de Novo Cinema.[3] També fou exhibida a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1970.[4]
La improvisació, en aquest cas total,que és un dels principis de l'avantguarda francesa, serà el motor d'algunes pel·lícules que destaquen en el moviment. Aquesta característica, i en aquest cas en particular, no té cap relació amb documental.
Referències
Enllaços externs
- O Cerco a Amor de Perdição (base de dades)