Inicià estudis d'harmonia i composició musicals als cinc anys amb Benet Andreu Pons i fou escolà a Santa Maria de Maó. Als nou anys formava part de l'orquestra del Teatre Principal de Maó i des de 1844 hi actuà com a contrabaix. El 1842 fou nomenat organista a Sant Francesc. Es traslladà a Barcelona el 1845, on estudià amb M. Ferrer, i dos anys més tard obtingué la plaça de contrabaix de l'orquestra del Liceu. El 1851 fou nomenat mestre de capella de la parròquia de Sant Jaume, càrrec que conservà fins a la mort, on dugué a terme una intensa activitat compositiva força apreciada, per la gran dispersió de les seves obres religioses.[3]
Manent fou un dels grans impulsors de la sarsuela a Barcelona: el 1853 presentà la seva obra La tapada del Retiro, amb llibret de l'escriptor i polític Víctor Balaguer, i pel mateix any compongué un mínim de tres altres sarsueles. La seva producció dramàtica s'interromp quatre anys, fins que al teatre del Liceu estrena amb força èxit l'òpera italiana de temàtica catalana Gualterio di Monsonís, amb text de Joan Cortada. Després d'un altre parèntesi, a finals dels seixanta i durant una vintena d'anys escriu diverses sarsueles, tant en català com en castellà. El 1861 participà activament en un projecte que pretenia convertir la sarsuela en la nova òpera nacional, juntament amb G. Balart, M. Ferrer, L. De Olona, Soriano Fuertes, A. De Bofarull i d'altres. Algunes de les seves peces de ball, com La contrabandista de rumbo, assoliren difusió fora de Catalunya. Eren molt interpretades als diferents balls barcelonins del Liceu, l'Apolo i el Tívoli. En el 1877, Zorrilla li donà l'oportunitat de musicar i estrenar en format de sarsuela la seva obra Don Juan Tenorio. Col·laborà repetides vegades amb Josep Coll i Britapaja en diferents projectes lírics.
Ultra l'òpera i les sarsueles, Manent té força altra producció: ballets, nou simfonies, vint-i-cinc misses, quatre Stabat Mater i altres peces menors. També publicà un manual de música, el Método teórico-práctico musical.
Cançons per al drama de Víctor Balaguer Don Juan de Serrallonga (1858)
El carnaval de Venecia (1859), ballet
La marxa del rei don Joan I (1859), per a piano, dedicada als Jocs Florals de Barcelona
La perla de Oriente (1860), ballet
Apolo en el templo de Terpsícore (1860), ballet
La contrabandista de rumbo (1860), ballet
Missa de rèquiem (1864) dedicada a Mateu Ferrer, co-escrita amb Baltasar Saldoni, Rovira (?) i altres, interpretada per més de 300 cantants i músics en el funeral de Ferrer a Santa Maria del Mar.
Melodías sagradas, recopilació d'obres religioses de diversos autors
Música per a l'escena
Buen viaje, señor don Simón (1853), sarsuela, coescrita amb Bernat Calvó i Mariano Soriano, amb llibret de Ramon Barrera Sánchez. Continuació de la sarsuela "Buenas noches, señor don Simón"
Buenas noches, señor don Simón (1853), coescrita amb Bernat Calvó i Mariano Soriano
La Tapada del Retiro (1853), sarsuela en tres actes, amb llibret de Víctor Balaguer i Gregorio Amado Larrosa
Los estudiants de Cervera: quadro de costums, en dos actes (1871), lletra de "Serafí Pitarra"[6]
La fira de Sant Genís: quadro de costums en quatre actes (1872), lletra de "Serafí Pitarra"
Lo somni daurat (1872), sarsuela en dos actes amb llibret de Joaquim Arimon i Cruz i Eduard Vidal i Valenciano
Lo moro Benani: pas que ha passat en dos actes (1873), lletra de "Serafí Pitarra"
Paraula de rei (1874)
Lo sacristá de Sant Roch: quadro de costums en dos actes (1874), amb lletra de "Serafí Pitarra"
El convidado de piedra (1875), sarsuela en tres actes, text de Rafael del Castillo basat lliurement en les obres El convidado de piedra d'Antonio de Zamora i Don Juan Tenorio de Zorrilla[7]
Lo pou de la veritat (1875), sarsuela en tres actes amb llibret de Conrad Colomer
Laura: entremés cómich-lírich en un acte (1885), amb lletra de Narcís Campmany
Notes
↑Nombroses enciclopèdies donen com segon cognom Puig en comptes de Maurant. A la seva mort es va publicar una esquela a alguns diaris, entre ells el diari El Diluvio, on es pot veure, en el dia 23 (edició de la tarda), el seu segon cognom com a Maurant.[1][2]
Bibliografia
Nicolás Manent Método teórico-práctico musical Barcelona: J.Budó, ca. 1860 (N'hi ha una 3a edició s.d.)
Referències
↑ «El Diluvio». El Diluvio, 23-05-1887, pàg. 4194 [Consulta: 21 juny 2016].
↑Història de la Música II. Fundació Enciclopèdica de Menorca. Enciclopèdia de Menorca, 2015, p. 152. ISBN 978-84-943732-0-6 (tom XIX).
↑ 3,03,1Xosé Aviñoa (direcció i coordinació). «Manent Maurant, Nicolau». A: Diccionari Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. X. 2003. Edicions 62, p. 50. ISBN 84-297-5329-X.
↑Sobre el text de Rafael del Castillo, vegeu l'article de George P. Mansour "El convidado de piedra", a "Zarzuela" by Rafael del Castillo, publicat a Hispania vol. 48 1965, núm. 4
