Fill d'una parella de periodistes, va completar un període de pràctiques de dos anys al diari Mannheimer Morgen.[1] entre 1980 i 1985 va estudiar a la Universitat de Televisió i Cinema de Munic (HFF) i va treballar com a ajudant de direcció de Dieter Dorn. Hofmann va treballar llavors com a autor, director i productor.
Les primeres obres d'Hofmann es van crear a la dècada de 1980. La seva tesi final a l'escola de cinema, Der Krieg meines Vaters (1984), tractava sobre el passat recent d'Alemanya i va rebre diversos premis. El 1988 va dirigir Land der Väter, Land der Söhne. La pel·lícula, inspirada en la novel·la Großes Bundesverdienstkreuz de Bernt Engelmann, descriu la història de Fritz Ries.[2] Va participar al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1988 i va ser guardonat amb el Bayerischer Filmpreis. A l'inici de la seva carrera també va participar al festival de cinema jove Werkstatt der Junge Filmszene.
Entre 1990 i 1993, Hofmann va rodar per la sèrie Tatort, va desenvolupar la sèrie criminal Balko per a RTL i va treballar a Schulz & Schulz juntament amb Götz George. Nico Hofmann va rebre el Premi Futura el 1995 per Der letzte Kosmonaut.
El 1995 va dirigir Der Sandmann, per la que va ser guardonat amb el Premi Adolf Grimme d’or i el Bayerischer Filmpreis. La pel·lícula també va rebre diversos premis als Premis de Televisió RTL: per als actors principals (or per a George i plata per Karoline Eichhorn), així com per a la millor pel·lícula. i el director.
Hofmann és membre de l'Acadèmia Alemanya de les Arts Escèniques des de 1996 i de l'Acadèmia de Cinema Europeu de Berlín des de 1997. Des de gener de 1996 fins al maig de 1998, Hofmann va estar sota contracte exclusivament com a director i consultor de projectes per a Constantin Film de Bernd Eichinger.[4] Després va dirigir la productora Hofmann/Zander/Reitz-Produktionsgesellschaft für Film und Fernsehen, una filial de l’UFA.[5] Aquesta productora operava sota teamWorx.[6]
Amb les seves "Event-Produktionen", que sovint es dissenyen en dues parts, com ara Der Tunnel, Die Luftbrücke – Nur der Himmel war frei, Die Sturmflut, Dresden i Die Flucht va canviar permanentment el panorama televisiu alemany i va fer de teamWorx una productora de gran èxit en el camp de l'anomenada "televisió d'esdeveniments". Aquestes produccions s'ofereixen de manera rotativa a totes les principals estacions de televisió alemanyes i sovint es mostren en relació amb una "vetllada temàtica".[7][8]
Filmografia
Com a director
1983: Abschiedsbilder (també el guió)
1984: Der Krieg meines Vaters (també el guió)
1986: Der Polenweiher
1988: Chimären – Fiktion und Wirklichkeit
1988: Land der Väter, Land der Söhne (també el guió)
