Per la seva situació, ha estat de gran rellevància estratègica al llarg de tota la història pel control que ofereix del golf de Corint: a l'antiguitat fou una estació naval atenesa molt important durant la Guerra del Peloponès, posteriorment fou un emplaçament clau en les guerres entre otomans i venecians i el 1571 fou el lloc on s'esdevengué la batalla de Lepant, on la Lliga Santa derrotà l'Imperi Otomà i frenà el seu avanç cap a Europa. Pràcticament no es conserven restes de la ciutat antiga, però sí que es conserven les fortificacions venecianes.
Història
Edat antiga
Segons el mite fundacional, la ciutat derivaria el seu nom d'un heraclida anomenat Naupacte: es deia que els heraclides, capitanejats per Naupacte, construïren allà la flota amb què entraren al Peloponnès, i durant aquell període fundaren la ciutat, que prengué el nom del seu fundador. En realitat, el nom de Naupacte significa 'amarrador': és un compost de ναῦςnaus, 'vaixell' i el verb πήγνυμιpḗgnymi, 'amarrar'. En efecte, constituïa el millor punt d'ancoratge de la costa nord del golf de Corint, i era el port d'Amfissa, la capital de la Lòcrida Ozòlia, i.[4]
Després de les guerres mèdiques va caure en mans dels atenesos, que hi van establir els messenis expel·lits del seu país pels espartans al final de la tercera guerra messènica el 455 aC. Durant la guerra del Peloponès fou quarter general de la flota atenesa a la zona de la Grècia occidental: la flota atenesa, dirigida per l'almirall Formió, va derrotar els lacedemonis a Naupacte el 429 aC.[4] Posteriorment, els messenis de Naupacte van patir els saquejos per part dels etolis de la zona, i van convèncer el general atenès Demòstenes d'atacar l'interior d'Etòlia; Demòstenes va sortir de Naupacte amb una força considerable, però ja a l'interior d'Etòlia fou derrotat a Egícion. Llavors, els etolis, aliats amb els espartans d'Euríloc, van atacar Naupacte, que Demòstenes va poder defensar amb ajut dels acarnanis. Després d'aquest conflicte els etolis no van participar més en la guerra, si bé alguns mercenaris va combatre pels atenesos a Sicília.
Després de la Batalla d'Egospòtamos, els messenis foren marxats, i els locris recuperaren la ciutat (404 aC). Amb els messenis exiliats de Naupacte, Zacint i el Peloponnès, Dionís el Vell de Siracusa fundà la ciutat de Tíndaris. Poc més tard, Naupacte caigué sota la influència dels aqueus, que en foren expulsats per Epaminondes de Tebes. El 338 aC la va ocupar Filip II de Macedònia, que la va cedir a la Lliga Etòlia. Per aquest motiu, de vegades també fou considerada una ciutat d'Etòlia, en comptes de la Lòcrida.[4]
La ciutat tenia un temple dedicat a Posidó, un dedicat a Artemisa, una cova sagrada d'Afrodita i un temple dedicat a Asclepi, en ruïnes ja en temps de Pausànias.[4]
Història moderna
Fou destruïda per un terratrèmol en temps de Justinià I (553) i reconstruïda més tard; altre cop destruïda per un terratrèmol al segle viii, fou altre cop reconstruïda.[6] Durant el domini de l'Imperi Romà d'Orient, l'antic nom de Ναύπακτος (Nàupaktos) esdevengué Ἔπακτος (Épaktos), que més tard donà lloc al nom italià de la ciutat, Lepanto.[1]
Lepant fou una possessió catalana dins el Ducat d'Atenes de 1361 fins a 1377, quan passà a la família dels Spata.[7] Pau Bua Spata la va cedir el 1407 a la República de Venècia a canvi de 1500 ducats. Una versió que podria ser certa diu que la ciutat fou presa per sorpresa pels venecians, i el seu senyor la va haver de cedir sota amenaça d'acabar amb el cap tallat. Els venecians nomenaren un capitano o rettore dependent del governador de Corfú, i la varen mantenir durant 92 anys. La van fortificar, i van resistir un setge dels otomans el 1477 que va durar quatre mesos; però finalment, el 1499, fou conquerida per Baiazet II, i fou la capital del sandjak d'Aynabahti o İnebahtı, que és com s'anomena la ciutat en turc.
↑Gregory, T. E.. «Naupaktos». A: Kazhdan, Alexander (ed.). The Oxford Dictionary of Byzantium. Oxford University Press, 1991, p. 1442–1443. ISBN 0-19-504652-8.
