Màxim va ser bisbe visigot de Saragossa entre els anys 592 i 619, en la seu del qual va succeir a Simplici de Saragossa. Va conservar la seu episcopal saragossana durant els primers temps de conversió dels reis visigots al catolicisme, amb Recared, Liuva II, Viteric, Gundemar i Sisebut. Va assistir al II Concili de Saragossa del 592, al II Concili de Barcelona de 599 i al Concili d'Ègara del 614, i va subscriure el "decret de Gundemar" del 610.
Màxim va contribuir al renaixement cultural visigot dels segles VI i VII, que va ser continuat per erudits com Isidor de Sevilla, Sant Eugeni de Toledo o Brauli de Saragossa.
Va escriure diverses obres en vers i prosa, segons transmet Isidor a l'últim capítol de seu De viris illustribus, on recull fets del bisbe Màxim de Saragossa.[1] La seva obra més destacada seria una crònica dels gots a la península Ibèrica, la Chronica Caesaraugustana o Crònica de Saragossa, perduda; les úniques restes que ens han arribat d'aquesta es troben com a anotació en la crònica de Víctor Tunnense, recollits per Roger Collins.[2]
A començaments del segle xvi el jesuïta Jerónimo Román de la Higuera va compondre una falsificació d'aquesta crònica, que va presentar com la continuació de la que anteriorment va atribuir a Luci Flavi Dextre; unint en un sol personatge al bisbe Màxim i a un monjo benedictí italià anomenat Marc,[3] la va treure sota el nom de Marc Màxim. Va ser publicada el 1651 junt amb unes addicions, també falsificades per Higuera, atribuïdes als bisbes Brauli de Saragossa, Heleca o Eleca, Taió i Valderedó.[4]
Referències
Fonts
