Abans que Sigma utilitzes aquesta muntura hi va haver dos precursors, el 1976 la Sigma Mark-I d'enfocament manual, la qual utilitzava la rosca M42,[2] i la SA -1 de 1984 amb muntura Pentax K.[1]
Originalment, la muntura SA era una muntura de doble de baioneta, una interior (SA-IB) i una exterior (SA-OB), aquesta última estava destinada a muntar teleobjectius pesats, la qual es va deixar d'usar amb l'SD14 el 2006.[3]
Mecànicament, la muntura SA és similar a la muntura Pentax K, però amb una distància focal de brida de 44mm i un diàmetre de 54mm, igual que la muntura Canon EF. Igual que la Canon EF, aquesta usa la comunicació electrònica entre el cos i l'objectiu i, de fet, utilitza les mateixes línies de senyalització i protocol, malgrat això entre les dues muntures les òptiques no són compatibles. Sigma fa temps que produeix lents de muntura EF per a càmeres Canon i, per tant, va tenir la capacitat d'usar aquest protocol.[4][5]
El setembre de 2018, Sigma va anunciar que aturava el desenvolupament de càmeres de muntura SA i que se centrava en la muntura Leica L, com a membre de l'Aliança de muntura L.[6][7]
Tots els objectius per a DSLR fabricats per Sigma des de 1993 estan disponibles per a la muntura SA.
A fi que els usuaris de Sigma SA puguin usar les seves lents en les noves càmeres de l'aliança de muntura L, el 2019 Sigma va presentar el MC-21, un adaptador de muntura SA a muntura L. Aquest adaptador també està disponible per a adaptar els objectius de Canon EF a càmeres amb muntura Leica L.[32]
Utilitzant la muntura de baioneta SA-OB (en els cossos de càmera que la tenen incorporada), els objectius de muntura Nikon F es poden col·locar i utilitzar mitjançant un adaptador JTAT desenvolupat per Kazuo Suzuki, Tachibana Seisakusho.[33]