El Front Unit Religiós tingué un important paper en la caiguda del primer govern a causa del seu desacord amb Mapai sobre qüestions relatives a l'educació en els nous campaments de refugiats i el sistema d'educació religiosa, així com la seva exigència de tancar el Ministeri de Racionament i Abastament i que un empresari fos designat com a Ministre de Comerç i Indústria. Ben-Gurion va dimitir el 15 d'octubre de 1950. Quan es resolgueren els problemes dues setmanes més tard, es va formar el segon govern amb els mateixos socis de la Coalició i els ministres de l'anterior.
A les eleccions de 1951 el partit es va presentar en solitari. Va obtenir dos escons. Es van unir al tercer govern de coalició, i els seus dos diputats foren nomenats ministres; David-Zvi Pinkas va esdevenir Ministre de Transport i Mordechai Nurock va esdevenir ministre de serveis postals. Tanmateix, quan es va ensorrar el tercer govern, tant Pinkas i Nurock van perdre els seus càrrecs ministerials, encara que el partit es va mantenir en les coalicions dels governs quart, cinquè i sisè.
Per a les eleccions de 1955 el partit es va unir al seu bessó ideològic, ha-Poel ha-Mizrahí, per a formar el Front Nacional Religiós. El nou partit va obtenir 11 escons, el quart més votat, i novament foren socis del govern de coalició en el Tercer Kenésset. En 1956, la unió dels dos partits esdevingué permanent, i canvià el nom al del Partit Nacional Religiós, que encara continua sent una força influent en la política israeliana.[4]
