A les reduccions cap a l'any 1744, la Companyia de Jesús va realitzar un cens poblacional de les seves reduccions, el que va resultar un total de 84.000 indígenes.
La política guaraní obeïa a la seva pròpia lògica, la qual fomentava la unificació de les tekuas o llogarets (de fins a 300.000 habitants) en volàtils aliances que perseguien com a fi últim no només el control dels recursos de l'ecosistema selva sinó també la recerca de la Terra Sense Mal. Tant la figura dels karaí o profetes pan-guaranís (no adscrits a una tekua en particular sinó a la "nació" en general) com la recerca de la terra sense mal, van ser dos trets de la cultura guaraní que els jesuïtes van saber aprofitar. Ells també eren com els karaí (amb els quals van competir durant els primers anys) portadors d'una nova: el "Camí al Paradís" era compatible amb l'Aguyé o camí de la perfecció guaraní amb destinació a la Terra Sense Mal, i una forma d'aconseguir-ho era la unificació sota la protecció de les lleis de la corona de les que els jesuïtes eren garants. Els guaranís també van saber aprofitar aquest fet davant la creixent expansió del front colonial hispà-portuguès.
D'aquí que els líders polítics de moltes tekuas acceptessin aixecar símbols de protecció divina i jurídica (les esglésies) i aliar-se en definitiva amb el que la Companyia de Jesús representava. Altres líders al contrari es van mantenir en guerra i van continuar el cicle d'enfrontaments amb els seus propis connacionals; recordem que per a un guaraní menjar-se a un altre d'ells era de motiu religiós i no ho feien sovint. Perquè només els guaranís són capaços d'acumular energia per arribar a la Terra sense mal.
El sistema polític imperant mantenia a les reduccions estrictament subordinades al monarca espanyol, qui exercia la seva autoritat a Amèrica per mitjà de les Reials Audiències de Lima i Buenos Aires. Per això els jesuïtes recorrien permanentment al rei, sol·licitant autoritzacions o comandes diverses, favors i fins privilegis. En alguns casos les sol·licituds es dirigien a les audiències i als Governadors.
Com govern local, en cada reducció funcionava un Cabildo precedit pel corregidor, que era a més l'autoritat principal del poble, conegut entre els guaranís com parokaitara, "el que disposa el que s'ha de fer". Era confirmada la seva elecció pel governador i generalment l'elegit era un dels cacics del poble i solia ser a perpetuïtat.
Altres autoritats eren els alcaldes de primer vot i segon vot (també anomenats ivírayucu, "el primer entre els que porten vara"). Ells vetllaven pels bons costums, castigaven els ganduls i vagabunds i vigilaven els quals no complien els seus deures. Aquesta autoritat s'exercia dins del poble, juntament amb quatre alcaldes de barri, fora d'ell hi havia entre sis i vuit comissaris per les casernes. Una proveïdora vigilava les dones, quatre zeladors als nois i quatre inspectores a les nenes.
A més del corregidor i els alcaldes, el Cabildo estava integrat per un tinent de corregidor, un agutzil, quatre regidors, un agutzil major, un alferes real, un escrivà i un majordom, del qual depenien els comptadors, els fiscals i els magatzemistes. Els integrants del Cabildo eren elegits cada 1 de gener pels que deixaven el càrrec en una assemblea general i posats a consideració dels sacerdots i després a confirmació del governador.
Els regidors s'encarregaven d'inspeccionar la higiene i la neteja en els llocs públics i privats, controlant també la concurrència dels nens a l'escola i el catecisme.
L'agutzil era qui s'havia d'encarregar d'executar les ordres del Cabildo i de la justícia.
Notes
↑"Muchos miles de guaraníes huían de las misiones al actual territorio uruguayo debido a que no soportaban la disciplina del estilo de vida de esos lugares o por las frecuentes epidemias de viruela." «Renzo Pi Hugarte y los charrúas: Tabaré, that's right». Montevideo Portal. [Consulta: 16 agost 2012]. Reproducido a su vez en Portal Guaraní. 26 de febrer de 2010. Consultat el 25 de juny de 2012.
↑La mayoría habitantes de la provincia de Santa Fe (15.000 a 20.000 en 1820) a inicios del siglo XIX eran descendientes de inmigrantes de las misiones jesuítas. Sir Woodbine Parish (1853). Buenos Aires y las provincias del Rio de la Plata: desde su descubrimiento y conquista por los Españoles. Tomo II. Buenos Aires: Imprenta de Mayo, pp. 14-15.
↑Hacia 1640 las misiones de los jesuitas eran 152 y tenían medio millón de indios cristianizados (incluyendo guaraníes, omaguas, ucayabes, etc.) y se extendían por desde Maynas, Marañón, Quito hasta Pará y la cuenca del Plata, sin embargo, ese año se produce la independencia de Portugal y estos empiezan a lanzar incursiones contra las misiones de los jesuitas españoles con la intención de conseguir esclavos para sus minas y plantaciones. Lorenzo Hervás, Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas..., pp. 260-261.
↑ 4,04,14,2Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1680 miles de guaraníes de las misiones empezaron a ingresar a la Banda Oriental para atacar Colonia, en poder portugués, a estos se les unieron otros tantos que huían de las frecuentes pestes que estallaban en ellas. También lucharon contra los charrúas, en 1702 2.000 indios guaraníes los atacaron para reducirlos a misiones. Otros 2.000 guaraníes participaron de la construcción de las murallas de Montevideo (1724-1726) al ser una mano de obra muy cualificada.
↑Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. A partir de 1750 los guaraníes empezaron a abandonar las misiones y radicarse en varias regiones del Río de La Plata, en especial la Banda Oriental. En 1754 España le entrego a Portugal parte del territorio de las misiones a cambio de Colonia del Sacramento, ante esto los indios temerosos de que los lusitanos los esclavizaran se rebelaron y tras dos años de guerra fueron vencidos. Aprovechando los sucesos estos últimos raptaron a 3.000 guaraníes y los llevaron a Viamão como esclavos, pero muchos consiguieron escapar a la Banda.
↑En 1735 las milicias guaraníes sumaban de 7.000 a 8.000 indígenas de las mismas misiones. Branislava Sušnik (1980). Los aborígenes del Paraguay: Etnohistoria de los guaraníes. Época colonial. Tomo II. Asunción: Museo Etnográfico Andrés Barbero, pp. 235; Carmen Helena Parés (1995). Huellas KA-TU-GUA: Cronología de la resistencia KA-TU-GUA: S. XVI. Caracas: Anauco Ediciones. Consejo de Desarrollo Científico y humanistico de la Universidad Central de Venezuela, pp. 421. ISBN 980-00-0631-1
↑Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1767 el proceso de abandono de las misiones se acelero, tras la expulsión de los jesuitas (la Corona española venía aplicando políticas cada vez más centralistas desde la instauración de la Casa de Borbón las que chocaban directamente con la tradicional autonomía de las misiones), unos 15.000 indios huyeron a las llanuras del río Uruguay en la Banda Oriental y muchos más en 1777 cuando muchas misiones pasaron a poder lusitano.
↑En 1769 las misiones incluían 57 pueblos, 12 colegios y una universidad con 113.716 indios. Fernando Arellano (1987). Una introducción a la Venezuela prehispánica: culturas de las naciones indígenas venezolanas. Universidad Católica Andrés Bello, pp. 186. ISBN 978-9-80244-006-1
