El 1838, signant mitjançant el pseudònim Un Taberí i secundat per Joan Cortada, va publicar a El Guàrdia Nacional una carta en prosa i un romanç titulat Surgite mortiu, verite ad judicium, en defensa de l'ús públic de la llengua catalana, i el 1839 fou un dels autors amb Luis Bordás i Joan Cortada de l'anomenat Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià, o Diccionari quintilingüe, en dos volums (1839) (2a edició; Barcelona: A. Brusi, 1842-1848).[2]
No concursà als Jocs Florals celebrats durant l'etapa de la Renaixença, però ajudà al seu manteniment el 1862
Obra
El 1839 publicà Llàgrimes de viudesa - Llibre de poemes de tema unitari per una banda, l'amor perdut, i per altra polimètric, d'influència barroca i neoclàssica amb elements romàntics com el poema A la pinta (on empra el tema de la dama que es pentina de Francesc Vicenç García) A Soledat (incorpora un lèxic i un sentimentalisme més moderns) i als dos poemes finals, Lo records i La fe(anticipa el tema dels poetes vidus de la poesia castellana de la restauració).
La resta de la seva obra poètica original, escrita segurament molt abans, fou donada a conèixer pòstumament en El calendari català de Francesc Pelagi Briz de l'any 1865 (editat al final del 1864) i els dels anys 1867 i 1868, incloïen poemes seus : A la lluna, Retorn a la poesia i Si ella no hi és.
