Mikhaïl Frunze Михаи́л Васи́льевич Фру́нзе (rus), Mihail Frunză (romanès) també conegut pels pseudònims Арсе́ний Три́фоныч–Arseni Trifonitx, Серге́й Петро́в–Sergei Petrov, А. Шу́йский–A. Ixuiskii, М. Ми́рский–M. Mirskii
En el 2n Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, celebrat a Londres el 1903, durant la separació ideològica entre Vladímir Lenin i Julius Martov, els dos principals líders del partit, sobre les tàctiques del Partit (Martov proposava un gran partit d'activistes, mentre que Lenin advocava per un petit grup de revolucionaris professionals amb un gran grup de simpatitzants), Frunze va situar-se al costat de Lenin, en el grup anomenat Bolxevic, oposats a la minoria Menxevik de Martov.
Dos anys després, Frunze era un líder important a la Revolució de 1905, com a cap dels treballadors del tèxtil en vaga a Xuia i a Ivànovo. Després del desastrós final del moviment, Frunze va ser detingut el 1907 i sentenciat a mort, passant diversos mesos al corredor de la mort esperant l'execució,[5] però finalment se li commutà la sentència per la de cadena perpètua de treballs forçats. Després de 10 anys reclús en presos de Sibèria, Frunze escapà a Txità, on va ser l'editor del setmanari bolxevic Vostotxnoe Obozrenie.
Durant la Revolució de Febrer, Frunze encapçalà la milícia civil de Minsk, abans de ser elegit del sovietbelarús. Posteriorment va anar a Moscou, encapçalant una força armada de treballadors per ajudar en la lluita per controlar la ciutat.
El novembre de 1920, Frunze reconquerí Crimea i aconseguí expulsar el general Blanc Piotr Wrangel i les seves tropes fins fora de Rússia. També comandà la destrucció del moviment anarquista de Nestor Makhno a Ucraïna i el moviment nacionalista de Símon Petliura.
El 1921 va ser elegit membre del Comitè Central del PCUS i, el 2 de juny de 1924, esdevingué membre candidat al Politburó. El gener de 1925 va ser nomenat President del Consell Militar Revolucionari. El suport de Frunze a Grigori Zinóviev el va fer entrar en conflicte amb Ióssif Stalin, un dels opositors a Zinóviev, tot i que anteriorment havien tingut bones relacions a causa del respecte que mostrava Stalin cap al seu company de la vella guàrdia revolucionària i antic presoner.[6]
Mort
Frunze era vist entre els líders comunistes com a molt creatiu i amb un punt de vista gens ortodox en matèries d'implementació i política. Es guanyà el respecte i l'admiració dels seus camarades gràcies a la seva persecució sense por i amb èxit de complicats objectius militars, així com de la seva resistència durant el període en què el Partit Comunista havia estat prohibit. Va ser considerat com un potencial successor de Lenin, a causa de la seva força en afers teòrics i pràctics sobre l'avenç de l'agenda del Partit Comunista, així com per la seva aparent manca d'ambició separada del partit.[6]
Frunze patí d'una úlcera crònica, i se li suggerí en diverses ocasions que s'operés, però ell preferia tractaments més conservadors. Després d'un episodi especialment sever el 1925, Frunze va ser hospitalitzat. Stalin i Anastàs Mikoian van anar junts a visitar-lo, convencent-lo de la necessitat que s'operés.
Frunze va morir a causa d'un enverinament de cloroform durant la seva operació el 31 d'octubre de 1925; l'operació era considerada com a simple i rutinària fins i tot pels estàndards mèdic de l'època. Es va especular que o bé Stalin o algun altre dels seus rivals potencials preparés la seva mort, però no hi ha proves que donin suport a aquesta teoria. Tot i això, se li administrà una dosi de cloroform que excedia diverses vegades la que s'aplicava normalment per induir la narcosi.
El 1926, la ciutat de Bixkek, al Kirguizstan, va ser rebatejada Frunze en honor seu, encara que el 1991 tornà a rebre el seu nom històric; però Frunze segueix sent honorat a la ciutat, i un carrer i un museu al centre de la ciutat porten el seu nom.
↑Robert Service, Lenin: a political life, Macmillan, 1985, vol.2-3, p.194 [1]
↑Russian Information Bureau, Russian review, Volume 3: Mikhail Frunze came of peasant stock. His mother belonged to a Russian peasant family in Voronezh Province and his father to a peasant family of Rumanian origin that had settled in Odessa Province.
↑(rus)M.V. Frunze, Autobiography, 1921 from М.В. Фрунзе: Военная и политическая деятельность, М.: Воениздат, 1984, hosted at Militera project[Enllaç no actiu]
↑Триумф и Трагедия - И. В. Сталин: политический портрет. (Triumph and Tragedy - I. V. Stalin : A Political Portrait) Дмитрий Волкогонов (Dimitriy Volkogonov). Book 1, Part 1, PP. 127. Новости Publications. Moscow. 1989.
↑ 6,06,1Триумф и Трагедия - И. В. Сталин: политический портрет. (Triumph and Tragedy - I. V. Stalin : A Political Portrait) Дмитрий Волкогонов Dimitriy Volkogonov. Book 1, Part 1, PP. 127. Новости Publications. Moscow. 1989.
Bibliografia
Gareev, M.A.. M.V. Frunze, Military Theorist. Washington, D.C.: Pergamon-Brassey's, 1987. ISBN 0080351832.
Jacobs, Walter Darnell. Frunze: The Soviet Clausewitz, 1885–1925. The Hague: Martinus Nijhoff, 1969.
