Fou una de les grans velocistes dels anys 80 i 90, i fou coneguda perquè, tot i arribà com a favorita a les grans competicions, quasi sempre s'havia de conformar amb medalles d'argent o de bronze. És per això que se la va conèixer com a "Miss Bronze". Per exemple, en el Campionat del Món de Tòquio 1991 hi arribà imbatuda en els 100 m. des de setembre de 1988 i en els 200 m. des de maig de 1989. Això no obstant, a Tòquio fou derrotada en ambdues proves per l'alemanya Katrin Krabbe. També als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 era la favorita a ambdues proves, i al final només va poder ser cinquena en els 100 m. i tercera en els 200 m.
Ha participat en set edicions dels Jocs Olímpics, en els quals ha guanyat vuit medalles: tres d'argent i cinc de bronze, però mai cap d'or. La seva primera medalla d'or en un gran campionat arribà al Campionat del Món de Tòquio 1991, quan va guanyar l'or amb l'equip jamaicà de relleus 4 x 100 metres. A nivell individual, el seu primer or fou en 200 m. al Campionat del Món de Stuttgart 1993, triomf que repetiria dos anys després a Göteborg 1995.
Un altre fet destacable d'Ottey és la seva extraordinàriament dilatada vida esportiva. Als Jocs Olímpics de Sidney 2000 ja havia complert els quaranta anys, i guanyà una medalla d'argent als relleus 4 x 100 m. i fou quarta a la final de 100 m. Després dels Jocs de Sidney va tenir un greu enfrontament amb la Federació d'Atletisme Amateur de Jamaica (JAAA) que la va dur a canviar-se de nacionalitat, i de fet participà amb Eslovènia als Jocs Olímpics d'Atenes 2004 i al Campionat d'Europa de Göteborg 2006, on amb 46 anys fou semifinalista dels 100 metres llisos.
Ha estat quatre temporades líder mundial de l'any en els 100 m. (1990, 1991, 1992 i 1996), i tres vegades en els 200 m. (1990, 1991 i 1993).
↑Favilli, Elena. Contes de bona nit per a nenes rebels: 100 dones immigrants que han canviat el món. Barcelona: Estrella Polar, 2020, p. 140. ISBN 9788418135699.
