Està situat a la part occidental del terme municipal, a prop i al sud-est de la Pobleta de Bellveí i a l'oest de Cabestany.
Mentui compta amb l'església de Sant Antoni Abat. El 2013 tenia 4 habitants.[1]
Etimologia
Segons Joan Coromines, Mentui pertany al nombrós grup de topònims preromans, iberobascs, de les comarques pallareses i pirinenques en general. En aquest s'explica per la suma de dues arrels: mendi (muntanya) i oi (adjectiu relacionat amb abundància). Lloc molt muntanyós seria una interpretació plausible del topònim.[2]
Geografia
El poble de Mentui
L'accés al poble es produeix per una pista que arriba de Montcortès passat l'estany homònim. A l'entrada i en front trobem l'església i una edificació de grans dimensions: la Casa Rei.[3]
En el fogatge del 1553, Mentui declara 2 focs laics.[nota 1]
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Mentuy. S'hi pot llegir que el poble està situat en una elevació, on és combatut pels vents de l'oest. El clima hi és fresc, propens a refredats. Tenia en aquell moment 3 cases i l'església, dedicada a la Mare de Déu del Roser, sufragània de la de Peracalç. El territori és de mala qualitat i de secà; hi ha pedreres de guix.[5]
S'hi collia blat, ordi, patates i poca herba, s'hi criaven ovelles i vaques i mules i hi havia caça de conills i perdius. La població era de 2 veïns (caps de casa) i 13 ànimes (habitants).[5]
Demografia
Evolució demogràfica
1970
1981
2000
2002
2004
2006
2008
2010
2011
2012
2013
15
13
5
5
3
4
5
5
5
4
4
Les dades del 1553 són 2 focs, és a dir, llars. Cal comptar a l'entorn de 5 persones per foc.
Coromines, Joan. «Mentui i Mencui». A: Onomasticon cataloniae. V L - N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-844-X.
Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981, p. 90. ISBN 84-232-0189-9.
Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2.
MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. XI, pàg. 380. Madrid: Imprenta del Diccionario geográfico, 1848. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Gerri de la Sal - Montcortès de Pallars». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.