En política, una mentida noble és un mite o una mentida, sovint, però no invariablement, de caràcter religiós, propagada a consciència per una elit per mantenir l'harmonia social o avançar en una agenda. La noble mentida és un concepte originat per Plató tal com es descriu a la República.^[2]

En religió, una ficció piadosa és una narració que l'autor presenta com a veritable, però que altres consideren que és fictícia, encara que produïda amb una motivació altruista. El terme s'utilitza de vegades de manera pejorativa per suggerir que l'autor de la narració enganyava deliberadament els lectors per motius egoistes o enganyosos. El terme s'utilitza sovint en contextos religiosos, de vegades referint-se a passatges de textos religiosos.

Plató va presentar la mentida noble (γενναῖον ψεῦδος, gennaion pseudos) ^[3] en el conte de ficció conegut com el mite o paràbola dels metalls. En ell, Sòcrates proporciona l'origen de les tres classes socials que componen la república proposada per Plató; Sòcrates parla d'una societat socialment estratificada, en què es diu a la població "una mena de conte fenici":

... la terra, com la seva mare, els va lliurar, i ara, com si la seva terra fos la seva mare i la seva infermera, haurien de pensar-s’hi i defensar-la contra qualsevol atac i considerar els altres ciutadans com els seus germans. i fills de la mateixa terra ... Tot i que tots vosaltres, a la ciutat, sou germans, direm en el nostre conte, però Déu, a l'hora de modelar aquells de vosaltres que estigueu preparats per mantenir la regla, van barrejar l'or en la seva generació, per aquest motiu són els més preuats, però en els ajudants, la plata i el ferro i el llautó dels pagesos i altres artesans. I, com tots sou semblants, tot i que, en la seva major part, podreu reproduir-vos segons la vostra espècie, de vegades pot passar que un pare daurat engendri un fill de plata i que una descendència daurada provingui d'un pare de plata i que la resta de la mateixa manera, naixerien els uns dels altres. De manera que la primera i principal ordre judicial que el déu imposa als governants és que de res més han de ser uns guardians tan acurats i tan observadors de la barreja d'aquests metalls a les ànimes de la seva descendència, i si neixen fills a ells, amb una infusió de llautó o ferro, no cediran de cap manera a la pena de tractar-los, sinó que assignaran a cadascun l'estatus degut a la seva naturalesa i els expulsaran entre els artesans o els pagesos. I de nou, si d'aquests naix un fill amb or o plata inesperats a la seva composició, honraran els tals i els demanaran que pugin més amunt, alguns a l'oficina de tutor, d'altres a l'assistència, al·legant que hi ha un oracle la ciutat serà enderrocada quan l'home de ferro o de llautó en sigui el guardià.^[4]

Sòcrates proposa i afirma que si la gent cregués "aquest mite ... [tindria] un bon efecte, fent-los més inclinats a cuidar l'estat i els uns als altres".^[5] Aquesta és la seva noble mentida : "un artifici per a una d'aquestes falsedats que es produeixen en cas de necessitat, de les quals acabàvem de parlar, alguna noble. . . " ^[6]

Karl Popper va acusar Plató d'intentar també basar la religió en una mentida noble. A La societat oberta i els seus enemics, Popper remarca: "És difícil entendre per què els comentaristes de Plató que elogien que lluitessin contra el convencionalisme subversiu dels sofistes i que establissin un naturalisme espiritual basat en la religió en última instància, no el censuren per convertir una convenció, o millor dit un invent, en la base última de la religió ". La religió per a Plató és una mentida noble, almenys si suposem que Plató va dir tot això sincerament, no cínicament. Popper considera que la concepció de Plató de la religió va influir molt en el pensament posterior.^[7]

Strauss va assenyalar que els pensadors de primer ordre, que es remuntaven a Plató, havien plantejat el problema de si els polítics bons i efectius podien ser completament veraces i encara aconseguir els fins necessaris de la seva societat. Implicadament, Strauss demana als seus lectors que considerin si és cert que les mentides nobles no tenen cap paper a jugar en unir i guiar la polis. Calen mites per donar sentit i propòsit a les persones i per garantir una societat estable? O els homes dedicats a examinar implacablement, en la llengua de Nietzsche, aquestes "veritats mortals", poden florir lliurement? Per tant, hi ha un límit en allò polític, i què es pot conèixer absolutament? A La ciutat i l'home, Strauss analitza els mites esbossats a la República de Plató que són necessaris per a tots els governs. Aquests inclouen la creença que la terra de l'Estat li pertany, tot i que probablement va ser adquirida il·legítimament i que la ciutadania té arrels en alguna cosa més que els accidents de naixement. Seymour Hersh també afirma que Strauss va recolzar les mentides nobles: mites utilitzats pels líders polítics que volien mantenir una societat cohesionada.^[8] A El poder dels malsons, el documentalista Adam Curtis opina que "Strauss creia que era per als polítics afirmar mites poderosos i inspiradors en els quals tothom pogués creure. Potser no eren certs, però eren il·lusions necessàries. Una d'aquestes era la religió; l'altre era el mite de la nació ".^[9]

"Plató ha estat criticat pel seu mite fonamental com si es tractés d'una mentida calculada. Això es deu en part al fet que la frase traduïda aquí com a "mite magnífic" (p. 414b) s'ha traduït convencionalment com a "mentida noble"; i això s’ha utilitzat per donar suport a l'acusació de que Plató fa front a la manipulació de la propaganda. Però el mite és acceptat per les tres classes, inclosos els guardians. Està destinat a substituir les tradicions nacionals que té qualsevol comunitat, que pretenen expressar el tipus de comunitat que és, o vol ser, els seus ideals, en lloc d'expressar qüestions de fet. " ^[10]

El traductor Allan Bloom va defensar una traducció i interpretació literal de l'expressió de Plató:

Al llibre III 414 Sòcrates explica la necessitat de creure una "mentida noble" a la ciutat que ell i els seus companys estan fundant (en la parla). Cornford l'anomena una "audaç fugida de la invenció" i afegeix la següent nota: "Aquesta frase es converteix habitualment en" noble mentida ", una expressió contradictòria que no és més aplicable a la inofensiva al·legoria de Plató que al Nou Testament paràbola o el progrés del pelegrí i susceptible de suggerir que consideraria les mentides, en la seva major part ignobles, ara anomenades propaganda ... "(ibid., p. 106). Però Sòcrates en diu mentida. La diferència entre una paràbola i aquest conte és que l'home que escolta una paràbola és conscient que es tracta d'un invent la veritat del qual no figura en la seva expressió literal, mentre que els habitants de la ciutat de Sòcrates creuen que la història falsa és veritable.. Els seus interlocutors estan sorpresos per la noció, però, segons Cornford, hem de creure que és inofensiu perquè pot evocar associacions desagradables. Plató ha preparat tota aquesta qüestió sobre la mentida des del primer moment, començant per la discussió amb el vell Cefalus (331 bc). Torna a repetir-se pel que fa a les mentides dels poetes (377 d) i en les afirmacions que els déus no poden mentir (381 e-382 e) i que els governants poden mentir (380 b-c). Ara, finalment, s’afirma amb calbitat que l'única societat civil realment justa s’ha de fonamentar en una mentida. Sòcrates prefereix afrontar el tema amb claredat. Un bon règim no es pot basar en la il·lustració; si no hi ha mentida, cal fer una sèrie de compromisos —entre ells la propietat privada— i, per tant, acceptar les desigualtats merament convencionals. Aquesta és una afirmació radical sobre la relació entre la veritat i la justícia, que condueix a la paradoxa que la saviesa només pot governar en un element dominat per la falsedat. Amb prou feines val la pena amagar aquest tema per evitar el més cru de malentesos. I potser el fenomen peculiarment modern de la propaganda podria resultar més clar per a l'home que veu que d'alguna manera està relacionat amb un cert mite de la il·lustració que es posa en qüestió per l'anàlisi platònica.^[11]

• Les principals interpretacions històriques de la Bíblia hebrea (és a dir, el Tanakh o l'Antic Testament protestant) sovint consideren que gran part de la Bíblia jueva i tanakh és una ficció piadosa, com les conquestes de Josué ^[12] i les històries del Pentateuc.^[13][14][15] El Llibre de Daniel també s'ha descrit com una ficció piadosa, amb el propòsit d'encoratjar els jueus.^[16]
• Els enfocaments crítics històrics generals sovint consideren històries del Nou Testament com el Naixement de la Verge, la Visita dels Reis Mags a Jesús i altres, com a ficcions pietoses.^[17]
• El Llibre de Mormó, una de les Obres estàndard del Moviment Sant dels Últims Dies, ha estat descrit com un engany o ficció piadosa, i no s’accepta que conté revelació divina per part dels que no pertanyen al moviment Sant dels Últims Dies.^[18]
• Diversos autors han descrit l'Alcorà, el text sagrat de l'islam, com una ficció piadosa.^[19][20][21] Així mateix, els hadits han estat descrits per diversos autors com una col·lecció de diverses ficcions pietoses.^[22]
• Dale Eickelman escriu que els juristes musulmans fan servir una ficció piadosa quan afirmen que la llei islàmica és invariable, quan de fet està subjecta a canvis.^[23]
• La relació entre la celebració moderna del Nadal i el naixement històric de Jesús també s’ha descrit com a tal.^[24][25]

• Fredrick Pike descriu alguns esforços per augmentar la moral durant la Gran Depressió com a ficcions piadoses.^[26]

• Paternalisme