Menip (grec antic: Μένιππος, llatí: Menippus) va ser un filòsof cínic originari de la ciutat de Gàdara, a Celesíria, que va viure el segle iii aC. És conegut també com a Menip de Gàdara i com a Menip de Sinope, pel fet que va viure com a esclau en aquesta ciutat, fins que més tard aconseguí la llibertat.[1]
Diògenes Laerci diu que era fenici, però podria haver estat més aviat siri. Va ser deixeble de Diògenes de Sinope. Segons Diògenes Laerci, la seva vida va ser curta i en va fer un epigrama. Va amassar una gran fortuna com a usurer, però quan es va posar malalt va perdre tots els diners i es va acabar per suïcidar.[2]
Menip és un dels representants més importants de l'escola cínica. És conegut per les seves sàtires, que demolien qualsevol dogma filosòfic o científic. Sembla que fou el creador d'un gènere literari propi, que a l'antiguitat era conegut com a sàtira menipea: combinava el mim i el diàleg socràtic, en prosa i en vers, i foren molt populars a Roma. Cap de les seves sàtires no ha arribat a l'actualitat, però sí els seus imitadors i crítics literaris, principalment Varró (de manera fragmentària).[2] El Satíricon de Petroni és un exemple clàssic de sàtira menipea, que constitueix un dels precedents de la novel·la llatina, al seu torn precedent de la novel·la moderna.[1]
Diògenes Laerci diu que les seves obres eren poc serioses, però ben considerades al seu temps, i semblants a les del poeta Melèagre. Estrabó i Esteve de Bizanci l'anomenen σπουδογέλοιος ('ràpid en les bromes'), i que explicava la seva filosofia en forma satírica. Llucià l'inclou sovint en els seus diàlegs com a personatge, i el considerà dels més punyents i rondinaires dels cínics.[2] Atès el seu renom com a cínic i protagonista d'anècdotes humorístiques, circulaven moltes d'obres sota el seu nom d'autoria falsa, com el cas de les de Dionisi[3] i Zòpir de Colofó, que publicaren diverses obres fent-les passar per originals de Menip.[4]
Les seves obres s'han perdut, però Marc Terenci Varró en va conservar alguns fragments en les seves sàtires menipees, una obra que va escriure a imitació de Menip. Segons Diògenes Laerci les seves obres eren tretze, entre les quals:[2]
- Νεκυία (Nekyía, 'Nigromància')
- Διαθῆκαι (Diathḗkai, 'Testaments')
- Ἐπιστολαὶ κεκομψευμέναι ἀπὸ τοῦ τῶν θεῶν προσώπου (Epistolái Kekompseuménai apó tou tṓn theṓn prosṓpou, 'Cartes escrites artificialment com si fossin pels déus')
- Πρὸς τοὺς φυσικοὺς καὶ μαθηματικοὺς καὶ γραμματικοὺς (Prós toús Phisikoύs kάι mathematikoús kάi Grammatikoús, 'Respostes als filòsofs naturals, matemàtics i gramàtics')
- Γονὰς Έπικούρου (Gonás Epikoúrou, 'El naixement d'Epicur')
- θρησκευομένας ὑπ᾽ αὐτῶν εἰκάδας (Threskeuoménas hýp' autṓn eikádas, 'La reverència de l'Escola pel vintè dia'), sobre l'Epicureisme.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Menip». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Smith, William (ed.). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. II. Boston: Little, Brown, & Comp., 1867, p. 1041-1042.
- ↑ 20.Dionysius of Colophon a: William Smith (editor), A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. I. Boston: Little, Brown & Comp., 1867, p. 1039
- ↑ Diògenes Laerci, Vides i opinions de filòsofs eminents, VI 100.
