El Mausoleu de Khwaja Abu Nasr Parsa (en persa: مزار خواجه ابو نصر پارسا, Ḫwāǧa Abū Naṣr-i Pārsā), ara Mesquita Khwaja, és un mausoleu i mesquita de la ciutat afganesa del nord, Balkh. El mausoleu el fundaren uns anys després de la mort de l'erudit sufí Khwaja Abu Nasr Parsa († 1460/61) en el període timúrida a la regió històrica de Khorasan. Aquest mausoleu, que es creà sota el patrocini del general Mir Sayyid Mazid Bahadur Arghun, probablement es trobava en males condicions a mitjan segle xvi. L'edificació voltada conservada (gonbad en persa, en àrab qubba) sobre una base octogonal amb un monumental pòrtic d'iwan i dos minarets, el van construir a la fi del segle xvi sota el govern dels xibànides, una dinastia uzbeka, segons fonts escrites i característiques d'estil. Això correspon a la inscripció més antiga de l'edifici, datada del 1597/98, pel príncep Xibanid i el donant ʿAbd al-Muʾmin, que degué planejar el mausoleu com un lloc d'enterrament per a ell i la família. Des de la fi del segle xvi fins a la del segle xvii, es van construir sis madrasses al voltant del mausoleu, i això convertí el districte en un centre d'educació religiosa. Un terratrèmol a la fi del segle xix degué ensulsiar la cúpula i els dos minarets. L'edifici fou restaurat el 1975-1976 i després del 2002, i ara és un monument cultural i una mesquita al parc central de la ciutat.
El sobrenom de Mesquita Verda (en persa: مسجد سبز : سبز, Masgid-i sabz) el va rebre l'edifici sagrat en el segle xix.[1]
És una de les poques restes del període timúrida conservat.
Història
La classificació cronològica, funcional i historicoartística del santuari ha estat durant molt de temps divergent. Segons el context, es fa referència a l'edifici com un mausoleu o santuari (mazār), una mesquita, ocasionalment també com a col·legi islàmic o madrassa, o centre sufí, tant en les fonts històriques com en diaris de viatge del segle xix, així com en estudis acadèmics del segle XX (chāneqāh), i han estat en desacord durant molt de temps sobre la data de la construcció, si en la dècada dels 1460, a la fi del segle xv o a la fi del XVI.
Khwaja Abu Nasr Parsa
Khwaja Abu Nasr Parsa fou un xeicsufí de l'orde dels Naqxbandiyya i es va mantenir en la tradició espiritual del seu pare Khwaja Muhammad Parsa († 1420), del qual la cadena espiritual va passar per Ala ad-Din Attar († 1399) fins al fundador de l'orde, Baha-ud-Din Naqschband (1318-1389). Igual que el fundador de l'orde, Muhammad Parsa, un erudit reconegut, treballà a Bukharà en la difusió de l'orde. A diferència del pare, les fonts contemporànies només esmenten Abu Nasr com a hereu d'aquesta tradició, però no es coneixen pas escrits seus. Segons dos historiadors de la fi del segle xv, Abu Nasr va exercir un paper important com a dirigent religiós i mitjancer polític, i això explicaria la construcció de tan magnífic mausoleu.
Quant a les disputes de successió posteriors a la mort del príncep timúrida Ulugh Beg (1394-1449), Abul-Qasim Babur Mirza (r. 1447-1457) conquistà Balkh el 1447. En arribar a la porta de la ciutat, fou rebut per Abu Nasr, segons un relat escrit entre el 1465 i el 1471 per l'historiador persa Abd-ar-Razzagh Samarghandi (1413-1482). Abu Nasr, a qui l'historiador atorga el títol honorífic de xaikh al-Islam, sembla que era la figura principal de la ciutat en aqueix moment. A part d'Abd-ar-Razzagh, que descriu un altre incident, i de Muʿin ad-Din Isfizārī, que publicà una crònica d'Herat escrita el 1491/92, només una altra font de la fi del segle xv s'ha transmés amb referències a Abu Nasr. L'apreciació d'Abu Nasr en aqueix moment sorgeix d'aquestes fonts més o menys contemporànies. L'administració del mausoleu romangué en mans de la família Parsa durant vuit generacions i més de dos segles i mig fins a la fi del segle XVII.
Història contemporània
L'edifici el 1975
El mausoleu ha estat restaurat i rehabilitat en més d'una ocasió.[2]
L'edifici ha estat destacat des de la fi del segle xix, i fotografiat a la fi de la dècada dels 1910 i al 1924 per Alfred Foucher.[3]
L'edifici fou buidat de les cases que l'envoltaven en la dècada dels 1930 i s'hi creà un parc municipal. La cúpula, danyada, fou reparada abans de la fi de la dècada dels 1930.[3] El portal estava danyat al voltant del 1939, les parts superiors i els elements decoratius.[2] La decoració de la cúpula es va refer entre el 1963 i el 1966. Una ala en cada costat, potser una mesquita i una madrassa, es van destruir llavors.[2]
L'edifici, el va estudiar Galina Pougatchenkova.[3] Una missió afganesoíndia en restaurà la decoració de les façanes el 1974-1975.[2]
La guerra danyà part de la façana nord de l'edifici. Es va instal·lar una escola religiosa a mitjan dècada dels 1990. El 2004 se'n feu una nova restauració de les decoracions.[2]
Arquitectura
La part central del conjunt, que es va iniciar en la dècada dels 1460 en l'era timúrida i es va reconstruir sota el domini uzbek el 1596/97, és l'estructura de la cúpula. Fa 25,30 per 25,00 m amb les cantonades retallades. És una estructura octogonal irregular de dos pisos, sobre el centre dels quals s'eleva un alt tambor circular amb una cúpula de creueria.[3] L'entrada principal al nord-est està precedida per un poderós mur portal amb un arc apuntat central i nínxols de dos pisos que el flanquegen,[3] així com pintures florals de finals del segle xix.[2] Els dos minarets redons laterals han perdut les parts altes. Hi ha una cripta subterrània cruciforme, igual que en el Mausoleu de Goharshad.[2]
La façana i la cúpula estan decorades amb ceràmica; el portal té motius florals, igual que les columnes tortes que envolten el portal.[3] Els murs interiors estan decorats amb mosaics i pintures refets al segle XIX.[2] Les decoracions ceràmiques es disposen «sobre una reixeta de rajola col·locada de gaidó».
Com a lloc de soterrament, sembla que Khwaja Abu Nasrs té una tomba sense nom fora del portal. A dins, amb el mur de l'alquibla al sud-oest, és quadrat, amb nínxols en cada costat del mur. A la cripta de baix hi ha una tomba anònima que podria haver servit per a la família del donant Mir Mazid. La sala era un mausoleu (mazār) i, segons el mihrab (nínxol d'oració), també una mesquita (masjid).
↑Els taulells vidriats de les parets exteriors del mausoleu són predominantment turquesos, "verd turc". Les parets dels edificis religiosos orientals islàmics amb taulells (persa: كاشى), el centre medieval de fabricació de taulells, sovint tenen patrons de color turquesa, blau, blanc i negre, i per això algunes mesquites s'anomenen així.
