PROFILPELAJAR.COM

Bisbe titular
	12 octubre 1937 – ; Diòcesi: bisbat de Cinna
Bisbe de Vitòria
	10 març 1928 – 12 octubre 1937 ; ← Zacarías Martínez Núñez – Carmelo Ballester Nieto → ; Diòcesi: bisbat de Vitòria
Bisbe de Pamplona
	26 octubre 1923 – ; ← José López Mendoza García – Tomás Muñiz de Pablos → ; Diòcesi: bisbat de Pamplona
Bisbe d'Osma
	22 febrer 1918 – ; ← Manuel Lago González – Miguel de los Santos Díaz Gómara → ; Diòcesi: bisbat d'Osma

Mateo Mújica Urrestarazu
Biografia
Naixement	21 setembre 1870 ; Idiazabal (Guipúscoa)
Mort	27 octubre 1968 (98 anys); Zarautz (Guipúscoa)
Sepultura	Catedral de Santa María de Vitòria
Bisbe de Vitòria
	1928 – 1937
	← Zacarías Martínez Núñez Francisco Javier Lauzurica y Torralba →
Bisbe de Pamplona
	1924 – 1928
	← José López Mendoza y García Tomás Muñiz Pablos →
Dades personals
Religió	Església catòlica romana
Formació	Universitat d'Oñati
Activitat
Ocupació	sacerdot
Consagració	Francesco Ragonesi
Bisbe titular
	12 octubre 1937 – ; Diòcesi: bisbat de Cinna
Bisbe de Vitòria
	10 març 1928 – 12 octubre 1937 ; ← Zacarías Martínez Núñez – Carmelo Ballester Nieto → ; Diòcesi: bisbat de Vitòria
Bisbe de Pamplona
	26 octubre 1923 – ; ← José López Mendoza García – Tomás Muñiz de Pablos → ; Diòcesi: bisbat de Pamplona
Bisbe d'Osma
	22 febrer 1918 – ; ← Manuel Lago González – Miguel de los Santos Díaz Gómara → ; Diòcesi: bisbat d'Osma

Mateo Mújica Urrestarazu (Idiazabal, 21 de setembre de 1870 – Zarautz, 27 d'octubre de 1968) va ser un clergue basc, bisbe de Vitòria.

Formació i carrera eclesiàstica

Es va formar en l'extinta Universitat d'Oñati i va ingressar al Seminari de Vitòria. Doctorat en Teologia a la Universitat de Salamanca, va donar suport a la difusió de la cultura basca a través de traduccions i nombrosos sermons. El 20 de maig de 1918 va ser consagrat bisbe d'El Burgo de Osma. El 1924 fou nomenat bisbe de Pamplona, i el 1928 bisbe de Vitòria – que abastava les províncies de Biscaia i Guipúscoa, fins que d'acord amb la butlla Quo Commodius del 2 de novembre de 1949 de Pius XII, el 1950 se separen de la diòcesi de Vitòria les diòcesis de Bilbao i Sant Sebastià.

La II República i la Guerra Civil

Monàrquic, va ser contrari a la instauració de la Segona República, i el 1931 va ser expulsat d'Espanya, residint a Poitiers fins que va ser autoritzat a repatriar-se el 1933.

Després de la revolta, als carlistes i als militars insurgents els irritava l'actitud dels prelats de Vitòria i Pamplona. Es recordava que, durant la campanya electoral el bisbe Múgica, deia que ser nacionalista basc no era incompatible amb ser un bon catòlic. A la fi de juliol era titllat de rojoseparatista.^[1] Es va arribar a témer per la vida de Múgica, ja que els seus amics estaven convençuts que els militars planejaven assassinar-lo, per la qual raó l'arquebisbe de València, que estiuejava a Burgos, va intervenir davant les autoritats per neutralitzar aquesta acció. A la fi d'octubre, el nou govern de la dictadura militar de Franco a Burgos va sol·licitar l'expulsió de Múgica, i aquest va marxar a Roma.

El 6 d'agost —quan les notícies sobre les matances de religiosos a la zona republicana ja havien arribat a Àlaba (el bisbe de Lleida, Salvi Huix i Miralpeix, havia estat assassinat el 5 d'agost)— es llegeix des de la ràdio de Vitòria una carta pastoral conjunta dels bisbes de Pamplona (Marcelino Olaechea) i Vitòria. Aquesta carta, antecedent a la consideració del conflicte armat com croada, es refereix a la "col·laboració basco-comunista" i en ella es negava la licitud de "fraccionar les forces catòliques davant l'enemic comú", considerant enemic comú a "aquest monstre modern, el marxisme o comunisme, hidra de set caps, síntesis de tota heretgia" referint-se a la col·laboració dels nacionalistes bascos amb les forces republicanes.

No hi ha unanimitat quant a qui va ser el responsable últim de la redacció d'aquesta carta. Segons alguns autors, la carta pastoral conjunta va ser redactada pel cardenal primat Isidre Gomà i Tomàs, i haurien estat els mateixos Mateo Múgica i Marcelino Olaechea els que havien acudit a Gomà per sol·licitar-li que elaborés un document "en el qual es declarés la improcedència o il·licitud de la conducta del nacionalisme basc".^[2] Per a Gabriel Jackson, l'autor de la carta va ser únicament Gomà. Amb la idea d'evitar una lluita fratricida entre catòlics, el primat hauria insistit davant Múgica i Olaechea perquè redactessin la carta pastoral, condemnant l'oposició dels nacionalistes bascos a la revolta. Finalment la va redactar ell, enviant-la-hi als dos bisbes per a correccions. A Olaechea li va semblar molt forta, per la qual cosa va introduir alguns afegits i correccions. Múgica va voler consultar amb persones de la seva confiança de Bilbao abans d'aprovar la redacció de Gomà. Però la carta va ser llegida com a conjunta per la ràdio de Vitòria sense el beneplàcit de Múgica i sense les correccions i afegits d'Olaechea. Com a Bilbao es coneixien les circumstàncies d'aquesta carta, no va ser acceptada com una veritable pastoral, malgrat que Múgica declarés al setembre que no havia sofert cap pressió per a la seva redacció.^[3]

Poc després, el 10 de gener de 1937, el cardenal Gomà va citar dita pastoral sense reconèixer-la com a obra seva.^[4]

Exili, renúncia forçosa i retorn

Va ser expulsat de la seva diòcesi i d'Espanya el 1936 per ordre del general Miguel Cabanellas Ferrer, president de la Junta de Defensa Nacional. Juntament amb els cardenals Vidal i Barraquer i Segura, es va negar a signar la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes del món sencer, que es va publicar l'1 de juliol de 1937 i va ser signada per 48 prelats, dels quals vuit eren arquebisbes, 35 bisbes i cinc vicaris capitulessis. Va ser obligat a renunciar a la seva diòcesi a canvi de la de Cinna i es va instal·lar a Iparralde. Va ser autoritzat a tornar a Espanya el 1947 establint-se en Zarautz, on va residir, cec, fins a la seva mort als 98 anys. Les seves restes reposen en la Catedral de Santa María de Vitòria.

Bibliografia

Casanova, Julián. La Iglesia de Franco. Madrid: Temas de Hoy, 2001. ISBN 84-8460-080-7.
Gabriel Jackson. La República española y la guerra civil. RBA Coleccionables S.A., 2005. ISBN 84-473-3633-6.

Referències

↑ Jackson 2005. pàg 328
↑ (Casanova: 68)
↑ Jackson 2005. Pàg 329

↑

«	No es lícito —decían en el mismo los Excmos. Srs. Obispos de Vitoria y de Pamplona—, en ninguna forma, en ningún terreno, y menos en la forma cruentísima de la guerra, última razón que tienen los pueblos para imponer su razón, fraccionar las fuerzas católicas ante el común enemigo... Menos lícito, mejor, absolutamente ilícito es, después de dividir, sumarse al enemigo para combatir al hermano, promiscuando el ideal de Cristo con el de Belial, entre los que no hay compostura posible... Llega la ilicitud a la monstruosidad cuando el enemigo es este monstruo moderno, el marxismo o comunismo, hidra de siete cabezas, síntesis de toda herejía, opuesto diametralmente al cristianismo en su doctrina religiosa, política, social y económica...	»
— Respuesta obligada : carta abierta al Sr. D. José Antonio Aguirre por el Emmo. Sr. Dr. D. Isidro Gomá Tomás, cardenal Arzobispo de Toledo (1937)