El matabou és un arbust perennifoli d'1 a 3 metres d'altura, amb les branques erectes i amb abundants fulles.[2] Les fulles són alternes, oblongues, atenuades a la base, amb un marge hialí de 0,3-0,4 mm d'amplada, coriàcies i lluents, verdes per l'anvers i grises pel revers. Floreix del juny a l'agost, amb una flor groga i petita, agrupada en inflorescències en forma de para-sol (umbel·la), amb 6-20 radis d'1-6 cm, amb 5-8 bràctees.[2] El fruit és marró, sec i petit, d'uns 5-8 mm, amb les costes molt prominents, i apareix a la tardor.[3][4] És una planta hermafrodita, ja que en una mateixa flor té òrgans masculins i femenins.[5]
Hàbitat i distribució
És un arbust típic de la regió mediterrània. Sovint dominant al mantell marginal de l'alzinar, difós per acció humana en alzinars aclarits[6] o afectats per incendis.[1] Habita també a les màquies, pinedes, a repeus de paret, cingleres i a torrenteres, a gran part de les terres peninsulars.[7] És una planta característica de l'alzinar amb marfull a la terra baixa, principalment en terrenys calcaris, i a la garriga.[8][4]
Autòcton dels Països Catalans, és present a Catalunya i al País Valencià, però no es troba a les Illes Balears.[8] És freqüent a les terres marítimes de la península ibèrica (no tant a l'oest), fins als 1.200 metres d'altitud.[9] També es troba nativament al sud de França, al nord-oest d'Àfrica, a Còrsega, a Sardenya, a Sicília, i a Grècia.[9][10][11][12]
↑de Bolòs, Oriol; Vigo, Josep; Masalles, Ramon M.; Ninot, Josep M. «Umbel·líferes». A: Flora Manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Portic Natura, 1993, p. 462. ISBN 8473064003.
↑de Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans II. Editorial Barcino, p. 442-443.
↑Masalles, Ramon M. et al., 1988. Plantes superiors. Història Natural dels Països Catalans, 7, p. 251. Enciclopèdia Catalana, S. A., Barcelona. ISBN 84-7739-015-0
↑ 8,08,1Pascual, Ramon. Guia dels arbustos dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic, 1990, p. 150. ISBN 84-7306-407-0.
.svg){kind=icon}
.jpg)
.jpg)
