En lingüística, els marcs verbal i satèl·lit són una distinció creada per Leonard Talmy el 1985 entre les llengües que opten per estratègies contraposades quant a la lexicalització del moviment. Existeixen dos patrons bàsics centrats en la seva preferència per l'expressió del trajecte i direcció o la modalitat de moviment, respectivament.^[1]

Les llengües que anomena de "marc verbal", com per exemple les romàniques, l'hebreu o el turc, solen fer servir verbs monomorfèmics (és a dir, que no incorporen més d'un morfema al lexema com fa, per exemple, l'alemany) que indiquen la naturalesa del trajecte, com ara entrar, sortir, baixar i creuar. Per contraposició, les llengües de marc satèl·lit, com ara les germàniques i les eslaves, mostren més saliència pel que fa a la manera i s'estimen més els verbs de modalitat (com tiptoe o waltz), rellegant la funció del trajecte/direcció a ser codificat per preposicions com són up, into, i out of.^[2] A l'inrevés, els verbs de marc verbal requereixen alguna expressió adjunta, com nixnas b'rica en hebreu (entrar a la carrera, en el sentit de "corrents").^[3]

La classificació de llengües com verbal o satèl·lit no és definitiva ni tancada. En anglès hi ha verbs de trajecte com enter i exit, que provenen del llatí. El xinès és de marc equipotent: és a dir, els verbs expressen el trajecte i la modalitat alhora. El lingüista Dan I. Slobin, juntament amb Schwarze, esmenten que l'italià suggereix una evolució envers solucions de marc verbal en el se ús d'adverbials amb verbs de manera.^[4] Així mateix, en moltes llengües ameríndies, com en l'extingit atsugewi, no trien verbs de moviment que es basin en el trajecte o la modalitat. En el seu lloc, els verbs de moviment contenen l'informació específica del tipus d'objecte que es mou o que està sent mogut.^[5]