El dialecte de les Marques (Marchigià) és un conjunt de parlars romànics que es parla a la part central de la regió de les Marques, a Itàlia, a l'àrea que inclou les províncies d'Ancona, Macerata i Fermo. S'inclou dins dels dialectes italians centrals.
Tot i que hi ha notables diferències gramaticals, lèxiques i idiomàtiques entre el marchigià i la llengua italiana estàndard, en general se sol considerar, juntament amb la resta de dialectes italians centrals, que és intel·ligible per a un parlant d'italià estàndard.
Dins del mateix marchigià, que no és uniforme entre una població i una altra, hi ha dues varietats principals:
Característiques comunes
Les dues variants del Marchigià tenen un seguit de característiques comunes i que difereixen de la resta de variants italianes centrals :
- Les paraules italianes accentuades en la penúltima síl·laba que acaben en -no o -ne experimenten una apòcope en l'última síl·laba. Així, la paraula contadino (pagès) esdevé contadì, la paraula piccioni (coloms) esdevé picciò, i cane (gos) esdevé cà.[1]
- Les paraules italianes que acaben en -aio canvien l'última síl·laba per -aro. Així, la paraula fornaio (forner) esdevé fornaro.
- El so [ʎ] (gli) de les paraules italianes esdevé [i]. Així, la paraula figlio [ˈfiʎːo] (fill) esdevé fìio o fio [ˈfio].
- Generalment el so final -o de les paraules italianes canvia a -u: fornaio (forner) > fornaru, figlio (fill) > fiiu.
- L'infinitiu dels verbs italians perd el so final -re : amare (estimar) > amà, mettere (posar) > mette, morire (morir) > morì.[2]
- El grup -ng experimenta assimilació a -gn : mangiamo (mengem) > magnamo.
- La tercera persona del plural és igual a la del singular. Així, la paraula ama pot significar ell o ella estima o ells o elles estimen.
Les conjugacions de ser i tenir en present d'indicatiu són:
|
|
Català
|
Anconità
|
Maceratese
|
Italià
|
| Jo
|
soc
|
so
|
so
|
sono
|
| Tu
|
ets
|
sei (sai)
|
ssi
|
sei
|
| Ell(a)
|
és
|
è
|
adè
|
è
|
| Nosaltres
|
som
|
semo
|
simo
|
siamo
|
| Vosaltres
|
sou
|
sé
|
sete
|
siete
|
| Ells/es
|
son
|
è(-ne)
|
adè
|
sono
|
|
|
Català
|
Anconità
|
Maceratese
|
Italià
|
| Jo
|
tinc
|
ciò
|
ciò
|
ho
|
| Tu
|
tens
|
ciài
|
ci(ài)
|
hai
|
| Ell(a)
|
té
|
cià
|
cià
|
ha
|
| Nosaltres
|
tenim
|
ciavémo
|
ciaìmo
|
abbiamo
|
| Vosaltres
|
teniu
|
ciavé
|
ciaéte
|
avete
|
| Ells/es
|
tenen
|
cià(-ne)
|
cià
|
hanno
|
Vocabulari
Termes propis del Marchigià (la versió anconitana de les formes no tenen geminació:[3] babu, ciambòtu, nèrtu, etc.):
- ammò (ara); anconità: adè
- babbu (pare)
- bardasciu o vardasciu (nen); anconità: fiòlo
- bedollu o bidullu (pollancre)
- brenciu o vrenciu (amarg)
- ciambottu o ciammottu (gripau/maldestre)
- cuscì (així)
- grannola (calamarsa)
- (a)lluccà (cridar); anconità: sgagià
- nnertu (gruixut)
- rosciu o rusciu (vermell, roig)
- sbisgià o sbiscià (relliscar)
- scì (sí)
Vegeu també
Enllaços externs
Notes
- ↑ Massimo Morroni, Vocabolario del dialetto osimano
- ↑ Carlo Grillantini, Saggi e studi sul dialetto osimano
- ↑ Loporcaro, Michele; Edited by Martin Maiden, Mair Parry. «Lengthening and "raddoppiamento fonosintattico"». A: The Dialects of Italy. Abingdon: Routledge, 1997. ISBN 0-415-11104-8.
