PROFILPELAJAR.COM

Mar Jònica
	(el) Ιόνιο Πέλαγος; (it) Mare Ionio
Tipus	mar marginal; conca hidrogràfica
Epònim	Io
Part de	conca oriental de la mar Mediterrània
Localització
País de la conca	Albània, Itàlia i Grècia
	38° N, 19° E / 38°N,19°E
Limita amb	Strofylia forest (en)
Característiques
Profunditat	5.267 m

La mar Jònica^[1] (en grec: Ιόνιο Πέλαγος; antigament dit Mar del Grec)^[2] és una zona de la mar Mediterrània situada entre la península Itàlica meridional i la costa occidental de Grècia. Banya les costes de Sicília, la Calàbria, la Basilicata i la Pulla, a l'oest, i de l'Epir i el Peloponès, a l'est. Al nord, el canal d'Òtranto la uneix amb la mar Adriàtica.^[3]

A part de Sicília a l'oest, a l'est inclou un gran nombre d'illes, totes vora les costes gregues, entre les quals Corfú, Zacint, Cefalònia, Ítaca i Lèucada, que en conjunt són conegudes com les illes Jòniques, i altres com les Estròfades, Esfactèria, Skhiza, Sapientza i Citera.

És una de les principals àrees sísmiques del món. Els ports principals són els de Siracusa i Catània, a Sicília.

Nom

Es desconeix amb certesa l'etimologia del terme Jònic, que no té cap relació amb la regió de Jònia a l'Àsia Menor: en grec, Jònia és Ἰωνία, amb òmega, i la mar Jònica és Ἰόνιον, amb òmicron. El poeta Èsquil explica al Prometeu que el nom de la Mar Jònica prové de la nimfa Io, una de les conquestes amoroses de Zeus: transformada en vaca, hauria travessat nedant aquesta mar. Una altra etimologia popular relaciona el nom amb el participi de present del verb 'anar', ιόν ión, és a dir, 'aquell que va'. Altres etimologies fan referència a herois epònims específics, com ara Joni, fill del rei Àdrias d'Il·líria, qui batejà amb aquest nom l'actual mar Adriàtica, o bé fill de Dírrac, epònim de Dirràquium (l'actual Durrës, a Albània).^[4]

Geografia

La mar Jònica separa la costa occidental de Salento, la Basilicata, Calàbria i la costa oriental de Sicília, al sud-est d'Itàlia; del sud d'Albània i la costa occidental de Grècia. Està connectat per l'estret de Messina amb la mar Tirrena, i pel Canal d'Òtranto amb la mar Adriàtica. La mar Jònica inclou el golf de Tarent, al sud d'Itàlia, i el golf de Corint, a Grècia. També dona nom a les illes Jòniques, un arxipèlag davant de la costa del sud d'Albània i Grècia.

Les trinxeres més profundes de la Mediterrània es troben a la mar Jònica (la fossa de Calypso, davant de la costa de Grècia, en té el rècord). Zona de lliscament de la placa africana sota la placa eurasiàtica, la mar Jònica és una important regió sísmica.

Localització

L'Organització Hidrogràfica Internacional (OHI) determina els límits de la mar Jònica de la següent manera:^[5]

Nord: línia que uneix la desembocadura del canal de Butrint (39° 44′ 29″ N, 19° 59′ 22″ E), a Albània, amb la badia de Kulurà (39° 44′ 37″ N, 19° 56′ 27″ E), a l'illa de Corfú; després, a través d'aquesta illa fins a Akra Kavokefalí (39° 45′ 08″ N, 19° 37′ 43″ E) i Santa Maria di Leuca (39° 47′ 23″ N, 18° 20′ 45″ E), a la Pulla.

Cap a l'est: de la desembocadura del canal de Butrint (39° 44′ 29″ N, 19° 59′ 22″ E), a Albània, al llarg de la costa del continent fins al Cap Tènar.

Sud: línia del Cap Tènar (36° 23′ 08″ N, 22° 28′ 59″ E) fins al cap Passero (36° 38′ 40″ N, 15° 04′ 39″ E), el punt més al sud de Sicília.

Oest: La costa est de Sicília i la costa sud-est d'Itàlia fins al cap de Santa Maria di Leuca (39° 47′ 23″ N, 18° 20′ 45″ E), a la Pulla.

Ports

De sud a nord a l'oest, després de nord a sud a l'est:

Siracusa, port, W
Catània, port, W
Messina, port, W
Tàrent, port N
Himara, petit port, NE
Sarandë, port i platja, NE
Corfú, port, E
Igumenitsa, port, E
Parga, petit port, E
Préveza, port, E
Astakos, port, E
Argostoli, port, E
Patres, port, E
Ciparíssia, port, E
Pilos, port, E
Modó, petit port i platja

Golfs i estrets

Estret de Messina, W
Golf de Catània, W
Golf d'Augusta, W
Golf de Tàrent, NW
Golf d'Escil·lècion, NW
Golf d'Ambràcia, E
Golf de Patres, connectant el golf de Corint, ESE
Golf de Ciparíssia, SE
Golf de Messènia, SE
Golf de Lacònia, ESE

Illes

Corfú és una illa grega coneguda pel seu ric patrimoni cultural i les seves tradicions, que es remunten a la civilització grega. Va ser escenari d'antigues batalles i guerres medievals. Va ser un dels bastions que van repel·lir amb èxit els intents de conquesta otomans i va continuar sent un dels assentaments més fortificats en el segle xviii.
Cefalònia és l'illa més gran de l'oest de Grècia. És la sisena illa més gran de Grècia i una entitat regional independent de la regió de les Illes Jòniques. La seva capital és Argostoli. L'illa de Cefalònia té 773 km² i es troba en el cor de la zona sísmica. Cada any es produeixen nombrosos tremolors menors. L'últim gran terratrèmol es va registrar el 1953. Va destruir tots els assentaments de l'illa llevat de Fiskardo, al nord.
Ítaca s'identifica amb l'Ítaca d'Homer, la llar d'Odisseu, protagonista de la famosa Odissea.
Zacint
Lèucada
Paxos
Citera

Illots

Anticitera
Antípaxos
Arkudi
Àtokos
Kàlamos
Kastós
Illes Ksamil
Kravia
Kithros
Lazareto (Ítaca)
Lazareto (Corfú)
Meganissi
Naftilos
Pontikonissi
Proti
Esfactèria
Skorpiós
Sparti (Lèucada)
Stillo
Estròfades
Tongo
Vido

Història

El terme mar Jònica serví inicialment per referir-se a la part de mar entre Corcira (Corfú) i el cap Iapigi (al sud) i la costa italiana a l'entrada de l'Adriàtic (al nord), i per extensió també a la part sud de l'Adriàtic fins al Gargà, segons Heròdot i Tucídides. Al segle i, Estrabó dona el Mont Acroceraunià com a límit nord de la mar Jònica, i especifica (llibre VII) que «el golf Jònic forma part del que avui s'anomena Adriàtic», mentre que considera la mar Jònica meridional com a mar de Sicília, és a dir, la part compresa entre Sicília i el Peloponès.^[6]

Claudi Ptolemeu^[7] també testimonia que la delimitació de la conca hidrogràfica de la mar Adriàtica té una frontera precisa a la costa nord del Gargà, prop de la ciutat d'Hírium, un petit castell encarat a les illes de Diomedes. Per Ptolemeu, les localitats del peucecis (Egnàcia i Bàrium) i dels daunis (Salàpia, Sipont, Apeneste, el Mont Gargà i Hírium) es troben a la mar Jònica, mentre que les localitats del frentans (Tifern, Buca i Histònium) al golf de la mar Adriàtica.

El mar va ser el lloc de la famosa batalla naval entre August i Marc Antoni coneguda com la batalla d'Àccium, una guerra lliurada l'any 31 aC,^[8] i també és famós per l'heroi de la mitologia grega antiga anomenat Odisseu, que era del illa d’Ítaca.^[9]

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar Jònica

↑ «Jònica, mar». Nomenclàtor mundial. Institut d'Estudis Catalans, 2022.
↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Grec». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
↑ «Mar Jònica». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Smith, William. «Ionium mare». A: Dictionary of Greek and Roman Geography, 1854.
↑ «Limites des Océans et des Mers, 3a edició». Organisation hydrographique internationale. Arxivat de l'original el 9 de desembre 2017. [Consulta: 31 gener 2015].
↑ «Mare-ionio - Treccani» (en italià). [Consulta: 22 gener 2024].
↑ Geografia, III, 1.
↑ «Battle of Actium | ancient Roman history | Britannica», 02-06-2023.
↑ «Odysseus | Myth, Significance, Trojan War, & Odyssey | Britannica», 29-04-2023.

Bibliografia addicional

Elmer LaMoreaux, Philip. «Geologic/Hydrogeologic Setting and Classification of Springs». A: Springer. Springs and Bottled Waters of the World: Ancient History, Source, Occurrence, Quality and Use, 2001, p. 57. ISBN 978-3-540-61841-6.
Pinet, Paul R. Jones & Barlett Learning. Invitation to Oceanography, 2008, p. 220. ISBN 978-0-7637-5993-3.
Boxer, Baruch. «Mediterranean Sea» (en anglès americà). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 23 octubre 2015].
Abulafia, David. Oxford University Press. The Great Sea: A Human History of the Mediterranean, 2011.
Davidson, Tom. «Archaeologists discover 3,600-year-old shipwreck that sunk in a storm». mirror, 11-04-2019. [Consulta: 5 maig 2019].
«Turkish archaeologists discover world's 'oldest' Bronze Age shipwreck off Antalya coast». DailySabah, 08-04-2019. [Consulta: 5 maig 2019].
«Turkey: 3,600-year-old shipwreck found in Mediterranean». www.aa.com.tr. [Consulta: 5 maig 2019].
Balard, Michel. Cambridge University Press. The Experience of Crusading, Volume 2 – Defining the Crusader Kingdom, 2003, p. 23–35. ISBN 978-0-521-78151-0.
Couper, Alastair. The Geography of Sea Transport, 2015, p. 33–37. ISBN 978-1-317-35150-4.
Housley, Norman. Blackwell Publishing. Contesting the Crusades, 2006, p. 152–54. ISBN 978-1-4051-1189-8.
Brundage, James. Routledge. Medieval Italy: An Encyclopedia, 2004. ISBN 978-1-135-94880-1.
Davis, Robert. Palgrave Macmillan. Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast and Italy, 1500–1800, 5 desembre 2003. ISBN 978-0-333-71966-4 [Consulta: 17 gener 2013].
«British Slaves on the Barbary Coast». Bbc.co.uk. [Consulta: 17 gener 2013].
C.I. Gable – Constantinople Falls to the Ottoman Turks Arxivat 2014-10-29 a Wayback Machine. - Boglewood Timeline – 1998 – Retrieved 3 setembre 2011.
"History of the Ottoman Empire, an Islamic Nation where Jews Lived" Arxivat 2014-10-18 a Wayback Machine.
Vella, Andrew P. «Mediterranean Malta». Hyphen, 5, 1985, pàg. 469–472. Arxivat de l'original el 29 març 2017.
Bai, Yan; He, Xianqiang; Yu, Shujie; Chen, Chen-Tung «Changes in the Ecological Environment of the Marginal Seas along the Eurasian Continent from 2003 to 2014» (en anglès). Sustainability, 3, 28-02-2018, pàg. 635. DOI: 10.3390/su10030635. ISSN: 2071-1050.
«Limits of Oceans and Seas». International Hydrographic Organization, 1953. Arxivat de l'original el 8 octubre 2011. [Consulta: 28 desembre 2020].
Lionello, P. Elsevier. The Climate of the Mediterranean Region: From the Past to the Future, 2012, p. lxii. ISBN 9780123914774. «Geographically, the Mediterranean catchment is extremely large and heterogeneous, covering an area of approximately 5 millions km². It extends from the equator, where the springs of the White Nile River are located, to the source of the Rhone River at approximately 48°N. In longitude, it spans about 40°, from the middle of the Iberian peninsula, at 4°W, towards southern Turkey and the Middle East coasts facing the Mediterranean Sea (35°E).»
Poulos, Serafeim. «An insight to the fluvial characteristics of the Mediterranean and Black Sea watersheds». A: Springer Nature. Advances in the Research of Aquatic Environment, 2011, p. 191. «The drainage basin of the Mediterranean Sea, accounting for some 4,184 10³ km² (including the R. Nile)»
Margat, Jean F. UNESCO. Mediterranean Basin Water Atlas, 2004, p. 4. ISBN 9782951718159.
García-García, D. «Hydrological cycle of the Mediterranean-Black Sea system». Climate Dynamics, 7–8, 2022, pàg. 1919–1938. Bibcode: 2022ClDy...59.1919G. DOI: 10.1007/s00382-022-06188-2. «In the continents, the drainage basins discharging into the Mediterranean and Black seas are defined according to the global continental runoff pathways scheme (Oki and Sud 1998), and they cover 5.34 × 10⁶ and 2.43 × 10⁶ km², respectively»
Gupta, Avijit. John Wiley & Sons. Large Rivers: Geomorphology and Management, 2008, p. 275. ISBN 9780470723715. «The highest point in the Nile basin is Mount Stanley (5109 m) in the Ruwenzori Mountain range between Lake Edward and Lake Albert»
«The Mediterranean Marine and Coastal Environment: Hydrological and climatic setting.». Mediterranean Action Plan of the United Nations Environment Programme (UNEP/MAP). Arxivat de l'original el 24. 10. 2021. [Consulta: 16 abril 2022]. «The Mediterranean is an area of transition between a temperate Europe with relatively abundant and consistent water resources, and the arid African and Arabian deserts that are very short of water.»
«Drainage basin of the Mediterranean Sea». A: United Nations Economic Commission for Europe. Our Waters: Joining Hands Across Borders: First Assessment of Transboundary Rivers, Lakes and Groundwaters, 2007, p. 154–181 [Consulta: 15 abril 2022].
Maier, Andreas. Springer Publishing. The Central European Magdalenian: Regional Diversity and Internal Variability, 2015, p. 187. ISBN 9789401772068. «The major geographic features characterizing the landscape are the Rhône-Saône valley, the Jura Mountains, the Molasse basin and the northwestern slopes of the Alps.»