Pot ser localment prou comú al sotabosc de selves humides del peu de muntanya entre els 600 i 1.200 m d'altitud més cap al nord i fins al nivell del mar cap al sud.[3]
Descripció
La femella fa 11 cm i el mascle 12,5 cm de longitud. El mascle és negre per dalt, amb el front, el baix dors i el carpó rojos i les plomes de vol, oliva; la cara és grisa i blanc brut per baix. Les plomes centrals de la cua són més llargues. La femella és oliva intens per damunt, cara i gola grisenques; blanca per baix, la cua és menys allargada i en forma de tascó. Ull ataronjat.[4]
Comportament
En general és vist sol; sembla més propens a seguir esbarts mixts que altres membres de la seua família, en subcopes de boscos secundaris alts o en boscos primaris.[4][5]
Alimentació
Consumeixen fruita i també petits insectes que capturen en vols curts.[5]
Reproducció
Fan ritus nupcials: els mascles canten encimbellats dalt del seu territori i realitzen exhibicions en branques horitzontals fixes, volant al llarg d'aquestes i executant giragonses ací i enllà. Construeixen un niu semblant al d'altres espècies de la seua família: en forma de tassa on diposita de dos a tres ous.[5]
Vocalització
El cant característic i freqüent, és una sèrie simple i descendent de tres a cinc notes agudes: «fififi...»; durant l'exhibició, el mascle n'emet una versió més perllongada.[4]
L'espècie I. militaris fou descrita per primera vegada per l'ornitòlegbritànicGeorge Shaw al 1809 amb el nom científic Pipra militaris; localitat tipus: «Amèrica del Sud = veïnatge de Rio de Janeiro, Brasil».[2] Alguns, com BirdLife International, en citen Frederick Polydore Nodder com a coautor.[6]
El nom genèric femení «Ilicura» prové del grec «hilēkō»: 'ser graciós', i «oura»: 'cua'; en referència a la forma graciosa de la cua; i el nom de l'espècie, «militaris», prové del llatí: 'militar, marcial'; en referència als colors del plomatge.[8][9]
Els estudis de filogènia molecular de Tello et al. (2009) i McKay et al. (2010) provaren l'existència de dos clades ben diferenciats dins de la família Pipridae: un d'anomenat de subfamíliaNeopelminae, que agrupa els manaquins més pareguts a tirànids dels gèneres Neopelma i Tyranneutes; i els restants gèneres anomenats "manaquins pròpiament dits", incloent aquest Ilicura, en un clade monofilèticPiprinaeRafinesque, 1815.[10][11] Això ha estat plenament confirmat pels amplis estudis de filogènia molecular dels passeriformes, realitzats per Ohlson et al. (2013).[12] El Comité de Classificació de Sud-amèrica (SACC) adopta aquesta última divisió i seqüència linear dels gèneres, a partir de l'aprovació de la proposta núm. 591.[13] La classificació Clements Checklist v.2017, el Congrés Ornitològic Internacional (IOC), i el Comité Brasiler de Registres Ornitològics (CBRO) adopten integralment aquesta seqüència i divisió (el CBRO la divideix en tres subfamílies, seguint Tello etal. (2009), i col·loca aquest manaquí en una subfamília Ilicurinae PRUM 1992).[14][15][16]
↑Ridgely, Robert & Tudor, Guy. 2009. Ilicura militaris, p. 491, lámina 64(5), en Field guide to the songbirds of South America: the passerines – 1a. edición – (Mildred Wyatt-World series in ornithology). University of Texas Press, Austin. ISBN 978-0-292-71748-0
↑ 4,04,14,2Gwyne, John; Ridgely, Robert; Tudor, Guy & Argel, Martha. 2010. Ilicura militaris, p. 248, en Aves do Brasil Vol.1 Pantanal e Cerrado. Editora Horizonte. ISBN 978-85-88031-29-6.
↑ 5,05,15,2Sigrist, Tomas. 2013. Guia de Campo Avis Brasilis – Avifauna brasileira – São Paulo: Avis Brasilis. Ilicura militaris, p. 426. ISBN 978-85-60120-25-3.
↑Zoonomen Nomenclatural data (2013) Alan P. Peterson. Vegeu Ilicura en Pipridae. Accés: 25 d'abril de 2016.
↑Jobling, J. A. (2017). IlicuraKey to Scientific Names in Ornithology (en anglès). En: del Hoyo, J., Elliott, A., Sargatal, J., Christie, D.A. & de Juana, E. (eds.). Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions, Barcelona. Consultat el 12 d'abril de 2018.
↑Jobling, J. A. (2017) militarisKey to Scientific Names in Ornithology (en anglés). En: del Hoyo, J., Elliott, A., Sargatal, J., Christie, D.A. & de Juana, E. (eds.). Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions, Barcelona. Consultat el 12 d'abril de 2018.
.svg){kind=icon}
.jpg)
