Línia de Wallace

Línia imaginària de separació entre el Sud-est asiàtic i Australàsia

La línia de Wallace és una línia imaginària que marca un límit biogeogràfic a través d'Insulíndia, i separa les regions d'Àsia i Oceania. La fauna, i en menor mesura la flora, són notablement diferents a cada costat, malgrat la proximitat geogràfica i la relativa similitud climàtica, reflectint històries evolutives separades.

Probable extensió del subcontinent de Sahul fa 18.000 anys, amb un nivell del mar 150 metres inferior a l'actual
Anoa de Cèlebes
Sus barbatus
Rinoceront de Java

La línia passa entre les illes de Bali i Lombok, a l'est de Java; continua entre Borneo, que deixa a l'oest, i les Cèlebes, i passa al sud de les Filipines. Al nord-oest de la línia, la fauna és la característica del Sud-est asiàtic; al sud-est és l'australàsica, que s'estén sobre Nova Guinea, Austràlia i molts arxipèlags del Pacífic sud-occidental. Proves de l'existència de la línia van ser descrites per Antonio Pigafetta, quan descrigué els contrasts biològics existents entre les Filipines i les illes de les espècies l'any 1521, amb ocasió del viatge de circumnavegació de l'expedició comandada per Fernando de Magallanes.

Una observació superficial i contemporània de la línia, la fa semblar imaginària. Tanmateix, es correspon amb un important límit físic: la fossa de Wallace, extensa fossa submarina produïda per subducció prop del límit entre les plaques tectòniques d'Australàsia i la d'Euràsia.

Durant les fases glacials de la glaciació quaternària, regions actualment sota el nivell del mar a banda i banda de la línia quedaren al descobert, però separades per un llarg estret sobre la fossa, que esdevingué així una barrera per a la migració de poblacions animals. Durant el darrer període glacial (generalment conegut com a würmià), a l'oest de la línia restava emergit el subcontinent de Sonda i a l'est el de Sahul, separats ambdós per menys de 100 km. Durant les migracions humanes prehistòriques, la fossa i línia resultaren un límit gairebé infranquejable cap a Australàsia, superat inicialment per formes modernes d'Homo erectus[1] de les quals va derivar Homo floresiensis, descobert a l'illa de Flores, a l'est de la línia, el 2004 i després pels denissovans[2] i finalment Homo sapiens — la nostra espècie — uns 70.000 anys enrere, emprant rudimentaris rais de joncs.

El nom honora Alfred Russell Wallace, naturalista i geògraf anglès que va estudiar l'arxipèlag Malai pels volts de 1860, i fou juntament amb Darwin un dels dos autors de la teoria de l'evolució basada en la selecció natural.

Referències

  1. Bednarik, R. G. «Pleistocene seafaring in the Mediterranean». Anthropologie, 37, 3, 1999, pàg. 275–282. JSTOR: 26294895.
  2. Cooper, A.; Stringer, C. B. «Did the Denisovans Cross Wallace's Line?». Science, vol. 342, 6156, 2013, pàg. 321–23. Bibcode: 2013Sci...342..321C. DOI: 10.1126/science.1244869. PMID: 24136958.

Vegeu també

Enllaços externs