L'11 de febrer de 1920, l'alt comissari Dámaso Berenguer inicia la seva ofensiva sobre Xauen, Orgaz mana una columna que des de Tetuan penetra a través del massís de Beni Hosmar.[2] El 8 de setembre de 1925, amb l'ocupació de coronel d'Intervencions de la Comandància, mana l'avantguarda de la columna Sousa encarregada de socórrer la posició assetjada de Cudia Tahar, clau per a la defensa de Tetuan.[3]
Assenyalada com a data pel cop d'estat el 20 d'abril de 1936, no es va moure una sola unitat però el govern es va assabentar prou com per tancar al general Varela al castell gadità de Santa Catalina i confinar al general Orgaz a Canàries, on es va posar immediatament en contacte amb el general Franco.[8] Davant els nombrosos dubtes de Franco sobre la decisió de sumar-se a l'Alçament Nacional, aquest comentari posa de manifest la labor de persuasió realitzada per Orgaz:
«
«... És a dir que la meva consigna va ser el principi estratègic d'acció conjunta i sorpresa: sense això, com tots els militars sabíem, era molt difícil vèncer. M'adonava que el moviment militar anava a ser reprimit amb la major energia i per això rebutjava l'opinió, molt estesa, com afirmava el general Orgaz, i que tu també vas sentir quan ho va dir a Tenerife: que seria una pera en dolç i si jo no em decidia se la menjaria un altre...»
Acudeix a Las Palmas, on se celebren funerals pel mort governador militar de general Amado Balmes, mai aclarida del tot la seva mort. Abans de les quatre del matí del 18 de juliol de 1936, altres militars rebels com Martínez Fuset i Franco Salgado desperten al general Franco amb la notícia de l'alçament a Melilla. Franco surt immediatament per la Comandància amb els seus col·laboradors i el general Orgaz, encarregat que les seves forces ocupin els edificis i objectius previstos.[10]
La guàrdia de la Comandància i els destacaments disposats per Orgaz repel·leixen als manifestants i estableixen l'ordre rebel.
El general Franco, abans d'emprendre el viatge més important de la seva vida, transmet a Orgaz el comandament de la revolta a Canàries:[11]
«
«....Franco té el camí lliure per prendre el comandament de l'Exèrcit d'Àfrica que se li assignava en les instruccions de Mola. La situació a Canàries sembla suficientment assegurada i Franco la deixa en mans del general Orgaz que consumarà amb eficàcia l'Alçament en totes les illes.
...»
Una vegada arribat a Tetuan, el futur Generalísimo va ordenar a Orgaz que es confisqués del bimotor de la Lufthansa que acabava d'arribar a Canàries i es vingués amb ell al Marroc.[12] La tarda del 5 d'agost acompanya al general Franco en el lloc de comandament situat al fort de l'Hacho dirigint el Comboi de la victòria de Ceuta a Algesires.
Reunida el 28 de setembre en Salamanca, la Junta de Defensa Nacional planteja la necessitat d'establir el comandament únic en una guerra en la qual participaven aliats diversos. Juntament amb els generals Alfredo Kindelán i Emilio Mola, Orgaz pren la iniciativa de proposar al general Franco com Generalísimo. Segons Luis Suárez Fernández, el suport incondicional tant d'Orgaz com Kindelán venia motivat per considerar a Franco com a garantia que la Monarquia seria reinstaurada, i no es van equivocar, excepte en el temps.[13] No obstant això, Orgaz i Kindelán volien una designació temporal restringida a la durada de la guerra. Ricardo de la Cierva manifesta que el general Franco li va confessar que mai va pretendre el comandament únic total, però si no se li oferia, rebutjaria el comandament militar exclusiu.[14]
A la fi de març de 1937, va ser nomenat Inspector de Mobilització, Instrucció i Recuperació (MIR) amb la missió de preparar i instruir a la nova oficialitat. Una de les seves primeres mesures va ser reformar les Escoles creades per la Junta de Defensa Nacional i convertir-les en Acadèmies de Alféreces Provisionals, cadascuna amb un coronel director al capdavant.[18] És considerat el creador de l'oficialitat provisional. En juny de 1938 Franco li va atorgar l'ocupació d'alferes honorari de l'arma d'infanteria, ocupació que aquest va ostentar amb orgull fins a la seva mort i el distintiu de la qual va portar sempre sobre la guerrera.[19]
Les comunitats jueves de Tànger i de Tetuan, on ja centenars de jueus hongaresos havien oposat refugi, es van dirigir el 22 de maig de 1944 a Orgaz, qui autoritza l'entrada a Tànger de 500 nens orfes, acompanyats per 70 adults. Provenien d'Hongria gràcies a la gestió d'Ángel Sanz Briz.[20]
Aquest nomenament és objecte d'un editorial agressiu del diari falangista Arriba, dins de la seva creixent polèmica amb el Madrid, de tendència aliena a la Falange i de tendència monàrquica. El fons de la qüestió és el clar propòsit del general Franco d'arrabassar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS un monopoli polític que a més mai havia posseït. Noms com Galarza, Orgaz, Iturmendi i Carrero eren proves d'aquesta pèrdua d'influència.[21]
Participa en la Conspiració monàrquica contra Franco, la primera data de la qual documentada data del 10 de juliol de 1941, segons el diari de Gil-Robles: Rebut -diu- una consulta de Carrascal, a qui reiteradament s'ha demanat en nom del general Orgaz la col·laboració de les gents d'Acció Popular per a un moviment de tipus monàrquic.[22] Encara que Gil-Robles manté la lleialtat a Franco, reconeix que el moviment conspiratiu del general Orgaz aconsegueix extenses ramificacions.[23]
El 8 de novembre de 1942, quan el general Franco rep una carta de Roosevelt relativa a l'operació Torxa, el desembarcament aliat al Marroc, ordena a Orgaz que torni al Protectorat i mantingui als seus subordinats en estat d'alerta en previsió a una possible reacció alemanya.[25] El 12 de novembre, el general Yagüe, tret de l'ostracisme, rep el comandament de les forces espanyoles al Marroc. Per sobre d'ell es trobava l'alt comissari, Luis Orgaz, però la dependència era directa del general Franco.[26] Després del reeixit desembarcament de les tropes nord-americanes al Nord d'Àfrica, el general Orgaz ha d'entrevistar-se amb el general nord-americà George Patton.[27]
Va demanar a Franco la restauració de la monarquia juntament amb altres militars, i quan el general Franco rep el Manifest dels Vint-i-set, petició de restauració de la monarquia, convoca a Orgaz, en qui confiaven els monàrquics, aconseguint, segons manifesta el comte de Jordana, tranquil·litzar-lo.[28] Els conspiradors monàrquics progressen en la seva acció dins de l'Exèrcit, comptant amb la colabración d'alguns generals prestigiosos.
«
«...Entre ells era un dels més entusiastes el general Luis Orgaz Yoldi, molt ressentit amb Franco pel seu cessament en l'Alta Comissaria del Marroc, qui, segons reflecteix José María Gil-Robles el 23 d'agost, comunica a Pedro Sainz Rodríguez per mitjà de Sangróniz que està disposat a revoltar-se a favor de la Monarquia amb més de cent mil homes i d'acord amb Aranda i altres generals. Ningú va explicar mai d'on sortirien aquests cent mil homes, en tot cas formava part d'un projecte prematur; el que feia el general Orgaz era preparar un escrit que amb altres tinents generals seria presentat a Franco quan tornés del Pazo de Meirás…»
Continua en la seva obstinació i el 8 de setembre de 1943, un grup de generals de prestigi, Orgaz, general Dávila, Varela, Solchaga, Kindelán, Saliquet, Monasterio i Ponte subscriuen en to molt respectuós: sembla arribada l'ocasió de no demorar més la tornada a aquelles formes de govern genuïnament espanyoles. S'apuntava que la Monarquia era la manera d'impedir la tornada del Front Popular. El general Franco va considerar aquesta carta com un simple acte d'indisciplina davant el qual va guardar silenci.[30] El mateix Orgaz, que poques setmanes abans somiava a revoltar-se al capdavant de cent mil homes, ara -26 de setembre- ho veu difícil, doncs els generals joves i l'oficialitat de comandant per sota estan amb Franco. José María Gil-Robles li diu pobre home.[31]
En la Pasqua Militar, el 6 de gener de 1944, va ser lliurat al general Franco un bastó de comandament i un àlbum en el qual figurava la signatura de tots els generals i caps, incloent als quals van subscriure el manifest.[32]
A mitjan novembre de 1944, opositors republicans i monàrquics declaraven la seva oposició al comunisme i el seu acord d'integrar als socialistes. El seu programa passa per convèncer els aliats que victòria sobre el feixisme no seria completa mentre no haguessin derrocat al general Franco. Per a això, el general Aranda prepara un govern provisional vanant-se de comptar amb el suport d'Orgaz.[33]
Com si pressentís l'ofensiva general contra la seva persona i el seu règim que anava a desencadenar-se en primavera, el general Franco reajusta a primers i mitjans de març de 1945 els seus quadres de suport militar, que almenys aparentment no havien tornat a ressentir-se des de la pasqua militar de l'any anterior. Luis Orgaz és designat per al càrrec de cap adjunt de l'Alt Estat Major, el comandament superior del qual seguia en mans del general Dávila des que va cessar el 5 de març de 1941 com a capità general de Sevilla.[35] En l'estiu de 1945 els seus consellers convencen Joan de Borbó i Battenberg de la necessitat de sortir del tancament suís i establir-se en Estoril com a avantsala del tron. Discuteixen un esborrany de document comminatori, encarregant al general Orgaz la consulta als capitans generals sobre el document. Estava clar que al pretendent li interessava per sobre de tot un pronunciament militar.[36] Però el general Franco, que no perdia ull a la conspiració monàrquica, va designar Orgaz cap de l'Alt Estat Major i Orgaz va contestar al general Kindelán:
«
«...Quan a mi algunes persones em parlen d'un govern de generals, jo miro al voltant i no els trobo. Davant el descoratjament d'Orgaz, l'infant dirigeix la consulta a diversos generals: Ha de dirigir el rei al Generalíssim una suprema exhortació perquè abandoni el poder?
...»
»
Davant les vacil·lacions dels seus adversaris, el general Franco actua cessant Kindelán en el seu càrrec de director de l'Escola Superior de l'Exèrcit. En comentar aquest cessament, Orgaz proposava en carta a Kindelán accentuar la solitud de Franco, i el propi cessat va pensar en un moment a demanar el retir.[37]
Segons Paul Preston, Orgaz era un ferm monàrquicalfonsista. Com tots els membres del seu grup, cap d'ells desitjava acabar amb el règim de Franco, sinó més aviat reduir el poder que hi tenia la Falange, i que es declarés oficialment, encara que només fos en teoria, que Espanya era una monarquia.[38]
Per Ricardo de la Cierva, Orgaz, que diverses vegades ha conspirat contra el general Franco, s'ha retirat de la conspiració. En les seves últimes cartes apareix cansat, desanimat, desproveït d'horitzó.[40]
Condecoracions i càrrecs
Pels seus serveis al Marroc des de 1919, li va ser concedida la Medalla Militar a l'octubre de 1924.
Entre els anys 1940 i 1950 es va celebrar a Barcelona la Copa Barcelona-Trofeu General Orgaz, una competició de basquetbol que aplegava els principals equips del país, un cop finalitzaven els campionats regionals i l'estatal.
↑Segons l'ambaixador britànic Carlton Hayes, Franco va observar durant l'entrevista una actitud serena i va respondre amb una carta personal acceptant la seguretat que les Nacions Unides li oferien. Misión de guerra en España, Madrid, 1946, pàgines 109-110
↑Franco no ignorava que no es tractava d'una iniciativa espontània, sinó que s'havia promogut des del Ministeri de l'Exèrcit. Orgaz s'havia queixat a Kindelán de l'excessiva complacencia dels generals. Carta de 17 de desembre de 1943. Arxiu Fundación Nacional Francisco Franco, leg. 64, núm 58.