Va projectar i dirigir importants obres públiques com la Carretera Madrid-València; l'abastament d'aigües a Madrid (Canal d'Isabel II); la gran reforma de la Puerta del Sol (Ensanche de la Puerta del Sol), o els fars metàl·lics del Delta de l'Ebre que van entrar en servei l'l de novembre de 1864.[1]
Tota la seua carrera professional la va fer per a l'Estat. Ocupà el càrrec de Director de l'Escola de Ingenieros de Caminos.[1]
A la Universitat de València realitzen una exposició sobre la seva obra del 7 de desembre de 2015 al 21 de febrer de 2016.[3] En 1859 fou escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals i en 1861 hi va ingressar amb el discurs Influencia de las Ciencias Exactas y Naturales en las Artes de la Construcción y más particularmente en aquéllas en que figura el hierro como principal elemento de trabajo.[4]
Els fars del Delta de l'Ebre
Entre les seves obres més representatives s'han de recordar els tres fars metàl·lics del Delta de l'Ebre: el Far de Buda, el Far del Fangar i el Far de la Banya. Els dos primers van construir-se al litoral del per llavors terme municipal de Tortosa i el darrer al terme de Sant Carles de la Ràpita. El Far de Buda amb els seus 50 metres d'alçada, va convertir-se en el més alt del món en el seu gènere. L'l de novembre de 1864 van entrar tots tres en servei.
Els fars metàl·lics de la costa de l'Ebre van ser adjudicats a John Henderson Porter (1824-1895) de Birmingham (Anglaterra). Des de l'estiu de 1990 el Far de la Banya, reconstruït al Port de Tarragona, va tornar a entrar en funcionament.
↑Lucio del Valle 1815-1874, de Mª del Mar Merino, a la revista Ambienta: La revista del Ministerio de Medio Ambiente, ISSN 1577-9491, Nº. 16, 2002, pàg. 71-72 Disponible en línia [1]Arxivat 2016-02-03 a Wayback Machine. (consulta 26 gener 2016)
↑Fotografia y obra pública. Paisajes de la Modernidad. Lucio del Valle, 1815-1874. ISBN 9788437098685