Los Tarantos és una pel·lÃcula espanyola de 1963 dirigida per Francesc Rovira Beleta. Es tracta d'una adaptació de l'obra teatral d'Alfredo Mañas La historia de los Tarantos,[1][2][3][4] que es va estrenar l'any 1962. Emmarcat en l'anomenada segona generació realista, juntament amb Carlos Muñiz, Lauro Olmo o José MartÃn Recuerda, Mañas s'allunyava de la complaença del teatre espanyol de l'època.[5] La pel·lÃcula va estar nominada el 1964 a l'Oscar a la millor pel·lÃcula de parla no anglesa,[6][7][8] estatueta que va aconseguir finalment Fellini 8 ½, de Federico Fellini.[4]
Durant el rodatge de Los Tarantos Carmen Amaya estava malalta i havia de descansar entre escenes. Va morir a la seva masia a Begur dies després de l'estrena de la pel·lÃcula, sense haver-hi pogut assistir.[1][8][9][10]
Sinopsi
A Barcelona s'intensifica un antic enfrontament entre dues famÃlies gitanes rivals: els Zorongos, un clan de rics tractants de cavalls, i els Tarantos, un humil clan matriarcal de bohemis i artistes capitanejat per Carmen Amaya. Durant una baralla a causa d'una disputa territorial entre tos dos clans es produeix una mort. Més endavant, Rafael el Taranto i Juana la Zoronga es coneixen durant un casament i, envoltats per la mà gia de la festa, s'enamoren i es juren amor etern. Després de la seva nit d'amor descobreixen amb desesperació que pertanyen a dues famÃlies contrà ries.[11][9][10]
Repartiment
Al voltant de la pel·lÃcula
Obra teatral
Aquests autors teatrals defensaven un teatre caracteritzat per la denúncia de la injustÃcia i l'opressió social, amb protagonistes generalment provinents de les classes més populars. La historia de los Tarantos s'inscriu en aquests plantejaments i va més enllà de Bodas de sangre. L'enfrontament entre Tarantos i Zorongos (dos pals de flamenc) per l'amor dels seus fills constitueix el nucli de la trama, però també és possible identificar un mosaic emocional per on supuren les ferides obertes de la societat espanyola de la postguerra. Les diferències de classe, la venjança, els ressentiments, el fratricidi o l'exili interior en són alguns exemples.[5]
Adaptació cinematogrà fica
L'adaptació cinematogrà fica de Rovira-Beleta, en la qual va participar el mateix Alfredo Maña, es va veure possiblement influenciada per la cinta estatunidenca West Side Story (1961), que parteix igualment de l'argument de Romeu i Julieta per introduir l'espectador, en clau de musical, en la realitat de violència racial del barri de Harlem. La transposició d'aquesta operació al context espanyol es fa a través d'una trencadora representació del món gitano, que defuig el clixé del gitano andalús, assimilat com a estereotip simpà tic i exòtic per la ideologia dominant.[5]
En canvi, la cinta presenta el món gitano català amb un esperit gairebé etnogrà fic i mostra la Barcelona més marginal: les barraques del Somorrostro, on arribaven onades d'immigració provinents del món rural. Bona part de les escenes, rodades en localitzacions genuïnes, poden considerar-se gairebé cinema documental. Una peculiaritat que emparenta la pel·lÃcula de Rovira-Beleta amb el cinéma vérité francès i el neorealisme italià .[5]
La pel·lÃcula, amb una estètica molt acurada, té molts altres encerts, entre els quals destaquen la fotografia, el bon ús de les ambientacions escèniques i, sobretot, l'altÃssim nivell de les escenes de música i ball: Taranto i Zorongo són formes musicals i de dansa flamenca. Sens dubte, el cà sting és immillorable, amb una Carmen Amaya en el paper de matriarca dels Tarantos que ofereix el seu testament artÃstic i que encara avui és paradigma d'una forma d'entendre el ball i el flamenc racial i tel·lúric. Igualment antològic és el ball d'Antonio Gades per la Rambla o la tècnica impecable de Sara Lezana, en el paper protagonista de Juana.[5]
Acollida
Durant un temps, el cinema espanyol que es veia a l'estranger era el d'Antonio Isasi-Isasmendi i el de Rovira-Beleta. Ambdós cineastes ambicionaven alguna cosa més que la resta dels seus coetanis. Rovira-Beleta va ser el primer director espanyol que va aconseguir que dues de les seves pel·lÃcules fossin nominades a l'Oscar a la millor pel·lÃcula de parla no anglesa. La primera seria Los Tarantos i la segona El amor brujo (1967), on el flamenc i el món dels gitanos són novament protagonistes.[5]
Los Tarantos va gaudir d'una molt bona acollida entre el públic i va ser reestrenada en diverses ocasions. Malgrat això, alguns crÃtics cinematogrà fics van retreure Rovira-Beleta una excessiva pulcritud formal que perjudicava la inspiració personal, que fos una pel·lÃcula barroca i un punt retòrica o en criticaven la simbologia.[4]
L'any 1989 Vicente Escrivá en va fer un remake el 1989, Montoyas y Tarantos,[11] i el 2004 se'n va fer també un musical.[12]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Los Tarantos. Guia didà ctica» p. 10. Filmoteca de Catalunya, 2017. [Consulta: 2 novembre 2023].
- ↑ «Centenari del director Francesc Rovira Beleta». Acadèmia del Cinema Català , 18-09-2012. [Consulta: 2 novembre 2023].
- ↑ «La Filmoteca commemora el centenari del naixement de Francesc Rovira Beleta, el director de 'Los Tarantos'» (en anglès). Sala de Premsa de la Generalitat de Catalunya, 21-09-2012. [Consulta: 2 novembre 2023].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Galán, Diego «'Los Tarantos', amor entre gitanos» (en castellà ). El PaÃs, 23-11-1984 [Consulta: 7 març 2020].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 «Los Tarantos». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
- ↑ «Dossier: Rovira Beleta». Filmoteca de Catalunya. [Consulta: 2 novembre 2023].
- ↑ Comas Puente, Àngel. Diccionari de llargmetratges: el cinema a Catalunya durant la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme (1930-1975). Valls: Cossetà nia Edicions, 2005, p. 249-250 (El Tinter) [Consulta: 6 març 2020].
- ↑ 8,0 8,1 «Dossier: Rovira Beleta: Los Tarantos». Filmoteca de Catalunya. [Consulta: 2 novembre 2023].
- ↑ 9,0 9,1 Comas Puente, Àngel. Diccionari de llargmetratges: el cinema a Catalunya durant la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme (1930-1975). Valls: Cossetà nia Edicions, 2005, p. 249-250 (El Tinter) [Consulta: 6 març 2020].
- ↑ 10,0 10,1 Merino, Olga «Un plató de les barraques al Putxet». El Periódico, 25-10-2015 [Consulta: 7 març 2020].
- ↑ 11,0 11,1 «Los Tarantos» (en castellà ). Fotogramas, 29-05-2008. [Consulta: 7 març 2020].
- ↑ Fernández, Helena «'Los Tarantos', el primer musical flamenco, se estrena en Barcelona» (en castellà ). El Mundo, 09-09-2004 [Consulta: 6 març 2020].
Enllaços externs
