Lluís Pericot i Garcia

Plantilla:Infotaula personaLluís Pericot i Garcia
Imatge
Pericot a Ròtova, 1951. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 setembre 1899 Modifica el valor a Wikidata
Girona Modifica el valor a Wikidata
Mort12 octubre 1978 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Catedràtic d'universitat
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióInstitut Jaume Vicens Vives
Universitat de Barcelona
Universitat Central - doctorat Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiPere Bosch i Gimpera Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArqueologia, arqueologia prehistòrica i etnologia Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióarqueòleg, escriptor, historiador, professor d'universitat, prehistoriador, etnòleg Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Santiago de Compostel·la
Universitat de València
Universitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Membre de
AlumnesLluís Esteva i Cruañas Modifica el valor a Wikidata
Participà en
1933Creuer universitari pel Mediterrani de 1933 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Estudiant doctoralEduard Ripoll i Perelló Modifica el valor a Wikidata
Localització dels arxius
Família
GermansJoan Pericot i Garcia Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lluís Pericot i Garcia (Girona, 2 de setembre de 1899[1] - Barcelona, 12 d'octubre del 1978) va ser un arqueòleg i prehistoriador català,[2] vicepresident del CSIC i acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història.

Biografia

Fill de família torroellenca nasqué a Girona on el seu pare, Joan Pericot i Prats (1870-1944),[3] treballava de farmacèutic militar. Era germà del decorador i arquitecte Joan Pericot Garcia.[4] Estudià a l'Institut de Girona en la capital provincial i més tard estudià història a la Universitat de Barcelona essent alumne de Pere Bosch Gimpera. El 1918-1919 va fer a Madrid els cursos de doctorat que el posaren en contacte amb Manuel Gómez-Moreno i tot el grup d'historiadors i arqueòlegs del Centre d'Estudis Històrics (Elías Tormo Monzó, Francisco Javier Sánchez Cantón, Cayetano de Mergelinda y Luna, Juan Cabré, Emilio Camps Cazorla…)[5] A Madrid, també rep els ensenyaments d'Hugo Obermaier, més afí al grup de Bosch, quant a la seva formació germànica i la seva concepció ultrapirenaica de la Història, enfront de l'aferrissat hispanisme de Gómez-Moreno.

El 1925 obtingué el doctorat a Madrid amb la tesi «La civilización megalítica i la cultura pirenaica». Arran d'aquesta publicació accedeix a la Càtedra d'Història Antiga i Mitjana de la Universitat de Santiago de Compostel·la.

En aquesta època col·labora amb Florentino López Cuevillas, el més destacat prehistoriador de Galícia, en aquest moment, excavant el Castro de Troña (Ponteareas, província de Pontevedra). En acabar la seva etapa a Galícia (1925 - 1927), passa a ocupar la Càtedra d'Història Moderna i Contemporània d'Espanya a la Universitat de València, però segueix amb les seves recerques en el camp de la Prehistòria, on va aconseguir un selecte grup de deixebles, col·laborant amb el Servei de Recerca Prehistòrica, i culminà en les excavacions de la Cova del Parpalló a la comarca de la Safor, prop de Gandia, on es van trobar milers de peces lítiques del gravetià, solutrià i magdalenià, i va exhumar més de 5000 mostres de pintura d'aquestes edats. Sobre això publicà la memòria La Cueva de Parpalló (Madrid, 1942) i Parpalló treinta y cinco años después a Pyrenae I 1965, 1-20pp. També dins de la Prehistòria valenciana va excavar jaciments com la Cova de les Mallaetes, el Barranc Blanc o la Cova de la Cuina.[5]

Investigadors del Servei d'Investigació Prehistòrica a la Cova del Parpalló, anys 1930. Pericot està assegut, a la part superior esquerra de la fotografia.

El 1927 quan entra en contacte amb Isidre Ballester i Tormo, fundador del Museu de Prehistòria de València i del Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, i després de l'Arxiu de Prehistòria Llevantina, zona molt activa des de la troballa de la Dama d'Elx. Les excavacions a la zona llevantina en aquesta època van incloure la Bastida de les Alcusses a Moixent, dins de la cultura ibèrica, o la Cova Negra de Xàtiva. L'exhibició del plom escrit de la Bastida a l'Exposició Internacional de Barcelona (1929), i la seva declaració de Monument Històric-Artístic (1931) van significar una gran projecció internacional. S'especialitzà en el paleolític superior als Països Catalans.

El 1933 participa en el creuer universitari pel Mediterrani de 1933 que va ser un viatge d'estudis realitzat durant l'estiu de 1933, amb prop de dues-centes persones entre catedràtics, professors universitaris, alumnes de diverses facultats i organitzadors (entre ells professors rellevants i alumnes que posteriorment serien primeres figures de la vida cultural, artística i creadora de la societat espanyola) com Martín Almagro Basch, Juan de Mata Carriazo, Fernando Chueca Goitia, Antonio García y Bellido, Manuel Gómez-Moreno, Enrique Lafuente Ferrari, Julián Marías Aguilera, Gregorio Marañón Moya, Antonio Tovar Llorente,...

El 1933, es trasllada a Barcelona, on fins a la seva jubilació exerceix quatre càtedres amb nomenclatura diferent (etnologia el 1933, Història Moderna i Contemporània d'Espanya el 1934, Història Antiga i Mitjana el 1943 i Prehistòria el 1954).[5] De les seves nombroses publicacions, en Etnologia destaquen els seus treballs sobre els pobles d'Amèrica, publicats el 1928 i el 1945, i Amèrica Indígena de 1935 i 1961. Però també va donar nombroses conferències, va escriure molts articles i llibres, i va traduir obres estrangeres com Viriat d'Adolf Schulten, la Itàlia primitiva de León Homo o la Prehistòria de Hoernes.

El 1948 fou escollit acadèmic de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1954, a la mort de Tomàs Carreras Artau el va succeir com a director de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, fins que aquest es tanca el 1968. Quan Bosch i Gimpera s'exilià per raons polítiques, Pericot esdevingué cap de l'escola d'arqueologia de Barcelona i vicepresident del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) entre altres càrrecs. Va ser enterrat a Begur.

Lluís Pericot ha estat considerat un savi humanista i un prehistoriador amb una gran projecció internacional. Va ser el lligam entre l'escola d'arqueologia de Barcelona, creada per Pere Bosch Gimpera, i la generació d'arqueòlegs més joves, deixebles seus.[6]

Obres

Lluís Pericot publicà nombrosos treballs científics i les seves recerques tingueren un gran reconeixement a nivell internacional.

  • Pericot García, Luis (1968). Los trabajos de Luis Siret y la cultura de Almería en Crónica del V Congreso Arqueológico del Sudeste Español y del I Congreso Nacional de Arqueología, 2010, ISBN 978-84-606-4340-1, págs. 331-341.
  • Pericot García, Luis (1951). Don José Deleito Piñuela: recuerdos de una amistad. Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, ISSN 0210-9980, Nº. 8, 35-38, 1951, págs. 231-232.
  • Pericot García, Luis (1978). LÁbbé Henri Breuil i els Països Catalans: Records d'un vell mestre (1926-1961). Fonaments: prehistòria i món antic als Països Catalans, ISSN 0210-2366, Nº. 1, 1978, págs. 9-18.
  • Pericot García, Luis (1968). Algunos nuevos aspectos de los problemas de la Prehistoria canaria. Anuario de estudios atlánticos, ISSN 0570-4065, Nº. 1, 1955, págs. 579-619.
  • Pericot García, Luis (1968). Algunas reflexiones sobre los problemas del Cro-Magnon hispano. Anuario de estudios atlánticos, ISSN 0570-4065, Nº. 15, 1969, págs. 345-350.
  • Pericot García, Luis (1968). Solutrense o ateriense en Crónica del IV Congreso Arqueológico del Sudeste Español, 2007, ISBN 978-84-606-4341-8, págs. 121-124
  • Pericot García, Luis (2010). Para una sistematización de la Edad de Bronce en Crónica del V Congreso Arqueológico del Sudeste Español y del I Congreso Nacional de Arqueología, 2010, ISBN 978-84-606-4340-1, págs. 184-188
  • Pericot García, Luis (2007). Treinta años de excavaciones en Levante en Crónica del IV Congreso Arqueológico del Sudeste Español, 2007, ISBN 978-84-606-4341-8, págs. 47-71.
  • Pericot García, Luis (2010). El Paleolítico Superior del Sudeste en Crónica del V Congreso Arqueológico del Sudeste Español y del I Congreso Nacional de Arqueología, 2010, ISBN 978-84-606-4340-1, págs. 57-62.
  • Pericot García, Luis (1974). Los arqueólogos catalanes y baleares. Prehistoria y arqueología de las Islas Baleares : VI symposium de prehistoria peninsular, 1974, ISBN 84-600-6483-2, págs. 1-6.
  • Pericot García, Luis (1966). Sobre aplicación de los métodos de representación gráfica a nuestro Paleolítico superior en IX Congreso Nacional de Arqueología, 1966, págs. 61-65.
  • Pericot García, Luis (1947). Las pinturas rupestres de Tanganica y el arte levantino español. Boletín Arqueológico del Sudeste Español, Nº. 8-11, 1947, págs. 31-34.

Referències

  1. ↑ Castells, Pere «El darrer adéu a un amic entranyanble: el Dr. Lluís Pericot» ( PDF). Llibre de la Festa Major [Torroella de Montgrí], 1979 [Consulta: 20 març 2012].
  2. ↑ Ripoll Perelló, Eduard «Necrologia - PROF. LLUÍS PERICOT I GARCIA (1899-1978)» ( PDF). Ampurias, 1979, p. 507-536 [Consulta: 20 març 2012]. «Inclou una relació extensa de més de tres-centes referències bibliogràfiques sobre les publicacions del Dr. Pericot»
  3. ↑ «esquela de Juan Pericot Prats». La Vanguardia, 26-03-1944, pàg. 13.
  4. ↑ Gracia Alonso, Francisco; Fullola i Pericot, Josep Maria. El sueño de una generación: el crucero universitario por el Mediterráneo de 1933. Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 75. ISBN 978-84-8338-483-1. 
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Freijeiro & Blázquez, 1979, p. 199-205.
  6. ↑ Soler Masferrer, Narcís «Molt més que un prehistoriador». Revista de Girona, Núm. 296, 2016, pàg. 50-52.

Bibliografia

  • Blanco Freijeiro, Antonio; Blázquez Martínez, José María «Luis Pericot». Estudios clásicos, Tomo 23, Núm. 83, 1979, pàg. 199-205. Arxivat de l'original el 31 de maig 2014. ISSN: 0014-1453 [Consulta: 18 maig 2016].

Vegeu també

Enllaços externs


Premis i fites
Precedit per:
Francesc Carreras i Candi 		Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XI
1948-1978 		Succeït per:
José María Valverde Pacheco
Precedit per:
Manuel Gómez-Moreno
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 26
1971 - 1978 		Succeït per:
Salvador de Moxó Ortiz de Villajos