Blasó de Pere I Mauclerc, batlle i duc de Bretanya, portat després pels dics de Bretanya fins al 1316Blasó de Joan III, portades després pels ducs de Bretanya fins al 1514.Regne de Bretanya
Segons les èpoques els monarques o sobirans que van governar Bretanya foren reis i després ducs i pars de França.[1] El 1297 el ducat de França fou erigit en pairia de França.
Reis i prínceps de Bretanya
Reis i prínceps semilegendaris de l'alta edat mitjana
vers 350-421: Conan Meriadec instal·lat a Armòrica el 383, considerat el primer rei a la "Vie de Saint-Gouesnou" i per dom Morice, la seva existència és incerta.
dades desconegudes : Riwallon o Rivallon Mucmazon, Riwal, Riwalt o Rivelen, considerat el primer rei a les vides dels sants Guénolé, Winnoc, Brieuc, Tugdual i Llunar
421-421: Gradlon, un rei de Cornualla és esmentat com Gradlon al cartulari de Landévennec; Dom Lobineau el considera el primer rei
El cartulari de l'abadia de Landévennec (copiat al segle xi) dona la llista de reis o prínceps i dels comtes de Cornualla. Hi ha altres dos llistes als cartularis de l'abadia de Sainte-Croix de Quimperlé (finals del segle xii) i de Quimper (mitad del segle XIV) que presenten lleugeres diferències. D'acord amb aquestos tres cartularis la llista seria la següent:
Rivelen Mor Marthou / Riwallon Meurmarziou (= De les Grans Meravelles o Dels Grans Cavalls), citat com a primer rei bretó d'Armòrica per diverses fonts
Rivelen Marthou, aquest personatge és considerat el doble de l'anterior
Concar o Cungar
Gradlon Meur (= el Gran), hauria viscut vers l'any 500. Podria ser el prototip del rei Gradlon de la llegende d'Is
Daniel Drem Rud, es diu que va regnar també sobre els "Allamanni", que podria ser un error per "Albani" (segons Fleuriot, Origines, 1980), el que l'hauria fet regnat als dos costat del canal de la Maniga, ja que "Albani" era el nom dels habitants d'Albion és a dir de la Gran Bretanya
Budic i Maxenri o Maxenti (dos germans)
Iahan Reith
Daniel Unua
Gradlon Flam
Concar Cheroenoc
Budic Mur
Fragual Fradleoc
Gradlon Plueneor, que alguns consideren com el Gradlon « històric » donant de l'abadia de Landévennec;
Aulfret Alesrudon, Aulfret és el nom testimoniat del pare del vescomte Diles;
Diles Heirguor Chebre, Diles és el nom d'un vescomte testimoniat almenys entre 946 i 952;
Budic Bud Berhuc, personatge testimoniat, pare del següent, mort entre 1008 i 1031;
Binidic (Benet), testimoniat com a comte i bisbe de Cornualla, pare del següent, mort entre 1008 i 1029;
Alan Canhiart, comte de Cornualla testimoniat, fill del precedent i pare del següent;
La Vida llatina de Saint Mélar dona una llista diferent:
Lex o Règul, fundador de la dinastia
Daniel
Budic, pare de Méliau i Rivod (aquest Méliau, Guimilliau o Ploumiliau, fou el pare del mateix Mélar; aquest darrer fou mort com el seu pare per l'ambiciós Rivod. Aquesta història feria més aviat referència als antics comtes de Léon)
Iahan Reith
Daniel Unua
Gradlon Flam
Concar Cheroenoc
Budic Mur, (fill de l'anterior)
Fragual Fradleoc, mort vers el 600
interrupció de quatre segles
Gradlon Plueneor (regna al segle X)
Manquen en aquestes llistes dos comtes testimoniats històricament:
Rivelen, germà de Salomó de Bretanya
Gourmaëlon, qui va governar al darrere d'Alan el Gran
Filla de Conan IV, el seu pare va abdicar al seu favor el 1166. El seu marit, Geoffroi o Jofré Plantagenêt fou proclamat duc de Bretanya el 1181, però va morir prematurament el 19 d'agost de 1186. Va fer reconèixer al seu fill Artur com a dic el 1196. Morta el setembre de 1201.
Regència (1166 - 1181) : Enric II d'Anglaterra, pare de Jofré o Geoffroi Plantagenet
Fill de Constància i de Jofré II Plantagenet, fou reconegut duc el 1196. Entre 1196 i 1198, el rei d'Anglaterra Ricard Cor de Lleó va conquerir Bretanya i va fer segrestar a la duquessa Constància. El jove duc Artur I fou conduït a la cort de Felip August pel bisbe de Vannes, fins a l'alliberament de la seva mare. Mort segurament assassinat el 3 d'abril de 1203.
Regència (1203 - 1213) : Guiu de Thouars, tercer marit de la duquessa Constància, Batlle en nom de la seva filla menor Alix. Entre 1206 i 1207, el rei de França Felip August va agafar l'administració del ducat en el lloc de Guiu de Thouars, i es va arrogar les funcions ducals, que finalment li va restituir.
Batlle de Bretanya en nom de la seva esposa la duquessa Alix entre 1213 i 1221 Batlle de Bretanya en mom del seu fill menor Joan I el Ros entre 1221 i 1237.
Fill de Pere Mauclerc i de la duquessa Alix. Va esdevenir duc de Bretanya en títol el 1221, a la mort de sa mare, però, com que només tenia quatre anys, el seu pare va assolir la regència fins a la seva mort el 1237. Mort el 8 d'octubre de 1286.
20
Joan II (3 de gener de 1239 – 18 de novembre de 1305)
comte de Richmond des de 1268, va esdevenir duc el 1286 a la mort del seu pare el duc Joan I. Aliat del rei de França, el ducat fou erigit en pairia el 1297 per Felip IV el Bell. Mort a Roma el 18 de novembre de 1305
Esdevingué duc el 1312 a la mort del seu pare, Artur II. El 1316, va modificar l'escut en favor de l'ermini simple. Va refusar organitzar la seva successió, i va morir sense descendència, el que va provocar la guerra civil de Bretanya coneguda com Guerra de successió de Bretanya. Mort el 30 d'abril de 1341.
Els francesos van capturar a Joan de Montfort i van instal·lar a Carles de Blois el 1341, però Eduard III va desembarcar a Brest el 1342. Quan Joan de Montfort fou empresonar i Joana de Flandes es va tornar boja, es va signar una treva el 1343. El 1365, pel primer tractat de Guérande, Joana de Penthièvre va renunciar al ducat a favor de Joan IV.
Marit de Joana de Penthièvre, Carles de Blois fou proclamat duc pel rei de França, el seu oncle, Felip VI de França. Carles de Blois va morir en la batalla d'Auray el 1364
Fill de Joan de Montfort (II de Montfort), la seva mare Joana la Flama va seguir la guerra a la mort del seu pare. Va començar a participar en les operacions militars el 1357. El 1364 va assetjar Auray, amb ajut de reforços enviats pel Príncep Negre, i va derrotar i matar a Carles de Blois a la batalla d'Auray. Va negociar amb la duquessa Joana de Penthièvre el primer tractat de Guérande el 1365, quel el va reconèixer com únic duc de Bretanya.
Fill de Joan de Montfort, fou el triomfador de la Guerra de successió de Bretanya. Criticat per la seva posició proanglesa, fou atacat pel rei Carles V de França que es va apoderar breument del ducat per reunir-lo a la corona; Joan IV va reconquerir Bretanya el 1379 després d'una crida de la mateixa noblesa que un temps abans l'havia forçat a exiliar-se.
emperadriu del Sacre Imperi i arxiduquessa d'Àustria pel seu matrimoni amb Maximilià I, fou també reina de França, de Sicília i de Jerusalem pel seu matrimoni amb Carles VIII de França i altre cop reina de França i duquessa de Milà pel seu matrimoni amb Lluís XII de França.
Casa capeta de Valois-Orleans
El tres darrers ducs de Bretanya no van governar, l'usudefruit del ducat estava en mans del rei Francesc I de França
Filla d'Anna de Bretanya i de Lluís XII de França, duquessa de Bretanya a la mort de sa mare. Reina de França, duquessa de Milà, comtessa de Soissons, Blois, Coucy, Etampes i Montfort, pel seu matrimoni amb el rei Francesc I de França
31
Francesc III (28 de febrer de 1518 - 10 d'agost de 1536)
Francesc III, delfí de França, fou el darrer duc coronat. El seu pare el rei Francesc I governa el ducat com usdefructurari. Aquesta atribució es va fer en contradicció amb el tractat que lligava Bretanya a França, segons el qual Bretanya havia de passar el fill segon de Francesc I de França.
Fill segon de Francesc I de França, va esdevenir delfí i duc de Bretanya a la mort de son germà el 1536. Portà el títol de duc sense haver estat coronat a Rennes. A la mort de son pare el 1547, va esdevenir rei de França com Enric II. LEl ducat fou llavors definitivament agregat al domini reial
Després de l'edicte d'unió de Bretanya a França el 1532, la població de Nantes va acollir diverses vegades als sobirans francesos al crit de: « Vive le Duc ! ».
Fill de Lluís de França, delfí (1711-1712), rebesnet de Lluís XIV de França - Rebé el títol de duc de Bretanya quan va néixer, però va morir als nou mesos.
Germà del anterior - Va rebre el títol de duc de Bretanya quan va néixer; Lluís de França va esdevenir (1712) delfí i duc de Borgonya, a la mort del seu pare Lluís de França (1682-1712), però va morir tres setmanes després.
Fill d'Alfons de Borbó, duc de Cadis i duc d'Anjou, pretendent legitimiste al tron de França - Va rebre el títol del seu avi Jaume Enric de Borbó el 13 d'octubre de 1973 - duc de Borbó des de la mort del seu avi el 1975.
Rei de França - El 1480 el seu pare Lluís XI de França va comprar els drets del ducat per 50.000 lliures a Nicola de Blois-Bretanya, comtessa de Penthièvre i descendent i hereva d'Olivier de Blois (†1433).
Vescomte de Rohan - marit de Maria de Bretanya, filla del duc Francesc I - Com que Anna de Bretanya era filla (tot i que Francesc II l'havia fet reconèixer hereva pels estats), Joan va reclamar el ducat pel fet que el tractat de Guérande excluia les dones de la succession en presència d'un hereu mascle - va agafar en diverses ocasions el títol de duc, cosa que Carles VIII de França li va impedir posteriorment.
Príncep d'Orange - Encara que mai va fer la reclamació oficial, va negociar la seva renunica a canvi de diners amb Carles VIII de França. Fill de Caterina de Bretanya, filla del darrer duc Francesc II de Bretanya, els seus drets segons le lleis bretones (tractat de Guérande) eren els millors per succeir a Francesc II de Bretanya.
Infanta d'Espanya - filla gran del rei Felip II i d'Elisabet de Valois, al seu torn filla gran d'Enric II, va heretar els drets a la successió del ducat segons la regla successòria anterior a l'edicte d'unió, el rei Enric III de França era germà del darrer duc. Va refusar reconèixer l'edicte d'unió de 1532, i Felip II va enviar tropes a Bretanya per sostenir la causa de la "duquessa Isabel" i establir un pont cap als Països Baixos.
851 a 852 852 a 870 (870 a 877) 877 a 907 938 a 952 952 a 958 960 a 981 981 a 988 988 a 990 990 a 992 1063 a 1084 1103 a 1112 1112 a 1148 1166 a 1201 1181 a 1186 1196 a 1203
El comtat de Montfort-l'Amaury va quedar lligat al ducat el 1294 pel matrimoni de la comtessa Iolanda de Montfort amb el duc Artur II. El comtat va passar a la corona de França el 1547 en el moment de la reunió definitiva del ducat de Bretanya a França per l'accessió al tron de França del seu darrer duc Enric
El 1442, la vídua de Ricard de Bretanya (comte d'Etampes de 1421 a 1435), Margarita d'Orleans, va aconseguir del rei el retorn del comtat al seu fill Francesc, futur Francesc II de Bretanya. Aquesta dació fou contestada pel Duc de Borgonya pel motiu de que la mort de Lluís d'Etampes sense descendència havia retornat el comtat a la corona. El 1477 el retorn fou ratificat. El rei Lluís XI de França va donar llavors el comtat a Joan de Foix, vescomte de Narbona. A la mort de Gastó de Foix (comte de 1503 a 1512), el comtat va retornar al domini reial i Lluís XII de França el va donar a la seva esposa Anna de Bretanya.
Des de 1169 amb el duc Geoffroi II Plantagenet, els ducs de Bretanya feien homenatge al rei de França (a vegades transferit al rei d'Anglaterra quan aquestos es proclamaven rei de France). Ho van fer fins a Joan IV de Bretanya, o sigui durant 176 anys. Els ducs següents van fer homenatge simple tot i les reclamacions constants de la cort de França.
Els ducs devien també homenatge per altres terres que posseïen:
al rei d'Anglaterra per l'honor de Richmond (quan el rei els ho permetia);
El duc Artur III de Bretanya, que va esdevenir conestable de França abans de pujar al tron ducal, quan només era comte de Richemont — se'l coneixia amb el malnom de conestable de Richemont — va retre l'homenatge el 14 d'octubre de 1457, i ho va fer precedit d'un portador amb dues espases: una amb la punta per amunt per la dignitat ducal, i una altra en funda com a conestable.
El 1366, Joan IV de Bretanya va evitar l'homenatge, pretenent voler fer-lo, però el va fer pel comtat de Montfort. La reticència a fer l'homenatge al rei es va produir en un moment on el poder reial es va debilitar per la guerra dels Cent Anys quan els grans senyors feudals volien consolidar el seu poder. Un episodi destacat d'aquesta lluita sera l'anomenada guerra boja a la que Francesc II de Bretanya va portar a Bretanya contra el desig de la noblesa, majoritàriament fidel al rei.
Attributs
L'escut d'ermini
Blasó de Bretanya
L'escut d'ermini forma les armes dels ducs de Bretanya des de la seva adopció pel duc Joan III el 1316. Va substituir l'escaquejat amb cantó d'ermini introduït a Bretanya el 1213 per Pere I Mauclerc. Aquesta elecció fou deguda al fet que era la capa dels jutges i dels reis i que el dibuix s'assemblava a la flor de lis de França, que el precedent escut no valorava prou o potser es portava per l'odiada madrastra de Joan III de Bretanya. L'ermini està a l'origen de tota l'emblemàtica bretona; Joan IV de Bretanya i va dibuixar la seva divisa personal, la seva orde de cavalleria i el seu uniforme i va donar el nom de castell d'Ermini al de la seva capital Vannes/Gwened; els colors foren agafats al segle xv per la Kroaz Du (creu negre).
L'ermini natural
L'ermin natural, o sigui l'animal pròpiament dit s'utilitzava per a la capa blanca que es portava a l'hivern als països freds. Joan IV de Bretanya al seu retorn d'Anglaterra, al final del segle xiv, fou el primer que la va adoptar com emblema. Després apareix als segells dels ducs i dels Estats de Bretanya, a la catedral de Saint-Corentin de Quimper, en nombroses esglésies, als castells dels Montfort i arreu com a suport de les armes.
Va esdevenir el símbol de Bretanya perquè, segons la llegenda, en una cacera d'Anna de Bretanya un ermini va poder escapar a la mort, però acorralat en un camí pantanós, l'animal va preferir morir que embrutar-se; la duquessa Anna, impressionada per aquesta actitud, la va agafar i la va defensar de qualsevol que li volgués fer mal. Així fou l'emblema de Bretanya pel seu coratge i va donar naixement a la divisa Potius mori quam foedari (« Abans morir que una taca », en bretó "kentoc'h mervel eget bezañ saotret").[8] Algunes fonts assenyalen que el personatge afectat podria ser també |Selon les sources, le personnage cité peut aussi bien être Conan Meriadec o Alan II Barbitorte.
Potius mori quam foedari en llatí, Kentoc'h mervel eget bezañ saotret en bretó, a vegades escurçat a Kentoc'h mervel (abans la mort que una taca), que fa referència a l'ermini que preferia la mort a tacar-se la seva pell immaculada.[9]
↑Alguns historiadors el designen sota el nom de "Joan V", i donen al seu pare Joan de Montfort el nom de "Joan IV".
↑Alguns historiadors l'anomenen com a "Joan VI", i al seu pare com a "Joan V".
↑Esmentat per Gwenc'hlan Le Scouëzec a la seva Guia de Bretanya pag. 40; (Edicions Coop Breizh, Spézet, 1987, ISBN 2-84346-026-3. Figura al Le Journal de la Bretagne des origines à nos jours, pag. 106, (dir. Jacques Marseille - edicions Larousse, París, 2001, ISBN 2-03-575097-0), on s'assenyala que existeixen múltiples versions a la cultura popular bretona ».
.png)
.jpg)
_Philip_VI_of_France.jpg)
.jpg)
.jpg)
.png)
