El llegat Cambó és un conjunt de pintura amb identitat pròpia que abraça la història de la pintura europea des del segle xiv fins a l'inici del segle xix i que s'exhibeix de forma permanent a les sales del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El de Francesc Cambó és un exemple de col·leccionisme programat que reflecteix alguna cosa més que el gust i la satisfacció personals, és un col·leccionisme que té la voluntat d'agrupar obres dels grans mestres per completar les sèries medievals del MNAC.
Aquesta col·lecció es formà en només 10 anys i va acabar bruscament el 1936 sense concloure la planificació prevista. Aquesta fou una col·lecció planificada, volguda per omplir un buit. Al capítol 24 de les Memòries el mateix Cambó escriu:
«
Surgió en mi el deseo de dotar a la ciudad de Barcelona de un museo de obras del Renacimiento
»
— Francesc Cambó
Efectivament Cambó volia enllaçar les col·leccions de Romànic i Gòtic amb la col·lecció
d'Art Modern.
Alguns dels quadres estaven destinats a quedar-se altres havien estat comprats per ser canviats o com a moneda de canvi d'altres peces. Al no poder-se tancar el projecte va quedar una col·lecció possiblement desnivellada o desigual però en tot cas d'una qualitat extraordinària.
L'adquisició i els avatars d'algunes obres en temps de guerra omplen un anecdotari llarguíssim que es pot trobar tant al catàleg publicat pel MNAC com a les mateixes Memorias o a les
Meditaciones de Cambó.
Inicialment es tractava d'un conjunt de 60 obres que Cambó va anar comprant per completar la seva col·lecció. Unes es van quedar a París, altres a Suïssa. Diverses van anar circulant separades, fins que un dia el mateix Cambó va destinar 7 obres al Museo del Prado i 50 a Barcelona, que va deixar en mans dels seus marmessors testamentaris. També es va donar una obra al Museu Cantonal de Belles Arts de Lausana, a Suïssa, en agraïment al fet que durant la guerra van accedir a guardar tota la col·lecció sense cobrar res.[1]
També va regalar un quadre als Caputxins de Sarrià, un Botticelli a la seva filla, així com un Zurbarán al seu advocat.[2]
Es tracta d'un conjunt d'obres que marquen el pas del gòtic al Renaixement, que parlen de la perfecció de l'art de les diverses escoles del Quattrocento italià, de la sensualitat de la pintura dels grans mestres venecians del Cinquecento, de la sàtira moralitzadora deutora de la Reforma, de l'auge econòmic dels Països Baixos al segle xvii i de la grandesa del Segle d'Or espanyol, i que arriben a la plenitud del rococó, tant venecià com francès, per cloure el discurs artístic amb el geni renovador de Francisco de Goya.[4]