Price va néixer en un barri de negres a Laurel, Mississipi.[2][3] El seu pare treballava en una serradora i la seva mare a casa. Van reconèixer el seu talent quan era jove i van canviar el fonògraf de la família per un petit piano que Leontyne va utilitzar des de molt jove. La família Chisholms, blancs, molt influents a Laurel, van percebre el seu talent i la van animar a continuar els seus estudis i a participar en recitals que donaven a casa. Price va estudiar a la Universitat Central de l'Estat, Wilberforce, Ohio, ajudada per una beca. Va iniciar la carrera d'educació musical, i va acabar la de cant. Amb l'ajuda de la família Chisholms i el professor Paul Robeson, va aconseguir una beca per continuar els seus estudis a la Juilliard School.
Mentre era a Juilliard, Price va cantar el paper de Bess a l'obra Porgy and Bess de George Gershwin, i durant una gira per Europa va conèixer el seu futur espòs, William Warfield, que cantava el paper de Porgy. Es divorciarien el 1972.
Debut operístic
El 1955, Price va ser contractada per cantar en un programa de televisió de l'NBC el paper de Tosca. Aquesta notícia no va ser ben rebuda pel públic, que va cancel·lar molts abonaments. Tanmateix, la transmissió va acabar sent un èxit i va obtenir molt bones crítiques. El 1957, Price debuta en escena en el paper de Madame Lidoine a l'òpera Dialogues des Carmélites de Poulenc per a l'Òpera de San Francisco.
El 2 de juliol de 1958, Price debuta a la Royal Opera House, del Covent Garden. El seu debut a La Scala de Milà, dos anys després, el 21 de maig de 1960, amb el paper d'Aïda, és històric, ja que Price va ser la primera afroamericana en interpretar un paper principal a Milà.
El Metropolitan
Un any després, el 27 de gener de 1961, Leontyne debuta al Metropolitan Opera de Nova York, en una representació ja llegendària, de Il trovatore. Aquella nit va ser ovacionada durant 42 minuts, una de les més llargues en la història del Met. Durant molts anys Price va aparèixer regularment a Nova York completant 200 funcions entre el seu debut i la seva retirada havent cantat 16 personatges.
El crític Harold Schonberg del The New York Times va escriure: La seva veu era ombrívola i rica en els tons baixos, perfectament regular en la transició d'un registre a l'altre, i immaculadament pura i vellutada en els tons alts. Price no va ser la primera negra que va cantar en el Met -Marian Anderson va trencar la intolerància racial el 7 de gener de 1955 com a Ulrica a Un ballo in maschera- però va ser la primera que es va convertir en una gran estrella d'òpera. El seu ascens va simbolitzar els assoliments assolits pels negres nord-americans en els anys 60 coincidint amb l'ascens d'altres estrelles de la lírica també afroamericanes: Grace Bumbry, Martina Rierol, Reri Grist i Shirley Verrett a les quals després s'afegirien Jessye Norman, Barbara Hendricks i Kathleen Battle.
Eventualment va ampliar el seu repertori per incloure Mozart, Puccini i Richard Strauss. Tanmateix, continuaria sent reconeguda pels seus papers verdians. També va oferir recitals amb àries d'òpera i cançons.
Va ser l'encarregada de tancar la Gala del Centenari del Metropolitan amb un duo de Ballo in maschera amb Luciano Pavarotti, tancant una marató de vuit hores on varen desfilar molts grans cantants del món.
Retirada
Price es va retirar de l'escenari operístic el 1985 cantant Aïda al Met. Va continuar oferint recitals fins entrada la dècada del 90.
El setembre de 2001 va sortir del seu retir per fer una memorable aparició al Carnegie Hall en un concert en memòria de les víctimes dels atacs a les Torres Bessones de Nova York cantant God Bless America.
El gener de 2008 va rebre el Premi Opera News atorgat pel Metropolitan Opera Guild.
_by_Jack_Mitchell.jpg)
