PROFILPELAJAR.COM

Lemgo
	Casa de la vila
Tipus	poble-districte mitjà, ciutat de la Lliga Hanseàtica i municipi urbà
Localització
	52° 01′ 40″ N, 8° 54′ 15″ E / 52.0277°N,8.9043°E
Estat	Alemanya
Estat federat	Rin del Nord - Westfàlia
Regió administrativa	Regió de Detmold
Districte	districte de Lippe
Població humana
Població	40.531 (2023) (401,89 hab./km²)
Geografia
Superfície	100,85 km²
Altitud	100 m
Limita amb	Kalletal ; Lage ; Bad Salzuflen ; Detmold ; Dörentrup ; Blomberg ; Vlotho
Organització política
Membre de	Städte- und Gemeindebund Nordrhein-Westfalen ; Alcaldes per la Pau (1984–); AGFS (2009–)
Identificador descriptiu
Codi postal	32657
Fus horari	UTC+01:00, hora estàndard; UTC+02:00, horari d'estiu
Prefix telefònic	05261 i 05266
Clau de regió d'Alemanya	057660044044
Clau de municipalitat alemanya	05766044
Altres
Agermanament amb	Stendal ; Vandoeuvre-lès-Nancy (1979–)
Lloc web	lemgo.de

Lemgo o en baix alemany Lemge, Lemje és una ciutat del districte de Lippe al nord de l'estat el Rin del Nord-Westfàlia a Alemanya^[1] regat pel Bega. El juny 2013 tenia 40674^[2] habitants a una superfície de 100,85 km². L'antiga ciutat hanseàtica esta coneguda per la seva universitat i pel Castell de Brake, en l'actualitat «museu del Renaixement a la vall del Weser».

Història

Edat mitjana

El 2009 va excavar-se una tumba d'una persona sebollida segons un ritu cristià al cementiri de l'Església de Joan, la més antiga de la ciutat. El cos va datar-se a l'entorn de l'any 780, el que indica per cert un primer assentament permanent d'origen carolingi.^[3]^[4]

Els primers esments escrits descrivint la zona on es va desenvolupar la ciutat, Limgauwe o Limga daten de l'inici del segle xi, el mot baix alemany «gauwe» indica una regió més llarga, a la qual hi havia uns quants assentaments dispersos.^[5] El Castell de Brake va erigir-se abans del 1190, però en trobar-se al mig de prats molls i pantans a la vall del Bega, el terra era proc apropiat per a crear una ciutat. El comte Bernat II de Lippe va crear la ciutat a una zona seca, a la cruïlla de dues rutes comercials importants: de llevant a ponent Hameln-Herford i de nord a migdia Rinteln-Paderborn, el que en va fer durant segles la ciutat més important del comtat de Lippe.^[6] El 1215 va consagrar-se l'església parroquial de Sant Nicolau.

El 1231 la diòcesi de Paderborn hi va instal·lar la seu d'un ardiaca. El 1235 va encunyar la seva pròpia moneda i el 1245 va obtenir els drets de ciutat. El 1295 va postular com a membre de la lliga hanseàtica, però només el 1324 la ciutat va ser acceptada.^[7] Els productes principals eren teixits, fils i fibres de lli. Els negociants exportaven cap a Escandinàvia al nord i cap al comtat de Flandes al sud. Per la riquesa podia influir la política dels comtes i contribuir a assegurar la pau a les rutes comercials i obtenir una autonomia fiscal. A l'entorn de l'any 1300 el nombre d'habitants s'estima a uns 3500.^[8] La ciutat va crear-se segons un pla de tres carrers paral·leles, de llevant a ponent. El 1265 ja va caldre un eixample, la Neustadt (ciutat nova) inicialment una entitat independent que el 1365 va fusionar dins muralles i fossats comuns. Aquesta estructura determina fins avui el mapa de la ciutat.^[7]

Reforma i caça de bruixes

La prosperitat de la ciutat es veu en les façanes de pedra i d'entramat de fusta amb la seva decoració rica i policrom. Per la seva independència econòmica els ciutadans van emancipar-se dels comtes i de l'església. Ja a l'entorn dels anys 1520, divuit anys abans que tot el comtat de Lippe, següint el seu comité, es va haver de convertir a la reforma protestant luterana ja hi va haver un moviment reformatori entre la ciutadania lemgoana. El 1605 el compte Simó VI va convertir-se oficialment a l'església reformada de tendència calvinista el 1605, i aleshores va aplicar-se el principi cuius regio, eius religio a tota la població del seu comtat. Va seguir un conflicte amb la ciutat de Lemgo, que simpatitzava més amb el moviment luterà. Després d'anys de conflicte, es va concloure el pacte de Röhrentrup el 1617 que va acordar a la gent de Lemgo d'optar per al luteranisme. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) entre catòlics i protestants va provocar una crisi econòmica per epidèmies de pesta, l'acantonament obligatori de soldats i contribucions a l'esforç de guerra. El comerç, font de riquesa de la ciutat va patir i la ciutat va decaure ràpidament.

L'insecuritat i la crisi van fomentar la recerca de bocs expiatoris, i sota la conducta del burgmestre Hermann Cothmann (1629-1683) va organitzar-se una de les caces de bruixes més virulent de la regió. Fins al 1681 272 dones i homes van ser condemnats i assassinats a la foguera.^[9] La darrera acusada, Maria Rampendahl, després de tortura feroç «només» va ser condemnada a l'exili. La casa de Cothmann, anomenada Hexenbürgermeisterhaus (casa del burgmestre de les bruixes) avui dia és un museu, on s'exposa, entre d'altres, aquest episodi obscurantista de la història de la ciutat.^[7] L'arxiu de la ciutat conté encara molt documents sobre aquest jutjats. El 18 de juny de 2012, el consell municipal va rehabilitar les víctimes de la persecució i va erigir La pedra d'escàndol, en commemoració de Maria Rampendahl i totes les bruixes.^[10]

Temps nous

Reduït a un paper de petita ciutat de mercat rural, no va poder restablir l'edat d'or de la passada època hanseàtica. Els comtes van instal·lar-se a Detmold, que en esdevenir ciutat de residència aviat va superar Lemgo en nombre d'habitants i pes econòmic. La indústria i el comerç de lli varen esdevenir insignificants, i les poques manufactures locals de carruatges, de pipes de sepiolita o de tabac no van tornar a conquerir una importància supraregional. L'establiment el 1664 de l'empremta dels germans Meyer, la futura Meyersche Hofbuchhandlung (llibreria de la cort dels Meyer) va tornar a crear una certa esplendor a la ciutat adormida. Al segle xviii va editar les llibres de viatge del lemgoà Engelbert Kaempfer sobre Pèrsia, Índia i Japó que van esdevenir un veritable èxit al món de parla alemanya.

La tradicional indústria del lli es va delocalitzar cap a Bielefeld i Osnabrück. Un primer refloriment modest va començar al segle xviii quan els Kracht, una vella nissaga de negociants lemgoans van tornar i construir dues fàbriques modernes.^[11] La construcció del ferrocarril el 1896 va desenclavar la ciutat i contribuir a una nova industrialització amb fàbriques I moltes empreses artesanals, a l'entorn de l'estació. Al costat de petites empreses, a la fi del segle xix hi havia sis fàbriques de mobles, dues d'encoixinats i set segadores, però malgrat això, l'atur quedava alt.^[12]

Nacionalsocialisme i Segona Guerra Mundial

Des del 1933, el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) va purgar els socialistes i altres ciutadans «inadequats» de la vida pública, però va deixar el burgmeste Wilhelm Gräfer (1885-1945) en càrrec. Hi havia una resistència clandestina, de la qual el sastre Willy Langenberg (1910-1944) va ser una de les figures emblemàtiques.^[13]

A la nit dels vidres trencats la sinagoga de Lemgo va ser incendiada i les cases dels jueues van ser malmeses i les tombes als cementiri jueu van ser profanades i set monuments funeraris van ser destruïts.^[14] Al museu del Frenkelhaus hi ha una commemoració admonitòria a aquests esdeveniments. Del 65 jueus que vivien a Lemgo el 1933, els darreres 22 sobrevivents van ser deportats a Theresienstadt el 28 de juliol de 1942.^[15] Només tres van sobreviure l'holocaust.^[16]

A la primavera del 1945, la ciutat va quedar-se quasi indemne. El 3 d'abril de 1945 la segona divisió de l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica va apropar-se des del sud de la ciutat. El capità Walter Heckmann i el general Paul Goerbig volien defensar la ciutat fins al darrere home. L'industrial Herbert Lüpke i el burgmestre Wilhelm Gräfer, ans al contrari van temptar de pactar la rendició. Quan tornaven van ser arrestats per Heckmann. Lüpke va poder escapar-se, però en un crim de la fase final Gräfer va ser condemnat a mort el 4 d'abril del 1945 en un judici sumaríssim i executat l'endemà per militants del Schutzstaffel (SS) a Bodenwerder, unes poques hores abans que les forces armades americanes van ocupar la ciutat. 603 soldats alemanys van ser capturats.

El postguerra

Després de la guerra, Lemgo va ser incorporat en al zona d'ocupació británica, sota l'ordre del comandant Harwey. L'exèrcit britànic va quedar-s'hi en la caserna Stornoway fins al 1993 quan la caserna britànica va tancar-se i transformar-se en habitatges. Als inicis dels anys 1950 la reindustrialització comença per unes fàbriques d'equipament elèctric i d'enllumenat i d'odontologia. El polígon prop de l'estació aviat va esdevenir massa petit i un polígon nou va crear-se al municipi de Lieme. De la indústria del moble tradicional, no va en quedar gairebé res. De 1939 a 1949 la població es va quasi doblar de 13.500 a 20.000, sobretot per l'arrivada de molts expulsats dels territoris a ponent de la Línia Oder-Neisse després del tractat de Potsdam dels quatre aliats del 1945. La fusió administrativa amb els municipis veïns del 1969 va pujar la població a 38.000 habitants.

La ciutat eixamplada va desenvolupar-se segons quatre eixos: indústria, ensenyament, cultura i turisme. La restauració del patrimoni històric va ser estimulada pel Verein Alt Lembo (Associació Vell Lemgo) que des del 1920 va començar a treure la coberta d'estuc, posada al segle xix a causa d'un canvi de gust, de les antigues façanes d'entramat de fusta. Tot i això, fins als anys 1970 encara desenes d'edificis històrics van ser enderrocats per crear pàrquings, per manca d'inspiració o per manca de mitjans per a sanejar-les.^[17]

Geografia i economia

Nuclis

La ciutat és el resultat de la fusió el 1969 amb els municipis de Brake, Brüntorf, Entrup, Leese, Lieme, Lüerdissen, Matorf-Kirchheide, Vossheide, Wahmbeck, Welstorf i Wiembeck^[7]^[18] El 1970 els municipis d'Hörstmar i Trophagen passaren de l'antic districte de Detmold a Lemgo. Els districtes Detmold i Lemgo van fusionar el 1973 i formar el districte de Lippe. Lemgo va perdre el seu estatut de capital districtal.^[19]

Nucli	Habitants 31 de desembre de 2004	Habitants 31 de desembre de 2006	Habitants 31 de desembre de 2010	Nuclis de Lemgo
Lemgo	27.326	27.699	27.433	Nuclis de Lemgo
Brake	5.616	5.203	5.028
Brüntorf	737	711	717
Entrup	1.041	1.000	1.020
Hörstmar	1.481	1.482	1.433
Leese	632	651	671
Lieme	2.787	2.827	2.708
Lüerdissen	726	731	759
Matorf-Kirchheide	1.492	1.508	1.539
Trophagen	203	194	205
Vossheide	1.286	1.280	1.308
Wahmbeck	910	887	879
Welstorf	207	196	205
Wiembeck	225	217	210

La ciutat té quatre polígons industrials Grevenmarsch, West, Liemer Weg i Laubke. Al costat d'una plètora d'empreses artesanals locals, hi ha indústries majors als sectors de metal·lurgia, équip per dentisteria, fabricació de màquines i empreses de serveis.

Llocs d'interès

Casa de la vila amb un bust de Ramon Llull a la façana lateral.^[20]
Castell de Brake
Església de Sant Nicolau
Museu Hexenbürgermeisterhaus
Castell de Wendlingshausen
La Casa Frenkel sobre la història jueua de la ciutat
La casa Junker, dedicada a l'artista Karl Junker (1850-1912)
La reserva natural Vall del Bega
La reserve natural Aiguamoll de Hardiss

Castell de Brake
Museu Hexenbürger-meisterhaus
Museu Casa Junker (Junkerhaus)

Persones

Dorotea de Lippe-Brake (1633-1706), noble alemanya
Kurt Student (1890-1978), general de la Luftwaffe

Entitats

TBV Lemgo, club d'handbol

Agermanaments

Vandoeuvre-lès-Nancy, Lorena (1978)^[21]
Beverley, East Riding de Yorkshire (1979)
Stendal, Saxònia-Anhlat (1988)

Referències

↑ «Lemgo». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ «Einwohnerzahlen im Regierungsbezirk Detmold» Arxivat 2013-10-19 a Wayback Machine., Landesbetrieb Information und Technik Nordrhein-Westfalen, (Servei estatal de la informació i de la tècnica del Rin del Nord-Westfàlia
↑ Després d'aquesta troballa arqueològica, no exempt d'un cert patriotisme local, la premsa va clamar Carlemany com pare fundador de la ciutat: «Karl der Grosse als möglicher Urvater von Lemgo», Lippische Landeszeitung, del 19 de novembre de 2009
↑ Thomas Rheineke, «Buch des Lippisches Heimatbundes widmet sich der Keimzelle von St. Johann»,^{[Enllaç no actiu]} Lippische Landeszeitung del 10 de desembre de 2012
↑ Lippische Regesten 13; 16; 62
↑ Karl Meier, Geschichte der Stadt Lemgo, Lemgo, Editorial F. L. Wagener, 1952, pàgines 10 ss.
↑ ^7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 Wilhelm Rinne, Landeskunde Nordrhein-Westfalen tom: Lippe Paderborn, Editorial Ferdinand Schöningh, Paderborn 1993, pàgines 289 ss., ISBN 3-506-76111-0
↑ F.-W. Hemann, «Lemgo», Lexikon des Mittelalters, tom V, pàgina 1870 (en català: Lèxic de l'edat mitjana)
↑ Janina Schnormeier, Die Hexenverfolgung am Beispiel der Stadt Lemgo: Volkstümliche Vorstellungen und historische Rekonstruktion, Editorial GRIN, 2011, pàgines 56 ss., ISBN 978-3-640-87183-4 (en català: La persecució de les bruixes des de l'exemple de la ciutat de Lemgo: representacions populars i reconstrucció històrica)
↑ Thomas Reineke, «Rat soll angebliche "Hexe" rehabilitieren. Nachkommen aus Bremerhaven wenden sich mit einem Antrag an die Stadt» (alemany), Neue Westfälische, 8 de maig de 2012 (en català: El consell ha de rehabilitar una al·legada ‘bruixa’. Descendents de Bremerhaven interpel·len la ciutat)
↑ Jürgen Scheffler, «200 Jahre Leinenkracht – Zur Ausstellung im Museum Hexenbürgermeisterhaus», Heimatland Lippe, Zeitschrift des Lippischen Heimatbundes und des Landesverbandes Lippe, maig/juny del 2010
↑ [https://web.archive.org/web/20141213024024/http://www.lemgo.net/224.html Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine. Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine. Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine. Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine. Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine. Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine. «Die Stadtgeschichte im Detail» (alemany)] Arxivat 2014-12-13 a Wayback Machine., web oficial de Lemgo (en català: Detalls de la història de la ciutat)
↑ Karl Heinz Jahnke, «Widerstand in Lemgo», Studienkreis Deutscher Widerstand 1933-1945, 1 de novembre de 2000 (en català: Resistència a Lemgo)
↑ «Brief des Bürgermeisters/Ortspolizeibehörde an die Geheime Staatspolizeistelle Bielefeld» del 17 de novembre de 1938», Volkshochschule Lemgo: Lemgo im 3. Reich, Bericht und Materialsammlung. pàgines 115-117.
↑ Skript: Verfolgte in der NS-Zeit und ihre Familienangehörigen (Verfolgung aus rassistischen Gründen), Stadtarchiv Lemgo, versió del 27 de gener de 2012
↑ Volker Wehrmann (editor), Lippe im Dritten Reich, Detmold, Dokumentationsstelle für regionale Kultur- und Schulgeschichte an der Universität Bielefeld, 1984, pàgines 158 i 165.
↑ Uns exemples «abans» i «després» a «Denkmalschutz und Denkmalpflege» (Protecció i manteniment del patrimoni) Arxivat 2013-12-15 a Wayback Machine., web oficial de la ciutat
↑ Martin Bünermann, Die Gemeinden des ersten Neugliederungsprogramms in Nordrhein-Westfalen, Colònia, Deutscher Gemeindeverlag, 1970, pàgines 68 i 106
↑ Fhm, «Von ehemals selbstständigen Kreisen ist nicht mehr viel zu spüren» (No queren moltes traces dels districtes suprimides) Arxivat 2013-12-15 a Wayback Machine., Täglicher Anzeiger, 7 de març ce 2009
↑ [https://web.archive.org/web/20131212120802/http://www2.uni-frankfurt.de/46080021/Ruta-3-Wolfb-Lemgo-Feb-13.pdf Arxivat 2013-12-12 a Wayback Machine. Arxivat 2013-12-12 a Wayback Machine. Arxivat 2013-12-12 a Wayback Machine. «Ruta 3. Wolfenbüttel, Braunschweig, Hannover i Lemgo» (català),] Universitat de Frankfurt, març 2013, pàgines 10-11
↑ «Stadt Lemgo, Partnerschaft mit Vandœuvre». Arxivat de l'original el 2013-12-15. [Consulta: 15 desembre 2013].