Aquest quadre constava en la retrospectiva Rousseau del Saló dels Independents del 1911 com a propietat del "Sr. Junier" i fou pintat a partir d'una fotografia presa als boscos de Clamart en ocasió d'un passeig dominical. Representa Claude Junier,[2] un veí de Rousseau, i el mateix artista assegut a la seua esquerra, com també les dues nebodes de Junier i la seua dona Anna, que havia fet la fotografia però que l'artista va voler representar.[1]
Pel que fa a la identitat de Père Junier, era un verdulaire que venia verdura comprada cada matí a Verrières-le-Buisson o Bagneux. Havia estat amic de Rousseau durant molts anys i la seua muller solia cuinar per a l'artista. Com el pintor li devia una mica de diners i el sr. Junier acabava de comprar un cavall (del qual, se'n sentia molt orgullós), tots dos van acordar que Rousseau li faria una pintura.[3]
Tot i que Rousseau va pintar aquesta obra a partir d'una fotografia, l'artista va fer diversos canvis importants que revelen el seu procés creatiu: va ometre un arbre al bulevard i va jugar amb les mides i la posició dels dos gossos que hi apareixen, els quals tenen una funció purament visual. El gos negre proporciona profunditat al carro (Max Weber va comentar una vegada a Rousseau que aquest gos era massa gran en relació a l'escala global de la pintura i l'artista li va respondre que la seua pintura li exigia això). D'altra banda, el gos en miniatura, trotant davant del carro, dona una certa monumentalitat a l'euga, la qual es recolza sobre els extrems de les seues peülles i fa destacar així les ombres projectades a terra. Aquesta euga, com una ballarina, sembla gairebé suspesa en l'espai (Rousseau era molt aficionat a aquest tipus de paradoxes en què alguns dels seus personatges suren en un espai purament pictòric).[3]
Tots els passatgers del carro (tret del Sr. Junier) són presentats sota l'aparença d'una frontalitat estricta a la manera de les icones de l'art romà d'Orient.[3]
Adolphe Basler en va dir el següent:
«
"És la contemplació d'un infant que descobreix un espai immens; és la pura joia que us fa sentir un cel bonic; és l'encant del paisatge estival en aquesta filera d'arbres paral·lela a la direcció del carruatge, aturat a la vora de la carretera. La carrosseria i el tir formen un conjunt harmònic que captiva la mirada. Tota una simpàtica família de pobletans ensardinada dins de la tartana; el tartaner empolainat amb els guarniments, divertit com una joguina de basar; els dos gossos, un dels quals està en repòs entre les dues rodes, mentre l'altre avança a saltirons; bèsties i persones omplen tot l'ample del quadre amb el contrast dels blancs i dels negres. L'escena, tan familiar, està impregnada d'una dolçor tranquil·la. El color s'hi escampa sense que cap reflex no el pertorbi. Les fisonomies tenen una veritat ingènua; els seus trets, maldestres dins de la seua versemblança, queden assuavits pel ritme que tenen; i la tonalitat de la composició s'exalta dins de la lluminosa immobilitat."[4][1]
