L'emperador o l'ull del vent és una novel·la de Baltasar Porcel, publicada l'any 2001.
L'obra assenyala l'inici d'un nou cicle narratiu. Escrita amb tècniques diverses —cartes, diàlegs, cròniques, assajos, etc.—, sense renunciar a la intriga, es resol en tretze capítols i un epíleg.[1]
Focalitza la situació dels milers de presoners de l'exèrcit de Napoleó que, en finalitzar la guerra de la Independència, van ser confinats, primer a Cadis i finalment a l'illa de Cabrera sense cap mena de condició.[1] Però, sobretot, és una indagació sobre la força de l'individu en situacions límit, tant pel que fa a la capacitat de domini, com a la resistència davant l'adversitat. El tema es mostra a través de dos personatges dels quals només resten els noms gravats en una pedra a l'illa de Cabrera: Fleury i Grapain. L'un s'emmiralla en l'altre, per bé que el primer representa la voluntat de lluita i el segon, la necessitat de fixar-ne la memòria. Però Fleury també s'emmiralla en Napoleó, paradigma del poder totalitari. El relat, emmarcat en la guerra de la Independència i elaborat a partir de textos de Bonaparte i Alexis de Tocqueville, esbossa una imatge entre terrible, grotesca i intemporal de la condició humana, que, més enllà del plantejament històric, permet una lectura en clau existencialista i amb connotacions de present a fi de copsar «la complexitat dels fluxos que mouen internament la Història». Però, més que d'una novel·la històrica, es tracta d'un relat existencial que tradueix una particular lectura de la història.[1] Hi circulen una munió de personatges, homes i dones, reals o inventats, que viuen al límit passions, desitjos, els fracassos o pors i que contribueixen a enriquir el punt de vista sobre el personatge de Fleury. La frase de Chateaubriand «vivim entre el no-res i la quimera», que tanca la novel·la, dona el sentit filosòfic de fins a quin punt el poder que sosté l'ordre polític i humà és una fal·làcia, una representació, en aquell moment històric i en qualsevol altre. I demostra que, sovint, sota una pretesa idea revolucionària de progrés només s'amaga la vanitat de l'individu i la crueltat de les seves imposicions, moltes vegades injustificades, amb totes les possibles repercussions que se'n deriven.[1]
Premis
Li fou atorgat el premi Ramon Llull 2001,[2] el Nacional de literatura de la Generalitat 2002, la Lletra d'Or 2002, premi Crítica Serra d'Or 2002 i el Prix Méditerranée Étranger 2003.[3][1]
Referències
