El 1883 esdevingué professor a la Universitat de Grenoble, quan ja era conegut per la seva crítica literària, i el 1884 va dimitir del càrtrec per dedicar-se de ple a la literatura. Va succeir a Jean-Jacques Weiss com a crític de teatre del Journal des Débats, i a continuació ocupà el mateix càrrec a la Revue des Deux Mondes. Els seus estudis literaris van ser recollits sota el títol de Les Contemporains (7 sèries, 1886-99), i els seus fulletons dramàtics com Impressions de Théàtre (10 sèries, 1888-98).[1]
Els perfils d'autors moderns de Lemaître mostren profunditat i un criteri sorprenents així com vivacitat i originalitat d'expressió. Fou admès a l'Acadèmia francesa el 16 de gener de 1896. Les seves visions polítiques van quedar definides a La Campagne Nationaliste (1902), recull de conferències que donà pel territori francès conjuntament amb Godefroy Cavaignac.[1]
Lemaître va dur a terme una campanya nacionalista a l'Écho de Paris, i fou durant un temps president de la Ligue de la Patrie Française.[1] La Lliga va néixer el 1898 de la mà de tres joves acadèmics, Louis Dausset, Gabriel Syveton i Henri Vaugeois, que volien mostrar que el dreyfusisme no era acceptat per tothom a la Universitat.[2] Van impulsar una petició que atacava Émile Zola i el que molts van veure com una conspiració internacionalista, pacifista i d'esquerres.[3]Charles Maurras va obtenir l'interès de l'escriptor Maurice Barrès, i el moviment va obtenir el suport de tres personalitats eminents: el geògraf Marcel Dubois, el poeta François Coppée i el crític i Jules Lemaître.[2]
Lemaître va dimitir de la Ligue de la Patrie Française el 1904, i va dedicar la resta de la seva vida a l'escriptura.[1]
Publicacions
No ficció
La Comédie après Molière et le Théâtre de Dancourt (1882).
Quomodo Cornelius Noster Aristotelis Poeticam sit Interpretatus (1882).
Les Contemporains. Études et Portraits Littéraires (7 vols., 1886–1899; 8th vol. posthumous).
Corneille et la Poétique d'Aristote (1888).
Impressions de Théâtre (10 vols., 1888–1898).
L'Imagier, Études et Portraits Contemporains (1892).
Jean-Jacques Rousseau (1907).
Jean Racine (1908).
Fénelon (1910).
Châteaubriand (1912).
Les Péchés de Sainte-Beuve (1913).
Teatre
Révoltée (1889).
Le Député Leveau (1890).
Mariage Blanc (1891).
Flipote (1893).
Le Pardon (1895).
L'Âge Difficile (1895).
La Bonne Hélène (1896).
L'Aînée (1898).
Bertrade (1905).
La Massière (1905).
Le Mariage de Télémaque (1910).
Kismet (1912).
Un Salon (1924, posthumous).
Poesia
Les Médaillons (1880).
Petites Orientales (1883).
Miscel·lània
Sérénus, Histoire d'un Martyr. Contes d'Autrefois et d'Aujourd'hui (1886).
Dix Contes (1890).
Les Rois (1893).
Myrrha, Vierge et Martyre (1894).
La Franc-maçonnerie (1899).
Contes Blancs: la Cloche; la Chapelle Blanche; Mariage Blanc (1900).
En Marge des Vieux Livres (1905–1907).
Discours Royalistes, 1908–1911 (1911).
La Vieillesse d'Hélène. Nouveaux Contes en Marge (1914).
Chisholm, Hugh, ed. (1911). "Lemaître, François Élie Jules". Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.