Al maig de 1821, després de la proclamació del Pla d'Iguala, va refusar adherir-se a Agustín de Iturbide i a l'Exèrcit Trigarant pel que va haver de replegar-se a Zacatecas i després a Durango, a causa de la deserció de Pedro Celestino Negrete. En aquest últim lloc va confrontar als independentistes, finalment va capitular el 31 d'agost de 1821.[1] Va tornar a Espanya, on es convertiria en ministre de la Guerra per dos períodes, de 1823 a 1824, i de 1824 a 1826. A la mort de Ferran VII en 1833 ocupava el càrrec de Ministre Interí de Marina, la confiança que Ferran VII tenia en ell el va fer nomenar-lo, en el seu testament, membre suplent del Consell de Regència, que es va instaurar perquè no hi havia un hereu precís al tron espanyol.
A l'edat de 47 anys va participar en la Primera Guerra Carlista (1833 – 1840), com a absolutista i conservador donant suport l'ascensió al tron de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII, i no el dret de la seva filla la princesa d'Astúries, futura Isabel II. Al triomf del bàndol isabelí i pactat el Conveni de Bergara, en el qual s'establia que les ocupacions, graus i condecoracions carlistes serien reconeguts, De la Cruz ostentaria el càrrec de tinent general i senador vitalici,[2] no obstant això partiria en 1845 cap a l'exili a França on va morir en 1856 a l'edat de setanta anys.
Referències
↑ 1,01,1Ávila, 2010; 136. Biografías de Rodrigo Moreno Gutiérrez
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
