La Jornada de Mers el-Kebir, del 13 de setembre del 1505, va ser un dels atacs per a dominar la costa de Barbaria efectuada per les tropes de Ferran el Catòlic, el resultat en va ser la conquesta de la plaça de Mers el-Kebir.
S'establí una flota fixa de 33 naus, amb un nucli de dues naus grosses i dues galeres, i la resta eren naus lleugeres (fustes i bergantins) per a la guarda de la costa espanyola i per a transportar al nord d'Àfrica els musulmans que no acceptaven el baptisme. Però entre els conversos hi havia espies dels corsaris barbarescs assentats en diferents places de la costa nord-africana que assolaven les costes espanyoles. Una de les seves accions més cruentes va ser el saqueig de Cullera del 1503,[3] amb 17 fustes que es van portar 150 captius.
Des de Sicília, el 17 de setembre, Pere d'Estopinyà amb les seves galeres, havia conquerit la plaça de Melilla.[4] Iniciada la Segona Guerra de Nàpols, l'any 1500 s'abandona Gerba; però, un cop finalitzada la campanya d'Itàlia, el cardenal Cisneros insisteix en la necessitat d'ocupar els ports de Barbaria[5] i, per evitar objeccions de Ferran el Catòlic, s'ofereix a anticipar les despeses de l'expedició, i l'abril del 1504 es decideix la conquesta del nord d'Àfrica,[6] que la reina Isabel deixa establerta en el seu testament, i s'inicia després de la seva mort, en novembre del 1504.[6]
Els preparatius
Mers el-Kebir, el Portus Magnus romà, era una rada oberta als vents del sud-oest, refugi de corsaris. El port estava protegit per un castell fort i ben artillat, i ja havia estat atacat sense èxit per tropes portugueses el 1496 i 1501.[7]
L'armada va sortir de Màlaga el 29 d'agost del 1505, però vents contraris van fer que tornés a port. Va tornar a intentar la sortida el 3 de setembre,[8] però per la mateixa raó es va veure obligada a recalar a Almeria. Finalment, el 9 de setembre es va fer a la mar, i arribà l'11 a la vista de la costa de Mers el-Kebir.
«
van ser set mil homes i més, en 170 navilis de vela.
Els abdalwadites, avisats de la sortida i intencions de l'esquadra pels seus espies de Màlaga, havien concentrat moltes forces en els voltants de Mers el-Kebir, però no van poder aixecar el setge.[10]
L'atac
Mentre tres naus gruixudes dels bascos Juan de Lezcano o Lazcano i Flores de Marquina, que havien reforçat els seus costats amb sacs de llana, s'acosten al màxim possible al castell, el sotmeten a un intens bombardeig, i atrauen sobre si el foc d'artilleria.
Un primer desembarcament sota una pluja torrencial, de 180 homes, va fer retrocedir els defensors amb poques baixes,[1] i es prengueren les altures pròximes a Mers el-Kebir, i s'hi atrinxeraren.
«
i la major part de la gent d'Orà s'havia posat en la fortalesa, i en la punta, i pels desembarcadors amb tota la seva artilleria amanida a l'ordenança francesa: i tenien un gran baluard a la punta amb molts travesses, que batien les dues parts de la mar, i terra. Va ser forçat entrar l'armada sota de la seva artilleria: i dues naus gruixudes, que eren de Lezcano, i de Flors de Marquina, que portaven molta artilleria, es van posar en lloc, que van poder llombardar la fortalesa: i llançà la gent que estava a les galeres, i barques, amb diverses fustes, en terra: amb gran treball i perill: perquè el dia va ser molt tempestuós, i de molta aigua, i de grans trons i llamps.
»
— Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia , de Jerónimo Zurita (1580) Tom VI, cap XV ( Que l'alcaid de Los Donceles capità general de l'armada de Castella va guanyar el lloc de Mazarquivir. ):[11]
L'endemà, 12 de setembre, els musulmans van atacar amb la seva cavalleria les posicions castellanes que, gràcies a la previsió d'atrinxerar, van resistir l'atac. Els defensors del castell van proposar una treva fins al dia 13, comprometent-se a rendir la plaça si no rebessin auxili de l'emir de Tlemcen. La treva va ser acceptada, i en no haver aparegut cap tropa magribí el 13 de setembre, van sortir els assetjats amb les seves famílies i possessions, i ocuparen els espanyols el castell. Una vegada que han pres posicions al castell, veuen els espanyols una gran tropa musulmana que venia en auxili de la plaça i que, en veure-la ja perduda, es dirigeix a Orà.
Conseqüències
Una vegada conquerida la plaça per a la Corona d'Aragó,[12] va quedar en Mers el-Kebir una guarnició de 500 infants i 100 cavalls i, el 24 de setembre, la flota va tornar a Màlaga i es va pactar la pau amb Orà.[13] La conquesta de la zona, atribuïda a la Corona d'Aragó, després de la derrota de Diego Fernández de Córdoba a la batalla d'Orà en 1507,[14] continuà amb la presa d'Orà el 1509, Bugia i Trípoli el 1510 i les submissions d'Alger, Ténès i Dellys.[12]
↑Revista de España (en castellà). vol.7. Tip. de Estrada, Diaz y Lopez, 1869, p. 103.
↑(castellà) Ramiro Freijoo, España pone pie en Berbería, Mazarquivir, n º 83 de La Aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, setembre de 2005
↑Revista de España (en castellà). vol.7. Tip. de Estrada, Diaz y Lopez, 1869, p. 104.
_El_cardenal_Francisco_Jim%C3%A9nez_de_Cisneros_(Museo_del_Prado).jpg)