Jon Alpert és un periodista americà nascut l'any 1948 que va derivar el seu perfil professional, juntament amb la seva esposa, Keiko Tsuno, cap a l'edició i producció d'audiovisuals i documentals fonamentalment centrats en la tendència de vídeo-realisme amb intencionalitat de protesta i denúncia social.
Jon Alpert va créixer a Port Chester el 1948 i es va graduar a la Universitat de Colgate, l'any 1970. Començà a treballar de taxista, encarregat de botiga i d'altres feines diverses per poder costejar-se la seva afició al món audiovisual, que de mica en mica, començà a esdevenir la seva passió i, a la llarga, la seva principal activitat professional.[1]
Durant diversos anys (1974-1979), va produir documentals curts (d'entre quaranta i seixanta minuts) per a la televisió pública nord-americana. Un
d'ells, "Cuba: The people",[2] va tenir especial rellevància perquè durant anys cap televisió americana havia pogut enregistrar imatges en territori cubà. Aquesta producció va fer que The New York Times considerés a Alpert com un dels millors productors audiovisuals de televisió de l'època.[cal citació]
Ben aviat, Alpert començà a produir juntament amb la seva parella sentimental, Tsuno, una sèrie de documentals, focalitzats en el fenomen "Cinema-verité", efectuant produccions audiovisuals centrades en la vídeo-denúncia tant de situacions esdevingudes als Estats Units o a territoris exteriors, com Sud-amèrica, Europa o l'Orient Mitjà, destacant produccions com "Cuba: The Town", "Vietnam: picking up the pieces" [3] o "Health care: your money or your life".[4]
Ja amb l'entrada del nou mil·lenni, va continuar la seva tasca audiovisual-informativa d'una manera més lliure: posant la mirada allà on veia alguna cosa que calia explicar. Durant els primers anys (2000-2008) va realitzar diferents documentals i reportatges contra informant sobre aspectes que el preocupaven dins de la societat nord-americana: el fenomen "homeless", la problemàtica de l'energia nuclear, la situació de frau fiscal i la crisi econòmica... Un dels seus treballs de més renom el va realitzar l'any 2001, "From Ground Zero to Ground Zero",[5] on va combinar les exclusives imatges que va poder filmar sobre l'atac terrorista de l'11-S amb el viatge d'una dona americana amb ascendència afganesa que viatja al país dels seus avant-passats per poder-los conèixer.
Aquest corrent també va produir certs canvis ens els equipaments audiovisuals de l'època, durant les dècades dels 60 i 70: les càmeres es van veure reduïdes en dimensions, doncs així eren molt més portables, més fàcils d'operar i transportar arreu.[6]
La seva trajectòria professional dedicada a l'audiovisual li ha valgut nombroses nominacions i premis dins el panorama nord-americà, fonamentalment. En podem destacar la nominació als Oscars 2013 en la categoria de millor documental per "Redemption" [7] i també als Oscars 2011 per "China's unnatural disaster.[8]
Així mateix, va resultar premiat als Emmys 2006 per "Baghdad ER"[9] en la categoria de no-ficció i nominat els anys 2008 i 2009, per "Alive Day memories: Home from Iraq" i "Section 60: Arlington National Cemetery",[10] respectivament.
