Va néixer al primer pis del número 9 del carrer Pelai de Barcelona, fill de Joaquim Homs i Parellada, de Barcelona, i de Carme Oller i Codonyet, de Cervera.[1]
De jovenet va iniciar els estudis de violoncel, que finalitzà el 1922. Posteriorment estudià enginyeria industrial, professió que alternà amb la seva passió per la música i la composició.
Deixeble de Robert Gerhard, amb el qual amplià els coneixements musicals entre 1931 i 1936, la seva música ha estat un punt d'enllaç entre la generació del 27 i les avantguardes. Interessat per resoldre la crisi musical de la tonalitat que contorbava la música del moment, va arribar a la conclusió que el dodecafonismeschoenbergerià era la solució al problema.
Autor de més de 120 obres instrumentals i 50 de vocals, participà en els millors festivals internacionals de música d'Europa o Nord-amèrica. Posseïdor d'una gran cultura i d'una sòlida formació científica, aportà a la música la seva condició d'enginyer que li formà una ment clara i organitzada. El 1935 va compondre un Duo per a flauta i clarinet, que fou la seva primera estrena mundial i inclòs en els festivals de la Societat Internacional per la Música Contemporània (SIMC) de París. Dos anys després s'estrenà a Varsòvia el seu Quartet de corda núm. 1, també en el marc de la SIMC.
En acabar la guerra fou objecte de recriminacions per no haver aprofitat el viatge a París per a passar al bàndol franquista, i es veié forçat a traslladar-se a València. El clima hostil instaurat per la dictadura, juntament amb el seu caràcter retret, feu que, a partir del 1942, de retorn a Barcelona, dediqués tot el temps disponible a escriure música sense manifestar-se públicament; així, al llarg dels anys, Homs arribà a crear més de 200 obres.[2]
El 1951, i per encàrrec del club clandestí català Club 49, Homs organitza a Barcelona una sèrie de deu sessions sobre la música occidental de la primera meitat de segle. A partir de l'any següent, i gràcies al mecenatge de Josep Bartomeu, pot escoltar i experimentar les seves obres en concerts particulars. El 1953, la BBC de Londres estrena el seu Trio per a violí, flauta i clarinet.
La seva vinculació amb el dodecafonisme s'intensifica a partir de 1954 i Homs s'allunya de la tècnica harmònica tonal com a principi constructiu i unificador: desenvolupa les sèries de dotze notes en formes i combinacions diverses i explora nous camps d'expressió musical sense que per això les seves composicions s'allunyin mai d'un sentit proporcional i equilibrat. Són sens dubte Polifonia (1954) i Trio per a flauta, oboè i clarinet baix estrenada també per la SIMC en el seu XXX festival aquesta vegada amb seu a Estocolm, les partitures que marquen la nova direcció. La seva producció des d'aleshores s'intensifica: Via Crucis (1956) sobre texts de Fernando Maristany y Guasch; Sextet (1959); Invencions per a clarinet i piano (1962); Dos invencions per a dos pianos (1964); Polifonia per a onze instruments de vent (1965); Trio (1967); Quartet (1968); Quintet (1971); Impromptu, per a guitarra i percussió: 10 Responsoris per a cor mixt; Les hores amb text de Salvador Espriu, aquesta vegada per a flauta, oboè i clarinet baix i contralt. Presencies, que fou premi Ciutat de Barcelona el 1967 i està construïda en set moviments per a orquestra, entre altres obres de la seva àmplia producció.
En totes les obres d'Homs, el rigor serial es converteix en estímul i impuls sense constituir mai un lligam. Homs subordina sempre la tècnica de cada partitura a les seves pròpies necessitats d'expressió musical serialitzant, per dir-ho així, tant el ritme com la tonalitat o el timbre o la mateixa estructura:
«
Considero precís (confessa el mateix autor) esforçar-me a extreure les màximes possibilitats dels mínims elements i extreure l'exigència d'unitat i homogeneïtat de les obres, prescindint implacablement de l'accessori i arbitrari.
.svg)