Se'l coneix tant per la seva obra per a nois i noies com per la destinada als adults (és autor d'un centenar de títols). Ha treballat en diversos col·lectius i projectes emblemàtics de la cultura catalana. Per exemple, pertany als pioners de la revista Cavall Fort, de la qual fou un dels cofundadors (1961);[1] va formar part del grup Ofèlia Dracs i va ser un dels primers dirigents de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Actiu en les xerrades a les escoles, va haver-ho de deixar per problemes amb la faringe. Roman preocupat per la pedagogia, la literatura i el lleure,[2] s'ha involucrat activament en iniciatives de foment de la lectura entre els infants i els joves.[3]
Joaquim Carbó[4] va néixer a Caldes de Malavella malgrat que els seus pares (Maria Masllorens i Aradas i Francesc Carbó i Ferrer)[5] residien habitualment a Barcelona, primer al pis que els avis paterns tenien al carrer Gran de Gràcia i, després, al carrer de La Perla. Degut a la mala relació amb els sogres, la seva mare va decidir traslladar-se a casa dels seus pares, a Caldes de Malavella, on en Joaquim Carbó va néixer el 24 d'agost de 1932.
Un cop retornats a Barcelona, no van trigar a mudar-se al carrer Dénia. I, en incorporar-se a files el pare, en esclatar la Guerra Civil, Carbó va ser enviat a Caldes de Malavella, on passaria la major part de la contesa. La seva mare, en canvi, es va quedar a la capital per por de perdre el pis i només anava al poble de tant en tant.
Carbó va començar a anar a l'escola, irregularment, a Caldes i, un cop retornat a Barcelona, finalitzat el conflicte bèl·lic, a finals del 1939 va anar, ja regularment, al Colegio Academia Cataluña, on hi va estudiar dos cursos, i a la Institución Escolar Lepanto. Després, va estudiar a la Escuela de Altos Estudios Mercantiles (Escola de Comerç), els dos primers cursos com a alumne lliure i, a partir del tercer, entre 1946 i 1948, com a alumne oficial. Un parell d'anys després de fer la mili a Figueres, Carbó es va casar amb Rosa Jordi. Fruit d'aquest matrimoni va néixer un fill, Maurici Carbó (1958).
Va treballar en una entitat bancària (Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis), principalment a la Secció de Personal, des del 1949 fins a la seva jubilació el 2002. Aquesta feina la va compaginar amb la creació literària, principalment destinada al públic infantil i juvenil. Carbó va iniciar la seva carrera literària l'any 1958 participant en un certamen literari que l'Obra Cultural de La Caixa organitzava entre els empleats: el conte "La cançó" a l'apartat de prosa lliure i "L'últim emperador" a l'apartat amb el tema obligatori sobre la importància i transcendència economico-social del regnat de Carles V. Els dos treballs presentats van guanyar el primer premi dels apartats respectius.
L'any 1961 Carbó va ser un dels cofundadors de la revista Cavall Fort. En el seu primer número, hi va publicar sense signar el conte "El maquinista de Cotentin" i els contes que va publicar en els dos números següents els va signar amb el nom de Llorenç Mas. Aquesta decisió per amagar l'autoria dels contes va ser causada per un malentès amb un directiu de La Caixa arran de la publicació del conte "L'examen d'ingrés". Carbó només ha tornat a fer servir pseudònim en les seves col·laboracions amb Ofèlia Dracs i quan així ho ha exigit el premi al qual s'ha presentat.
↑(com es pot veure en una entrevista recent a la revista Estris)
↑Nadal, Marta. «Joaquim Carbó, un escriptor utilitari?». A: Converses literàries. Barcelona: Ed. de L'Abadia de Montserrat, 1991, p. 30-40. ISBN 9788478262182.
↑Carbó, Joaquim. Viure amb els ulls. Catarroja: Perifèric Edicions, 2011, p. 271. ISBN 978-84-9243543-2.
↑Carbó, Joaquim. Pantalons curts. Badalona: Ara Llibres, 2013, p. 175. ISBN 978-84-1564239-8.
