El jardí italià o jardí a la italiana (Giardino all'italiana) neix sobre els turons que voregen l'Arno, a la regió de Florència, al començament del Renaixement italià, inspirat pels jardins romans i napolitans i sintetitzant llurs noves maneres.
Durant el Renaixement italià, la transformació de l'art dels jardins s'efectua sense renunciar als temes medievals que empraven gespes, emparrats, bedollars i fonts guarnides d'estàtues. La composició es produeix tanmateix en conjunts més vastos, superposats en terrasses i obrint àmplies perspectives. El jardí a la italiana es caracteritza per la seva capacitat per explotar el paisatge proper. La composició dels plans horitzontals en terrasses, la utilització de pantalles de vegetació tallades creen fugues que emmarquen i posen en valor el paisatge del camp italià. Aquest mode de composició, que es troba en la pintura del Renaixement italià reflecteix l'ideal d'obertura del pensament humanista.
Les estàtues imitades de l'antigor, la presència reposant de l'aigua, vegetals escollits i ordenats i la divisió matemàtica de l'espai dominada per la geometria i la simetria són els principis mateixos del jardí del Renaixement florentí. Minerals i vegetals hi són tractats de la mateixa manera, al servei d'un mateix propòsit arquitectural.
S'hi expressen les vicissituds, la difícil investigació de la veritat, simbolitzades per la presència d'un laberint, els destins humans escapen als homes per les estàtues inspirades per l'art antic (estàtua de Júpiter, estàtua colossal dels Apenins...), les grutes representen l'origen terrestre dels homes.
Els jardins són situats al voltant de les vil·les, gairebé sempre dels Mèdici, posant-los en valor i servint de teatre per les seves festes fastuoses. Aquests jardins, autòmats accionats per força de l'aigua permeten totes les escenografies festives.
